Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 25 d’abril de 2017

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell


En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. 

 
LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA

Per a Marc Granell

Cambra d'abril.
També dins l'ombra saben
florir les roses.

MjE, 2017



El Grau de Gandia, 13 d'abril de 2017


El dia 12 d'abril vaig escollir aquest poema del llibre Versos per a Anna, per recitar-lo en una altra de les emissions de La casa sota la lluna, de Radio Gandia Ser. Si us ve de gust, el podeu escoltar ací.


No t’envie avui roses. Només paraules
per dir-te el meu amor.
Un amor que és ample i que no cessa,
com un cel tot blau i inacabable,
un amor que creix i es multiplica
com l’onatge d’un mar net i profund,
un amor que és ferm com ho és la roca
més sòlida i pacient.
Un amor que se’m fa,
cada instant amb més força, amb més urgència,
desig de ser amb tu
i recórrer amb besos, amb carícies
la teua pell, país immens i únic,
la sola veritat que ensenya i salva.
Un amor que vol saber aprendre’t,
aprendre a acompanyar-te.
Un amor que et vol plena de llum feliç i lliure.
Un amor que amb tu vol fer camí
i anar més lluny, més fons, i ser més vida.

Marc Granell: Versos per a Anna, Bromera, 1998







dilluns, 17 d’abril de 2017

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.
Isabel Coixet

Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep Escrivà
Fotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)



Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet?


Aquest és un sitiet fet de jonc que, segurament, posseeix el rècord de veterania
entre els que hi ha per casa. L'única fotografia que no hem d'atribuir a Júlia, perquè l'he feta jo per necessitats del guió.


Hem pensat que aquests dies de combois pasqüers, i de paelles santvicenteres eren ideals per dedicar el nostre particular homenatge a aquest objecte entranyable. I també l'etimologia s'ha posat de part nostra, en aquesta ocasió, perquè la paraula pascha, variant de l'hebreu pesah, en el sentit de "pas, trànsit", commemoració de l'èxode, adopta posteriorment la de pascua, en llatí vulgar, per influència de pascuum ("pastura") a causa de l'àpat ritual. Ho explica més o menys així el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC), i, a més a més, el Diccionari Català-Valencià-Balear hi aporta més detalls encara: "per analogia del llatí pascŭa ‘pastures’, afavorida per la circumstància de menjar-se per Pasqua un cap de bestiar de llana aportat pels pastors". D'acord que ara hem canviat el cap de bestiar per un mullador de carn amb tomaca, o per una cassola d'arròs al forn, una bona torrada d'embotit, o per la pròpia paella, i una bona mona, això sempre, de postres o per berenar... Però l'àpat col·lectiu, el ritual gastronòmic i la celebració agraïda amb els "productes de la terra" hi és igualment. 


Sitiet de disseny i material modernitzats, però que continua acomplint la seua funció de servir de base i protecció entre olles o cassoles i la taula. En altres llocs del territori en diuen "estalvis".


Tornem al sitiet, però. Diminutiu de "siti", i variant de "seti", que potser té alguna relació amb la forma llatina situare ('situar'). Potser. En un dels nostres diccionaris preferits, el català-valencià-balear d'Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, en una de les primeres definicions de la paraula, llegim: "Objecte o lloc destinat a seure-hi." No és el cas, però sí que hi ha aquesta idea de "repòs" que també es confereix a les cassoles o paelles que van a parar al damunt del sitiet. I més endavant de la mateixa entrada de diccionari: "Base; objecte o lloc sobre el qual es basteix o descansa una cosa". Això ja s'hi assembla més. La nostra definició específica, en el seu ús propi com a valencianisme, ve a continuació: "Estalvis per a posar-hi l'olla (val.)". Ara!



Tradicionalment i artesanalment, els sitiets s'han elaborat amb materials naturals, com ara la fusta, el jonc, el cordell, o la llata, aquella trena de brins de cànem, d'espart, de palma, etc., de forma aplanada, que també serveix per a fer estores, senalles o soles d'espardenya i que, poèticament, jo ja no puc deixar d'associar amb una bella imatge de Vicent Botella, poeta de Gata que fa molts anys va comparar l'activitat pacient, meticulosa, manual de "fer llata", a la d'escriure poesia:

No em van parir per dibuixar-te
però sé fer llata amb les paraules,
nugar un món de versos
i treure un llit.

Vicent Botella: Residu de pluges, Aula de Poesia de la Facultat de Filologia, Universitat de València, 2005.


A la Marina i la Safor se'n tornen a veure trenar amb naturalitat, als mercats de la terra o als porrats, com ara en aquest de Sant Macià de Ròtova (la Safor), que la Júlia Llorca va recórrer a la recerca d'un sitiet fotografiable..., i el va trobar!, i a més a més, en plena elaboració. Mireu si és poc bonica la imatge: 




Hi ha una referència literària del sitiet ("setiet", en aquest cas) en una de les Rondalles Valencianes d'Enric Valor, que no hem pogut ubicar encara amb més precisió, i que ens ha posat de mala veta, tot s'ha de dir, per l'atàvica comparació pejorativa en què s'utilitza una dona com a exemple recurrent:

Totes aquelles bastes minyones semblaven setiets, de lletges i renegrides.

Per compensar, però, ens quedem amb aquest text que ha escrit Àngela Guixot, que és una prova d'admiració cap aquelles persones que treballen en contacte amb la terra i amb els productes que la terra els ofereix, i amb entusiasme i insistència van recuperant un món que estava a punt de desaparèixer, i, amb ell, les belles paraules que el diuen: pedres precioses en perill d'extinció.




A Casimir Romero Garcia


Amb el bon temps venia l’hora d’arrabassar les palmes. I sense guants ni fes, les mans dels llauradors s’omplien de ferides i es deformaven. No debades diuen que «aquells que van a fer palmes sempre van caminant, amb el cabàs a l’esquena i les mans brutes de sang». Sovint, però, era l’únic jornal, fer palmes.

Amb el bon temps venia bé assolellar les palmes. I un cop ben seques, i ja ensofrades, mans destres les embrinaven. I en trenaven els brins. Tres brins o cinc. O set. O nou. Cadires arrenglerades, converses i xafardejos, i rastres de brins trenats. Eren, aquelles, cadires humanitzades. I eren, aquells, els dies de fer llata.

Dels dies de fer llata ens queden els rebrots. Les palmes renascudes entremig de la cendra. I és just amb eixes palmes que hem de fer un sitiet. És just amb els ventalls rebrotats entre el gris, resistents contra el gris, permanents malgrat tot, que hem de fer un sitiet.

Dels dies de fer llata ens queden els rebrots. Les palmes renascudes com una mà oberta... Nosaltres, ho sabem, tenim la sort dels margallons. Tot és qüestió d’arrenglerar els colzes i posar-se a trenar, amb material humil, invictament humil, un gran sitiet amb anses. Amb moltes anses. Només al seu damunt podrem bastir un poble.

Àngela Guixot Escrivà


Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:

Nona
Llepassa i Parot (estellesianament...)
Bruixa
Corfoll 


dissabte, 1 d’abril de 2017

Tòfones sota terra


Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor d’alcova endreçada després d’haver-hi estimat, on continuen dansant, ombres somnàmbules, els cossos dels amants. La calma d’aquest temps sense temps m’omple com si tota jo fos una ampolla tancada al buit. Albire l’origen d’un camí des d’on tot és possible encara, i comence a ensumar-hi els primers mots: tòfones obscures pressentides sota terra. M’aferre a la certesa que hi són i em deixe portar. Em recree en el trànsit, en el llindar pletòric a partir del qual comença a rajar l'escriptura. M’hi adelite. M’hi adelite com l’animal que es rabeja rebolcant-se en el fang.



Silenci. Fotografia: MjE, 2013.






divendres, 17 de març de 2017

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.


Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no ens podem traure de damunt les nostres sabates preferides. Una paraula que forma part de la nostra personalitat, com qui té una piga al costat del llavi, una veu aflautada o com qui mira una mica guerxo.



Edita: Associació Cultural Falla Barri Sant Francesc d'Oliva
Disseny gràfic, maquetació i arts finals: Helena Mañó
Impressió: Edicions 96



El llibret de la Falla Barri Sant Francesc d’Oliva 2017 ha triat com a títol la paraula divergents (Diver-gents, en realitat), amb tota la intencionalitat juganera que conté. Perquè, si ens limitem a atendre la definició estricta del diccionari, les possibilitats de joc se’ns acaben prompte: divergent procedeix d’una forma llatina, divergens, que significa «divergir», és a dir, «anar-se’n d’allò que és típic i tòpic. Però, si estirem una miqueta més del fil, i aportem un pèl d’imaginació a la cosa... La cosa pot ser una mica més diver-tida.

Anem a la paraula divertir. No sé si sabeu que, en el seu origen, també llatí, divertĕre volia dir «apartar». Més o menys com «desviar», «distraure» d’un comportament recte o rigorós. És a dir, que això de «passar-s’ho bé» devia associar-se amb el fet de ser una ovella esgarriada, un bala perduda. En l’actualitat i, en principi, no necessàriament.

Ara bé, si aquest «desviament» respecte d’allò que seria convencional o monòton, típic i tòpic, marca la distinció, ens fa ser diferents i diver-gents... Aleshores el tema es posa interessant. I més quan, investigant en la segona part de la nostra paraula protagonista, resulta que —gent(s), del llatí gens gentis comporta origen, naixement (penseu en «genètica», per exemple). I en «origen» hi ha el concepte de «família» i de grup d’«habitants d’un lloc». És a dir, parlant clar i valencià, gent és «colla», i colla és «comboi», que procedeix d’un con-viare, que seria una cosa així com «fer camí conjuntament». I de fer comboi plegats, no en sap ningú tant com la gent fallera. Homes i dones que, amb el seu caràcter festiu, «dinàmic i vital», com en diu el mestre Piera, se n’ix de la cistella —això ho dic jo—. Que amb el seu sentit de l’humor a prova de desfetes, amb la seua naturalesa creativa i, des dels orígens, crítica i combativa amb el poder establert, marquen un caràcter, amb aquella tendència a riure-se’n del mort i de qui el vetla.


Aquests combois han passat a la història, però són l'origen
dels que han vingut després.
Imatge extreta del llibre Diver-gents.


Se m’acut pensar que és aquesta actitud molt necessària en la nostra societat, per a potenciar la confiança en la força col·lectiva, en el gust i el goig d’avançar plegats, amb optimisme constructiu. Que cada falla trie la seua manera de ser distinta. La del Barri de Sant Francesc d’Oliva fa comboi al voltant d’una paraula màgica, com un amulet que allunyara els mals esperits o les desgràcies. O almenys el tedi, l’avorriment, el mal humor i les grisors que ens esclafen. És gent divertida. Són Diver-gents.




Si hi ha algú a la Safor que podria patentar la paraula comboi, aquest seria l'escriptor Josep Piera. Se li'n va demanar la seua particular interpretació semàntica, per afegir-la, com a complement literari, a aquest text dedicat a esbrinar, en clau fallera, la vida secreta de la paraula divergents. Aquesta és la seua aportació.



La paraula comboi té, en el nostre imaginari, un sentit alegre i actiu lligat a la festa. Lligat a una acció col·lectiva; un comboi és també l'organització d'un acte festiu.

El seu sentit dinàmic i vital prové dels tradicionals combois de Pasqua, feliçment memorables: «fer comboi», «anar de comboi», «muntar un comboi», «acomboiar la gent», «ser un acomboiant o acomboiador»... A tots els significats imaginables, n'afegesc un altre també altruista, i estimulant: «tindre un esperit de comboi col·lectiu»: cal fer comboi per a gaudir de la festa.

Josep Piera

Detall del monument faller de l'any 2017.
Fotografia: Miquel Sanchis Poquet.


El llibret Diver-gents de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva ha obtingut el 14é premi de la Generalitat Valenciana a la promoció de l'ús del valencià i menció d'honor per l'ús del llenguatge inclusiu en el llibret del 2017. S'han presentat a concurs al voltant d'un centenar de llibres.




dimecres, 8 de març de 2017

Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys sabuts: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cosa és el tractament especial que se'n puga fer des de l'art i, per descomptat, el resultat artístic. En aquests casos, l'experiència particular es devalua fins a l'anècdota i l'obra, la manifestació, la creació artística adquireix un caràcter exclusiu i autosuficient. En el cas de la poesia, que és el que ens ocupa ací, un poema ha de ser potent per ell mateix; el procés de creació l'ha acabat allunyant de l'incentiu extern, que ha esdevingut una banalitat al costat de la transcendència implícita de la bona poesia. I tanmateix... I tanmateix no hi hauria obra artística, si, segurament, l'autor o l'autora no hagués viscut la seua insignificant experiència humana com un esdeveniment d'excepcionalitat inqüestionable. Heus ací la contradicció que ens fascina.


Nou mesos. Fotografia: Ferran Jordan,
extreta del blog Present imperfecte.


La reflexió inicial, una mica llarga, em serveix per introduir aquest poema de Christelle Enguix, procedent del llibre Tot el blat, que, en paraules del periodista i escriptor Xavier Aliaga «poetitza sense caure en el candor l’experiència vital de la maternitat». Es titula «arribada» i, si us ve de gust, el podeu sentir recitat en aquesta nova entrega del programa La casa sota la lluna, que s'emet quinzenalment a Ràdio Gandia Ser, amb la inestimable i encoratjadora complicitat de la periodista Puri Naya.


arribada

I

es desperta la nit sobre les branques
frondoses de l'aire. una pluja fèrtil,
roent, em regalima cames avall.
s'acosta l'hora lluminosa i canten
les campanes com un riu que endevina
la mar. desancorem les mans i el verd
de les ones, l'espurna covada
i la set, la remor dels rellotges i l'arena.
s'unfla el goig com una vela
pels laberints insondables de la carn.
contracció i distensió.
s'eixamplen els camins per on discorre la sang
i la sal, les aigües subterrànies. el cos
inspira la llet atàvica dels estels. és a punt
d'esclatar l'escuma de l'alba, l'alè del plor
primer. la llum absoluta.


II

tot és a punt. les mans alades
i l'anhel, la veu rompuda
i l'aigua, la flama atordida
i el misteri, l'espenta titànica
i els pètals, el ventre il·luminat
i l'aire, l'arrel sagrada
i la llet. tot. tot és a punt.


III

i de sobte, la teua absència
dintre meu.
             com extirpar-li el temps
a la música.


IV

per sempre abandones
la intimitat abissal
on habitaves, la còncava plenitud
del turó volcànic. el gust
d'una aigua temperada pel mantell
maternal de la terra.
                          i per primera volta plores
l'acer esmolat de l'aire.


V

ja no ets branca.
ets arbre.
               però busques tota l'aigua
en les meues arrels.




Tot el blat, de Christelle Enguix, es va publicar a Godall Edicions, l'any 2016.




dimecres, 15 de febrer de 2017

«Senglar»: un inèdit

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit semblant a un cuc em rosega per dins com si tota jo fos una fulla de morera. És una necessitat física de moviment i, alhora, una necessitat imperiosa de serenitat mental. Les dues necessitats desafiant-se i maldant per buscar-hi l'equilibri. 


Oli de FV Nogueroles

En aquest camí a la recerca d'assossec, de vegades les paraules surten al meu rescat. Com aquella vesprada de juliol:


SENGLAR

És aquella hora en què els sorolls retronen com dintre d’un ventre buit i la llum daura els perfils i fa dubtar, fins i tot, de la natura sòlida de les pedres. Sent unes petjades seques i vigoroses, que podrien ser d’un senglar que es desplaça de pressa i ben a prop. Pot aparèixer de darrere de qualsevol matoll. M’ature. Escolte atentament. Però només puc donar fe dels batecs del meu cor: petjades rotundes i invisibles de senglar. Retrocedesc per la senda que progressivament va recobrint-se d’ombres, mentre pense que seria molt convenient intercanviar identitats en certes ocasions. Per exemple: que un senglar esdevinga carn de literatura, i que jo em transforme en senglar en l’únic moment del dia en què respire a fons. Descansar de mi i ser senglar que es dilueix entre la llum violeta del capvespre.



diumenge, 29 de gener de 2017

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és.

La casa sota la lluna va començar a emetre's el dia 11 d'octubre de l'any passat, i, tres mesos després, podia haver escollit qualsevol altra gravació per compartir-la ací. Però he pensat que aquest poema de Joan Fuster era oportuníssim per recordar que el proppassat 25 de gener es va inaugurar a Sueca el Museu Joan Fuster, quasi vint-i-cinc anys després de la seua mort. I això és, objectivament, una bona notícia per a la cultura catalana en general, i un esdeveniment extraordinari que encara ens costa de creure al País Valencià. 


La música que acompanya la secció és «Petita festa», el poema de Li Bai musicat i interpretat per Toti Soler, en companyia de Gemma Humet. Escolteu-li ací complet, si us ve de gust. És un joia.


CRIATURA DOLCÍSSIMA, 10

Record et dius, amor, record o vetla,
i distància estesa des dels braços,
et dius clima de set, et dius silenci.

Record et sent, amor, en cada tebi
naixement d'un record, i edat excelsa,
i en cada vena meua i desvalguda.

Record o espina lenta, amor, et pense,
i secreta estatura de la vida,
dins de l'amor, amor, on visc ara.

Escrit per al silenci, 1954 
Inclòs a l'antologia Joan Fuster recitable, publicat a Edicions 96 l'any 2016.




«L’Espai Joan Fuster de Sueca guarda l’arxiu documental de l’escriptor valencià», diu la notícia de la inauguració del Museu Joan Fuster, publicada per Ara.cat, on el redactor, Salvador Almenar, també observa que «
Tot i que han sigut el govern de Ximo Puig i l’Ajuntament de Sueca governat per Compromís els que han precipitat l’obertura, el PP també ha col·laborat a posar-lo en marxa, tot i que sense fer-ne publicitat.» Fotografia: J. Soler / ACN


Fins i tot a El Mundo es feren ressò de l'esdeveniment cultural, que podeu llegir ací, si voleu. Fotografia: José Cuéllar

«Existeixen referències físiques i coordenades espacials que ens permeten relacionar-les de forma ràpida i directa amb un fet o moment històric o bé amb un personatge cabdal per a l'esdevenir de la societat. El número 10 del carrer de Sant Josep de Sueca (la Ribera Baixa) és un d'aquests punts. Allí va nàixer i va desenvolupar tota la seua trajectòria vital i professional un dels intel·lectuals més importants del segle XX, Joan Fuster, qui després d'anys de retards i no pocs entrebancs rep el merescut reconeixement institucional amb la inauguració del Museu Joan Fuster.»

El Punt Avui: «Fuster torna a casa seua». Per Tere Rodríguez


Joan Fuster en una imatge d'arxiu.
 
El mateix mitjà hi destacava, el dia de la inauguració, que «En el marc del seu discurs, [el president de la Generalitat Valenciana, Ximo] Puig ha traslladat als responsables del museu i a les institucions municipals el suport del seu govern, assenyalant que és un executiu que “se sent fusterià”, afegint tot seguit que és conscient que aquesta afirmació no li comportaria “cap alegria”.»

Diari de Balears subratlla en la seua crònica que «Aquest museu s’ha inaugurat vint-i-cinc anys després de la mort de Joan Fuster i vint-i-dos anys després de signar el conveni amb el qual es reformaria la casa de Fuster per convertir-la en museu».

Levante-EMV, que no practica la llengua de Joan Fuster —si no és tirant de traductor automàtic—, es va fer ressò de les paraules del conseller d'Educació i Cultura (entre altres àrees) Vicent Marzà: «El conseller Marzà quiso destacar que "después de dos décadas de bloqueo del proyecto por parte del antiguo gobierno, el Espai Joan Fuster abre las puertas al mundo gracias a una confluencia de esfuerzos por parte de la Generalitat, el Ayuntamiento de Sueca, la Biblioteca de Cataluña [sic] y la Cátedra Joan Fuster de la Universitat de València". Así mismo, el conseller señaló, que el museo "honra la memoria del pueblo, escondida muchos años en los cajones del olvido" y, además, ayuda a "ensanchar las mentes"».  Joan R. Gimeno Martín


Arxiu Espai Joan Fuster.


A Las Provincias, secció Cultura, varen resoldre la notícia en dotze línies. Xica, total..., per quedar bé, tampoc calia, eh? Està clar que no eren amics, Fuster i aquest diari. A l'edició comarcal de la Ribera varen tenir una mica més de vergonya, i la notícia, farcida de generalitats desganades, deia que «En la exposición permanente, el visitante podrá ver una selección del legado fusteriano de obras artísticas, una muestra breve e indicativa del archivo que informa sobre su vida, las relaciones epistolares y el método de trabajo del escritor; todos los escritos de Fuster que aparecen en monografías suyas y los trabajos editados sobre él y las revistas que dirigió, además de un mural donde se reproducen aquellas cabeceras en las que colaboró.





Maria Josep Serra, en el seu article a El País, reprodueix aquesta màxima del pensador de Sueca: «Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és ser Joan Fuster». Fotografia: Mònica Torres


I per acabar, a punt està d'entrar-nos un enfit d'alegries, perquè, segons Vilaweb: «Coincidint amb la inauguració del museu, l'AVL [Acadèmia Valenciana de la Llengua] declararà el 2022 Any Joan Fuster per a commemorar el centenari del seu naixement.» Si és que... tot arriba. De vegades no en l'ordre lògic en què haurien d'esdevenir-se les coses. Però, en fi... Ho deixarem així: tot arriba.




diumenge, 15 de gener de 2017

Colofons amb denominació d'origen Buc

Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. Li direm com voldrem, però, siga com siga, sempre els pressuposarem, a aquests colofons amb DO Buc, l'originalitat.



Reproduïsc al final —que és el lloc assignat als colofons— el que corona la segona impressió de Serena barca. I, a banda de la l'alegria de saber que el llibre continuarà navegant, amb exemplars renovats, algunes milles més enllà, aprofite l'avinentesa per compartir per ací una doble celebració blocaire: que aquest Passa la vida va complir quatre anys el dia 13 de gener, i que, amb aquesta que llegiu, hem superat en tres el centenar d'entrades publicades. No sembla una xifra redona, el 103, però, en fer-ne el còmput he pensat: i què té el cent que no tinga el cent tres? Doncs això mateix: a tothom que us deixeu caure de tant en tant per ací, cent tres vegades gràcies per cada moment de companyia redona. 


El 9 de desembre (de 2016), Dia Internacional contra la Corrupció, s’acabà d’imprimir aquest llibre als tallers de La Imprenta Comunicación Gráfica, sítia a Paterna. Nosaltres, els valencians, tenim gangrena a manta; a casa plena, els corruptors i els corruptes van prompte i en balquena. La millor terra del món abunda de blancs elefants, unes construccions que han saginat uns pocs fills de mala raça, i que a nosaltres, els seus propietaris, només ens aporten una pelleringa. Contra ells publiquem poesia. Si posem flors a casa, deshabitem nivis paquiderms.

La primera edició de Serena barca ha estat composta amb les famílies tipogràfiques Trola, dissenyada per Jordi Embodas, i Graphik, dissenyada per Christian Schwartz. Així mateix, ha estat impresa sobre paper Coral Book. Aquesta segona impressió té un tiratge de tres-cents exemplars.






HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »