Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 29 de desembre del 2017

Bon any 2018: Als absents

L'any passat per ara desitjava un bon 2017 amb un poema que es va intitular, amb ben poca originalitat, «Solstici 2016» i que començava amb els versos: 

Ha tornat el pit-roig
al meu pati d'hivern.





A partir d'ací, em vaig fer el propòsit de seguir expressant poèticament els mateixos bons desitjos, durant els tres anys pròxims, fent-hi servir el mateix motiu cíclic del pit-roig, que, en arribar els mesos més freds, retorna a les nostres latituds.





Passa, però, que la vida va a la seua i la realitat s'esdevé d'una manera mentre nosaltres encaminem els nostres propòsits, els nostres desitjos i les nostres previsions en un altre sentit. I així, arriba el mes d'octubre, i el de novembre, carregat d'imprevistos, de sotragades polítiques, d'ànims desestabilitzats... I esperes que aparega al pati tardoral aquella petita pinzellada de llum que hi aporta el pit-roig d'altres anys, però res: tot desassossec i desencant i incertesa.




Sort dels camins que recórrec entre séquies i bancals i que sempre hi són per amanyagar-me per dins i posar-hi una mica d'ordre. Uns travessen bancals encesos al ple de l'hivern, amb les esferes color taronja que semblen boles cridaneres de Nadal; i uns altres voregen bancals d'hortalissa, silenciosos ara, discrets, recoberts alguns amb blanques mortalles, reposant encara, ensenyant-nos la importància productiva de la calma. I l'energia portentosa amb què ens habiten les absències.




Què seria de mi sense aquests camins i sense l'eloqüent companyia de la terra? Ara sí:

Que tot allò en què creiem continue sent raó per seguir endavant. Bon any 2018.

SOLSTICI 2017
Als absents


Emblanquina el matí
la llum humil d’un nou hivern. El pati calla.
Què se n’ha fet, del pit-roig, que no arriba?
Petit com és, alguna por l’espanta.

L’ocell no ve i no sap que és més que mai
el meu motiu de ser, la seua absència. 



MjE, desembre de 2017




Totes les fotografies estan preses en terrenys que fiten amb la marjal de Gandia, als encontorns de l'Alqueria del Duc, el matí del passat 24 de desembre.
La tarja, l'ha composta Jordi Puig.
Immensament agraïda i honrada amb les seues complicitats.




diumenge, 3 de desembre del 2017

—Bon dia! —Pastant morter!

Conten a ma casa que vivia al carrer Molí de Santa Maria un home, el Tio Gorra, que era una mica dur d'orella —per no dir, segurament, que era sord com una maça—. Treballava en l'obra i, quan algú el saludava, perquè li passava a prop, s'hi establia aquell diàleg absurd que podia anar, més o menys, així:

—Bon dia, Ti Gorra!
—Pastant morter!

Sempre que recordem l'anècdota, hi reapareix el dubte de si el Tio Gorra era tan sord com diuen o és que, en realitat, només volia que el deixaren tranquil, i mantenir aquell «diàleg de sords» era la seua millor estratègia. 

Em va bé el succeït per explicar que, des del mes de juliol, tinc com a veïnes unes persones oriündes de Castella, que van arribar a la Safor per treballar, i sembla que amb intenció de quedar-s'hi, almenys, durant una temporada llarga. Des de l'arribada dels nouvinguts, es dóna molt sovint el cas que, en eixir de casa de matí per anar-me'n a treballar, me'ls trobe a l'escala, el pare, la mare, o bé un o un altre fill que trauen a passejar un gran gos dàlmata que també forma part de la família. I s'hi produeix una situació que, més o menys, sol anar així:

—Bon dia...
—Buenos días...

O també així, segons qui faça ús de la paraula en primer lloc:

—Buenos días...
—Bon dia...

Confesse que aquestes trobades matineres s'han convertit en un al·licient per a mi. Perquè vull pensar que, algun dia, potser aquests veïns instal·lats a Miramar de la Safor sentiran aquesta alegria íntima que provoca el fet de saber-se part del poble que els ha acollit, pel simple gest de saludar en la llengua en què aquell poble parla. Ho escric, açò últim, sense ni un bri d'ironia. N'estic sincerament motivada i intrigada, esperant aquest moment de complicitat sociolingüística. Ara bé, hi ha un detall sinistre que entela una mica aquesta esperança. A veure si sou capaços d'endevinar quin va ser el primer balcó d'aquesta humil comunitat de veïns que va exhibir la seua bandera espaÑola, amb el seu pal ben estirat i tot, després de l'1 d'octubre... A veure... I l'únic balcó que la hi manté, ben palplantada, encara? Que se'm disculpe la vulgaritat, però jo, cada vegada que arribe a casa i mire cap a dalt i hi veig onejar allò allà dalt, imagine aquell balcó com si fos un vaixell pirata de rònega consciència... O, també, i més vulgar encara, hi veig la família que s'ha trobat de sobte en un país nou, que saluda en una altra llengua i que fa una estranya olor de salobre..., i ha tingut la necessitat de marcar ràpidament el territori, com fa el seu dàlmata quan el trauen a passejar..., per si de cas. Per si de cas, als seus conciutadans, no ens hagués quedat clar des del primer moment qui es reserva el dret històric de colonitzar a qui. 



«Ahir es prohibia el roig, o el negre, el violeta i fins el morat republicà. Avui és aquest color humil, una mica insípid, esplendorós només en la natura, el groc, qui provoca les ires d'unes autoritats malhumorades que senten al clatell l'alè de la revolta».

Manel Rodríguez-Castelló: «Saials. Grocs». La pedra i el marge.




diumenge, 12 de novembre del 2017

Estreta és la senda dels poetes

M'aixeco cada dia en homenatge als morts,
i sé quant inútil és el meu esforç
en persistir a mantenir intactes els murs
de l'existència [...]

Jordi Solà Coll: «Creure» (fragment), Ulls de glaç, Pagès Editors, Lleida, 2017. 
Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2016.


Fotografia extreta de la xarxa.

En una entrevista publicada al setmanari El Temps, el 3 d'octubre de 2017, Xavier Aliaga i Jordi Solà Coll enraonaven en aquests termes, trobe que summament suggeridors, just a partir de l'últim vers del poema «Creure», d'Ulls de glaç, que m'ha servit per titular aquesta entrada: 


—Hi ha un vers al llibre que diu: «Estreta és la senda dels poetes». Té això a veure amb la dificultat de trobar la manera d’expressió, la forma?

—El camí del coneixement és extremadament difícil per a tothom, no sols per al poeta. Aquest vers té a veure amb la tradició hinduista, prové d’un text que és el Katha Upanisad, que té més de dos-mil anys, i jo el vaig parafrasejar en el poema «Creure», un dels més polítics del llibre. Parla de la dificultat de l’ésser davant de la immensitat del món i la desolació que l’embolcalla. L’única manera de contrarestar això és el saber i el coneixement. Però aquesta és una via difícil, tan difícil com estreta és la senda dels poetes o el tall d’una navalla.

Vaig recitar aquest credo en la perseverança humana el dia 18 d'octubre passat, en la secció radiofònica de La casa sota la lluna, que s'emet quinzenalment des de Ràdio Gandia, gràcies al suport i a l'entusiasme indoblegable de la periodista i amiga Puri Naya. Pense que són dies molt oportuns, de lluita col·lectiva, de necessitat de no claudicar, de lluitar per defensar unes idees i uns convenciments absolutament legítims, per recordar, ara i ací, aquest poema de Jordi.

Si us ve de gust, el podeu escoltar punxant ací damunt mateix (3 min 51 segons).


dimecres, 1 de novembre del 2017

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera

Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en el meu escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo.



Josep Piera, en una fotografia extreta de la xarxa.

Però, per si no fos prou aquest acostament a l'obra i a la persona, encara vaig dedicar uns quants anys de la meua vida —de l'acadèmica, si més no— a estudiar i a comentar la seua aportació a la literatura actual en una tesi doctoral que vaig titular Una poètica dels sentits. Josep Piera, 1971-1991 i que vaig defensar davant d'un tribunal l'any 2000. Vuit anys després, el 2008, Pep i jo vam retornar sobre aquest trajecte literari i vital en una llarga i suculenta conversa que vam mantenir tête à tête a la Drova, i que es va publicar en forma d'entrevista al núm. 35 de la revista L'Aiguadolç. Aquest era el paràgraf introductori; i la continuació, si en teniu curiositat, es pot resseguir des de l'enllaç final: 


En un matí d'agost, puge a la Drova amb la intenció d'entrevistar en profunditat un dels escriptors i activistes actuals més compromesos amb el seu temps i amb la seua obra. Vaig armada amb una gravadora de les que ben bé podria passar com una eina del paleolític, i amb dues cintes verges que fan joc amb l’edat remota de la màquina. Em promet a mi mateixa jubilar l’artefacte després d’aquesta fita. Abans d’iniciar la conversa, faig l’advertència a l’entrevistat que evite desviar-se del guió que he redactat metòdicament. Parlem durant més de cinc hores, només amb l’intermedi suculent d’uns canelons preparats per la magnífica cuinera que és Marifé Arroyo. No he tingut cintes ni per a començar, i n’he hagut de demanar més a l’entrevistat. Com era d’esperar, els dos ens hem deixat dur per la hipnosi de les paraules..., però és que, a fora, feia tanta calor...!

«Josep Piera, de la frescor de la carn a l'espiritualitat mística», Dossier: «Josep Piera. 40 anys de vida literària» (M. J. Escrivà coord.), L'Aiguadolç, núm. 35, 2008.



Portada del llibre dins la col·lecció «El Balancí».
Fotografia i informació de Josep Piera: «paret de Palerm; la imatge femenina descolorida pel sol és la de la bellíssima Annunziata d'Antonello dMessina, un pintor del Renaixement».


Avui, 1 de novembre de 2017, dia de Tots Sants, retorne als llibres de Piera per mirar d'extraure'n unes citacions. I m'entretinc en un fragment molt oportú d'Ací s'acaba tot, un dels llibres on, a parer meu, Piera desplega amb més habilitat i encert allò que s'ha convingut a anomenar literatura del jo. Una recreació, en aquest cas, d'un viatge a Sicília, narrat des de dos espais molt diferents: l'exterior, el propi del viatge real i vital, en contrast amb el viatge sedentari, interior, basat en els records i les evocacions que l'autor, prostrat en un hospital a causa d'una llarga malaltia, recrea mentalment. Viatge cap enfora i viatge cap endins convergeixen en l'escriptura. Llegiu Les formes de la memòria en l'obra autobiogràfica de Josep Piera, d'Anna Esteve.

... perquè no crec en cap altra vida més enllà de la vida, ni en cap perdurabilitat que no siga la de la memòria humana, a mesura que els anys omplin el passat d'absències estimades, entenc més i millor el culte reverent d'aquest dia de Tots Sants. L'entenc i, és clar, m'agrada. I el trobe, i el sent, com un magnífic acte de respecte i d'estima als absents. A uns absents que, d'aquesta manera, recuperem vius en el record. Perquè res no és etern ni perdura més enllà de la memòria dels vius. Per això, per combatre aquesta tendència natural a l'oblit, la humanitat ha creat uns dies assenyalats al calendari. I un dels més grans, entre aquests dies de festa, és aquest de l'1 de novembre, la vespra de difunts, quan evoquem aquells que ens han deixat i que anem a visitar per mantenir-los presents en l'afecte; o a visitar-los de paraula, com jo ara, des d'ací fora també de la vida. 

[...]

Per tot açò, de no fa gaire, quan arriba Tots Sants, cull del jardí de casa uns crisantems —aquesta flor humil, exuberant i delicada, que esclata de goig càlid en venir els primers freds— i els porte, com un més, al cementeri. D'aquesta manera, conscientment, cordialment, em sent participar d'un gest, al mateix temps ritual i privat, civil i religiós. Un gest, solidari, íntim i col·lectiu, que em fa pensar com les persones no som només, o no tant, del lloc que ens ha vist nàixer, com de la terra o l'indret que dóna sepultura als nostres morts, als nostres morts més pròxims i estimats. Perquè és en ells on hi ha la nostra vida, com en nosaltres la seua. En ells hi ha el nostre passat, en nosaltres, el seu present, en els que vindran, el futur.

Està bé, i és bonic per tant, que, ni que siga una volta a l'any, dediquem als nostres morts l'afecte d'unes flors acabades de collir. No em sembla cap tristesa, no, anar al cementeri per Tots Sants; al contrari, la tristesa, enguany si més no, és no poder anar-hi, és veure aquest mur de finestres enreixades, aquest mur del pati interior de l'hospital, aquest mur de rajoles, que ompli monòton la finestra de la nova habitació on m'han dut, com un mur de làpides sense flors. 

Josep Piera: Ací s'acaba tot, Edicions 62, Barcelona, 1993.

I, per acabar, i aprofitant l'avinentesa del setantè aniversari de l'escriptor de Beniopa, que s'ha acomplert enguany, llance un clam a l'aire: la major part de l'obra de Josep Piera, la poètica i els llibres escrits en prosa, almenys fins a l'any 2000, estan exhaurits, són introbables. Per a quan la reedició d'aquestes obres que són, segurament, les més destacables de Piera?, les que són dipositàries d'una veu i una personalitat literària que han obert camí en el panorama literari català dels últims quaranta-cinc anys? Es diu molt prompte. I en prescindim massa prompte, també, lamentablement, d'obres que han fet de pal de paller en la nostra història literària més recent.

Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:

Si això és un home, de Primo Levi
Marc Granell
Les hores, de Teresa Pascual
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez 
El nom de la rosa, d'Umberto Eco







dilluns, 9 d’octubre del 2017

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el viaticum (derivat de via) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible.



Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina».

Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la benvinguda a la tardor. Perquè aquest moment de transició, després de l'estiu fatigós, cap a un temps més propici per al recolliment, sempre m'ha resultat summament alleugeridor i, fins i tot, intel·lectualment estimulant. Però heus ací que, a les portes de la tardor se succeïren a Catalunya, com tothom sap, alguns dels fets més greus i transcendentals de la nostra història democràtica —les detencions i la conseqüent concentració multitudinària de protesta del dia 20 de setembre hi marquen un abans i un després—, i tot es precipità envers l'1 d'octubre, dia en què es va celebrar, a pesar de tota la repressió desplegada per l'Estat espanyol, el Referèndum d'autodeterminació de Catalunya (ací el resultat del "Recompte final basat en paperetes verificades i no segrestades"). I en aquest context d'excepcionalitat política, social i emocional... el viatge tardoral, tot replet de simbologia, que tenia previst d'haver iniciat amb el poema de Carles Mulet Grimalt titulat «Viatjar descansa», inclòs al llibre homònim (Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó, 2015), aquest viatge a les portes de la tardor, dic, es va haver de postergar perquè les urgències de l'actualitat reclamaven atencions i tota mena de suport. 





En aquells dies pretardorals, l'escriptor i editor Quim Curbet escrivia un post al seu blog Barretades, titulat «Els cicles», on feia un paral·lelisme ben suggeridor i ocurrent entre el viatge, la possibilitat o la impossibilitat d'avançar i la necessària resolució de la situació a Catalunya —encara no havia arribat l'1-O—: «decidim arrancar encara que el senyal continuï indicant que ens aturem. No hi ha ningú que esperi durant hores, dies i anys davant d’un semàfor encallat. Això és, d’alguna manera, el que ara ens passa als catalans». Hi vaig trobar un punt de connexió entre viatge, metàfora i revolució. Bé!

I avui, diumenge 8 d'octubre de 2017, just una setmana després de viure de ben a prop la jornada històrica del Referèndum d'autodeterminació, faig meues les paraules d'un altre escriptor, el poeta valencià Manel Rodríguez-Castelló, que en l'últim article publicat a Tipografia La Moderna (7 d'octubre de 2017), s'hi posiciona des de la implicació sense atenuants:  

«Compteu-me entre els qui avui ploren i demà celebraran per fi el naixement d'una república lliure». 

Mentre persistim en el camí, volem incloure també la paraula poètica entre l'avituallament necessari que ens ha de fornir d'energia per no defallir. 





Si us abelleix, des d'ací podeu seguir la recitació del poema «Viatjar descansa», de Carles Mulet, des de l'emissió a l'espai radiofònic La casa sota la lluna, de Ràdio Gandia.


VIATJAR DESCANSA

[...] la casa sarebbe
dove c’è quella donna

Cesare Pavese


i

aquest home que ronda per carrers i foranes
no s’escapa de casa,
com un gat empinat a l’ampit del balcó,
s’estintola i esguarda

aquella dona que naix al caire del camí
tremola com l’espill
quan s’incendia Àfrica, cos de duna indecisa
i ja la veu li canta


ii

l’humit estima l’heura i els peus desitgen ales,
el cos vol el matí
quan desclou el viatge i s’esbrava el renill
com si fos una treva

hi haurà l’olor de figues, l’estiu rere el tancat
i l’aire que s’enlaira
i l’aigua dins un vas de freda transparència
i el llit com una mar


iii

aquest home que ronda per carrers i foranes
sap del pes de l’anell
i els guanys de sota terra, sap que la casa és
on sigui aquella dona


Carles Mulet Grimalt, Viatjar descansa, Tres i Quatre, 2016.





dimecres, 27 de setembre del 2017

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap
Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap
Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap


Jordi Solà Coll escriu, en aquest article de directe.cat:

«Hi ha un cos legislatiu en vigència que regula perfectament l’ordenament jurídic en l’àmbit de l’exercici de l’autodeterminació –i tot allò que el precedeix, per exemple, la campanya relativa al dret de vot. S’ha d’insistir, adés i ara, en aital fet: la Llei del referèndum roman vigent –igual que la Llei de transitorietat. I, per tant, no hi ha actes que es puguin emmarcar en el concepte d”il·legalitat”.»



 Jo també hi votaré. De moment, per exigències administratives, amb el cor, que és una manera ben sentida de votar.

Ja fa un grapat d'anys que el poeta valencià Marc Granell va escriure un poema titulat «Terra lliure», on hi ha aquest vers que avui podríem dedicar als centenars d'alcaldes i alcaldesses —i al poble que els hi ha donat suport—, que s'han concentrat aquest migdia a la plaça Sant Jaume de Barcelona, denunciant la persecució judicial de l'Estat espanyol i fent una crida a favor de la democràcia. 

Perquè és batec a les goles incendiades.

Marc Granell, Exercici per a una veu, Federació d'Entitats Culturals del País Valencià, 1983.

Doncs, això mateix: amb el poble català. És a dir, #Sí.


[Per accedir al web del Referèndum de l'1-Oct, cliqueu ací. Amb la pàgina oberta, hi heu d'introduir l'adreça d'accés: ref1oct.eu]



Fotografia extreta del mur de Facebook de Núria Cadenes.


Per acabar, copie encara alguns enllaços a articles o manifestos sobre l'actualitat catalana, escrits per autors valencians o en relació amb el País Valencià, que recomane que visiteu si en teniu una mínima curiositat. Els anem actualitzant a mesura que avancen els esdeveniments.

Jordi Sebastià: Que quede clar a quin costat estic, 15 de setembre de 2017


Francesc Viadel: Catalunya, estat d'excepció, 18 de setembre de 2017

Molt important aquest comunicat d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV) on s'anuncia que es denunciarà el Govern espanyol a Europa a través, fonamentalment, de tres accions. Inclou un vídeo amb un breu parlament en anglès de Joan F. Mira. 21 de setembre de 2017

Ignasi Muñoz: On estaves quan l'Estat va intervindre Catalunya? 22 de setembre de 2017

Manel Rodríguez-Castelló: Els intel·lectuals, el pessebre i el colp d'estat. 23 de setembre de 2017

Va de democràcia. Manifest de suport al referèndum des del País Valencià.



divendres, 1 de setembre del 2017

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu


M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir.

Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discreció i en els seus ulls, que feien l’efecte de mantenir-se oberts amb desmesura per insistència premeditada de la senyora. 

En un moment donat, ves a saber per quin caprici de la llum, des del seu escot prominent, un collar de lletres daurades em fa la rateta damunt del volant del meu cotxe. Em fixe en la procedència del centelleig titil·lant i, allà al seu escot original es revela un nom llarg, distingit: Verònica. I m’entretinc buscant raons a favor i en contra de la conveniència d’aquell nom, tan elegant per a una dama, diguem-ne..., a primera vista, massa... estrident, per al meu gust. O el que és el mateix: per a una dona que, sens dubte, aspira a optimitzar els generosos atributs del seu cos, el nom de Verònica se’m manifesta amb un cromatisme fònic de summa subtilitat: vuit fonemes, corresponents a vuit grafies distintes; paraula esdrúixola, amb l’accent greu just al centre del mot, com un penó contra el qual es repenja la paraula que descansa simètricament sobre quatre vocals. En la tradició cristiana, Verònica és una de les dones que consolaren Jesús en el camí del calvari. Summa subtilitat. La vida de cadascú s’inaugura amb el nom que li és atorgat. Ella té bons motius, al cap i a la fi, per fer-ne ostentació. El seu, Verònica, comença amb una lleu fricció de llavis...




Imatge extreta de la xarxa.


El món enllà de mi comença inesperadament en uns llavis. Els llavis més bonics que he vist mai de tan a prop. Petits i tot tendresa. Els estreny una mica. Ho deu fer ja com un de tants gestos mecànics que adopta inconscientment el cos, mentre s’ocupa en qualsevol rutina. Els llavis passen igual que un llamp cau a terra, sense saber d’on ve ni on ha anat a parar, ni què se n’ha fet, de tanta llum. Després arriba la invasió de braços que es mouen per davant del meu rostre, del meu coll i dels meus pits descaradament pròxims, exaltats en la falsa impressió que aquells dos braços traspassaran el parabrisa i els regaran també d'aigua i de sabó. 

És aleshores que els ulls, encesos de tan inquiets, es fixen en els meus, i algun reflex instintiu em fa ajuntar les cames, humides de suor, sobre el seient del cotxe. Sense perdre-li de vista els llavis, m’escarbe el moneder a les palpes, per traure’n tota la quincalla que hi puc trobar. 

No hi ha, en aquell instant brevíssim, perfecció imaginable més enllà dels dos ulls desperts, dels llavis retornats a la calma i d’uns braços que mai de la vida no m’abraçaran. Els d'aquest desconegut que ha aprofitat la meua distracció per netejar-me el vidre del cotxe en un tres i no res.

He pitjat el botó de la finestra i he tret el braç per allargar-li les monedes. Per uns segons dues soledats han entrat en contacte. Uns segons en què s'hi han reconegut dos mons aliens. El vianant roig intermitent adverteix que el semàfor tornarà a ser verd al cap de pocs segons, mentre l’home de llavis petits em diu «grazie, ciao». Apuge el vidre amb els dits humits encara i així s'hi aixeca el prim mur transparent que separa dos abismes. Es queda a fora tota la xafogor de la vesprada. 




Una altra imatge extreta de la xarxa.




 

dijous, 10 d’agost del 2017

Tres maneres poètiques de teixir una teranyina


Or, presonera llum
en els palaus de l’aranya:
llum de sol ponent
a poc a poc filava.

Salvador Espriu



Ens aplegarem a Tremp, l'Albert Puiggròs, el Jordi Solà Coll i jo mateixa, convidats a participar en unes Nits a la Fresca de caràcter lúdic i artístic que ja fa alguns anys que organitza la Comissió de Festes de la capital del Pallars Jussà.



El nostre acte poètic i musical es titula Poètica a tres veus i està programat per al dia 17 d'agost, a les 22.30 hores, als Jardins de la Fundació Fiella de Tremp.
Amb Albert Puiggròs, Jordi Solà Coll, Maria Josep Escrivà
i els músics Lluís Roy i Xavi Pons.


Amb l'Albert m'uneix un fil d'amistat que ve d'anys, a trams invisible i a trams brillant, però sempre constant, irrompible, alimentat per l'energia renovable dels mots des de l'inici. Amb el Jordi m'uneix el fil d'una complicitat de vida que, encara que externament podria no semblar-ho, jo sé de cert que ve de sempre, d'allà on la poesia s'origina i fins on la poesia ens continuarà convocant, més enllà del temps i de l'espai. 

Cap dels tres no ho sabíem, però aquests fils afectius i poètics de caràcter i conseqüències distintes s'han anat entrellaçant al llarg dels anys, i han anat ordint una trama silenciosa, els tres seduïts per l'indefugible poder d'atracció de la seua aranya particular, i els tres ens hi hem recreat, teixint teranyines, segregant els nostres versos com l'aràcnid segrega el seu fil de seda, parany de mort i parany de vida.



Fotografia de Josep Basset.

Heus-ne ací la prova, en aquests poemes que recitarem la nit del 17 d'agost, a Tremp, en l'acte anunciat com a Poètica a tres veus


TERANYINES

Avui he vist una vida sencera
des de l’ull filós d’una teranyina,
i se m’ha enganxat a la retina
amb el tacte aspre de l’arpillera.

El sembrat canós de la cabellera,
el present arnat de la mantellina,
m’embolcallen sencer d’una boirina
que m’angunieja i em desespera,

però he escoltat la bonaventura,
malalt de l’angoixa que em consumia,
perquè em digués si a aquella tortura

algun sacrifici l’aturaria
i he vist com la cendrosa costura
es desfeia vençuda amb llum de dia.

Albert Puiggròs, estiu de 2008 (poema inèdit).



Una aranya vista per J. Basset.
La resta de mortals podríem pensar que és l'esquelet d'un paraigua. 


UTOPIA

Atrapat en la seva teranyina, veus
com l’aranya teixeix al teu voltant
una trama espessa.
Suau,
           el fil de seda t’embolcalla,
i tal vegada la hipnòtica textura
t’hagi induït a creure en la utopia
de crear un indret perfecte.
Ara, però, tot trontolla a mesura
que endevines –no sense temor–
la dual naturalesa de les coses:
víctima i botxí,
conviuen porta a porta.

Jordi Solà Coll: Ulls de glaç, Pagès Editors, 2017.




Teranyina de vidre. MjE, novembre de 2014.


FAULA

L'aranya fila roses
de pètals invisibles.
Després espera vora
la rosa de cristall
una mort que il·lumine
els pètals que només
rosa i aranya saben.

Maria Josep Escrivà: Tots els noms de la pena, Denes, 2002.






dijous, 20 de juliol del 2017

«Llindar»: un poema inèdit al setmanari El Temps

En l'edició d'El Temps de 10 de juliol de 2017, s'ha publicat, dintre de la secció «Lletracremats», dedicada a donar a conèixer textos literaris inèdits en prosa i en vers, aquest poema meu titulat «Llindar» que, ara com ara, podria ser el que òbriga un nou llibre en construcció, després de Serena barca. Estic contenta de poder-lo compartir amb vosaltres, i molt agraïda amb el Xavier Aliaga, que va ser qui em va oferir la proposta de sumar-me al club dels lletracremats i les lletracremades. I jo, desvanida.

La fotografia, delicadíssima poesia visual, és de Consol Martínez Bella. 






LLINDAR

Alhora que es desclouen
i s’estremeixen 
en la seua tibantor de magrana,
els pits,
para el cuc de rosegar, i s’adorm.

Pletòrics, els mugrons
evoquen l’avidesa
d’uns dits inèdits.

Ressuscitem.


MjE, 2016
 


Per accedir a la pàgina d'El Temps, cliqueu ací.






dilluns, 10 de juliol del 2017

1.000 raons per estimar-los: 'Si això és un home', de Primo Levi

Si jo fos Déu
Primo Levi


En multitud d'ocasions, mentre llegia aquest llibre, m'he aturat a reflexionar sobre quanta de la nostra gent jove d'ara, capacitadíssima i amb totes les facilitats al seu abast, el llegirà també. Un nombre insignificant, si fem cas dels índexs de lectura. La reflexió va més enllà encara i aleshores no puc evitar el desassossec: i quanta d'aquesta nostra gent jove d'ara —els meus nebots, per exemple, sense anar més lluny— en sentirà mai la necessitat de llegir-lo?

Primo Levi: Si això és un home. He de reconèixer que em provoca un conflicte intern pensar-hi i, més encara, escriure açò, però les convulsions emocionals derivades de la lectura d'aquest llibre procedeixen fonamentalment de la manera com l’autor és capaç de literaturitzar l’horror, més que no pas del propi horror viscut al camp d'extermini d'Auschwitz. Un horror que hi és narrat, d'altra banda, mantenint sempre una certa distància reflexiva i equilibrada. Magistralment. Em commou fins a l'esgarrifança el respecte irrenunciable de l'autor pels homes que comparteixen amb ell la condició infausta de presoners, i com és capaç d’expressar-lo per escrit, aquest respecte. Em commou aquesta empatia humana en unes condicions d'indefugible lluita per la supervivència. I és una commoció que està per damunt de la repulsió que, necessàriament, provoquen en el lector les actituds abominables dels botxins, els quals —no cal dir— pertanyen a la mateixa espècie humana que els turmentats, i que l'autor mateix, que en deixa testimoni literari. 


Pere Salinas. De la sèrie «Geografies del silenci», acrílic s/tela.
Molt agraïda amb l'autor per haver-me permès reproduir l'obra.


En podria destacar molts més, però trie, com a mostra, aquest fragment del llibre on Levi descriu una escena, després que al seu barracó, el núm. 48 del camp d'extermini d'Auschwitz, s'ha procedit a fer una «selecció» (Selekcja) per reduir el nombre excessiu de presoners. ¿És possible que jo, lectora, arribe a pensar que una situació d'angoixa d’aquella magnitud puga ser rescabalada de la seua misèria gràcies a la manera com Primo Levi l’ha convertida en literatura? Em fascina aquesta convicció contradictòria.


«Ara cadascú està escurant amatent amb la cullera el fons del plat per treure’n les últimes escorrialles de sopa, i es forma un renou metàl·lic que vol dir que el dia s’ha acabat. A poc a poc s’imposa el silenci, i aleshores, des de la meva llitera que és al tercer pis, es veu i se sent que el vell Kuhn resa, en veu alta, amb la gorra al cap i balancejant el bust amb violència. Duhn dóna gràcies a Déu perquè no ha estat escollit.

Kuhn és un insensat. ¿Que no veu, a la llitera del costat, Beppo el grec, que té vint anys i demà passat anirà a la cambra de gas, i ho sap, i s’està estirat i mira fixament la bombeta sense dir res i sense pensar en res? ¿No ho sap, Kuhn, que la pròxima vegada li tocarà a ell? ¿No ho comprèn, Kuhn, que avui s’ha comès una infàmia que cap pregària propiciatòria, cap perdó, cap expiació dels culpables, res, en fi, que l’home estigui en poder de fer podrà esmenar mai més?

Si jo fos Déu escopiria a terra la pregària de Kuhn.»


Primo Levi: Si això és un home, Edicions 62, «labutxaca», 2010.
Primera edició en italià: Giulio Einaudi editore, 1958. Primera edició en català: Edicions 62, 1996.




Portada de l'edició de 62, de l'any 2010.

Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:

Marc Granell
Les hores, de Teresa Pascual
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez 
El nom de la rosa, d'Umberto Eco





diumenge, 2 de juliol del 2017

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll



Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, "Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa / gèlid un tumult silent". 



http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html



ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA


Els teus ulls, els teus ulls de mirada perduda.
Els teus alts finestrals de llum adolorida.

Antoni Ferrer


Abril. A fora hi ha una llum que encega un món de mentida que, a pesar de tot, cicatritza les seues ferides amb aquella llum. A dintre —dels poemes de Jordi Solà Coll, vull dir— predomina la fosca. I, contràriament al que es podria pensar, d’aquesta fosca naix la llum de qui s’hi encara. Feu la prova i aboqueu-vos a un pou; al principi no veureu res al final del coll negre, però després, quan els ulls hagen oblidat la llum de l’exterior, començarà a fer-se visible —deu cristal·litzada, tan distant—, un fons d’aigua transparent. Així els poemes d’Ulls de glaç es revelen en un món on la llum és l’excepció. Un pou i un ull s’aproximen molt metafòricament. Un ull pot arribar a confondre’s amb el fons cristal·lí del pou que mira. Els ulls que es miren fit a fit poden esdevenir pous insondables. Esguards, “el goig d’antany”, que la intempèrie del temps ha glaçat. Ulls recoberts de gebre.

Jordi i jo ens vam trobar en les paraules. Les paraules del poeta són les úniques que mai no haurien de ser dites en va. La Paraula majúscula per a Jordi Solà Coll, devastada, mig buida o epifànica, clam, ferida o redempció. El lloc on el poeta torna una i una altra vegada a la recerca de consol, indispensable i tan fràgil alhora. La veritable “pedra de toc” per a algú que té, com a propòsit irrenunciable, viure poèticament: “Com la sang / recorre el mot el full en blanc, / estreta concessió a la recerca / d’un conhort, altrament volàtil. / Calze del sentit, / s’albira la mirada en el poema.”

El primer poema d’Ulls de glaç, “El pou”, està encapçalat per una citació de Friedrich Nietzsche on crec que hi ha condensat bona part de l’alè que recorre el llibre: la vivència de l’abisme, aquell buit existencial on, paradoxalment, les veus retronen i s’amplifiquen; des d’on es projecten i són, finalment, escoltades. El poeta, amb el propi abisme il·luminador a dintre, mira “la foscor del pou de l’existència” i s’hi veu reflectit. Hom també es revela a si mateix a través dels propis versos, encara que, d’antuvi, potser no en siga del tot conscient. 

En una ben meditada estructura circular, aquell poema-pòrtic, al qual pertany el vers citat, enllaça amb el darrer, situat estratègicament a manera de coda, i que, a consciència, a pesar que en aparença pogués semblar un contrasentit, duu per títol “Origen”. El recurs em suggereix l’uroboros que comença i acaba en ell mateix, el símbol de l’etern retorn (Nietzsche una altra vegada), cíclic com la vida que engoleix la terra, des d’on tot torna a començar. La serp que es menja la cua, però també Sísif empentant la roca irremeiablement, amunt i avall, eterna condemna. Construcció circular, per tant, que es reprodueix al primer vers d’“Origen”, plantejat com una antítesi: “Tornes a la mort, al punt d’origen”. Des d’ací, tancant el cercle, sempre infinit per definició, i amb l’eco al buit del pou ressonant-hi encara, l’autor atrau poderosament l’atenció del lector amb un desenllaç inquietant: “i segellar l’adéu / només quan l’abisme surti al pas // i saltar o no sigui dilema.” Una raó diàfana il·lumina, però, la tenebra: “[...] La qüestió, / a penes escatida, és mantenir, / dia a dia, la dignitat en la derrota”. 

Com en l’oxímoron mort-origen, el recurs a unir mots oposats, o a construir enunciats aparentment contradictoris, és freqüent a Ulls de glaç. I, potser, allò que resulta més seductor d’aquesta pràctica és que els binomis no s’exclouen entre ells mateixos, ni en el concepte ni en el sentit que aporten al poema i al conjunt del llibre, sinó que s’hi complementen en convivència en un tot, com les dues cares d’una mateixa moneda. Com el cap i la cua que acaben i comencen, comencen i acaben, en la pròpia serp. Així, si fem un recorregut pel llibre, se’n poden enumerar els exemples següents: “Tot és fluent, tot és constant” (“Ganges”); “sóc claror en la paüra” (“Un llegat de llum”); “un daurat exili” (“Ulls de glaç”); “víctima i botxí” (“Utopia”); “la teva manera d’estar viu és fer el mort / sobre les aigües” (“El pont de la memòria”); “dol de llum” (“Creure”); “parracs de llum” (“Això és un home”); “camí o trinxera” (“Origen”). 

Entre “El pou” i “Origen”, en el recorregut circular sobre el qual es conforma el nostre uroboros, hi ha un tema principal que vertebra els dos apartats del llibre, marcats només amb el corresponent número romà i sengles cites dels poetes grecs Odisseus Elitis i Iorgos Seferis: la memòria. La memòria com a fonament on se sustenta el present, “gresol” en un “Viatge d’hivern” —bella imatge!—; però també la memòria, el record, és llast que arrossega el poeta i que, en dialèctica constant amb ell mateix, més d’una vegada qüestiona: “[...] I si bé és cert que la vida / és un combat contra l’oblit, / tal vegada calgui enderrocar el suburbi / del record.” Fins al punt que s’hi imposa “[...] Buidar el calaix / de la memòria, / ple de noms i adreces resistents / contra pronòstic al pas de l’hora”. Un calaix, una agenda, un contenidor de vestigis pretèrits que esdevé, en el poema “Calaix de sastre”, una molt eloqüent “naturalesa morta”. Significatius són, en aquest sentit, els versos de Vicent Alonso que precedeixen el poema “La cala del temps”, i que diuen: “Però costa / oblidar el temps viscut, que se’ns grava / a foc lent i fa impossible l’alba d’un dia nou.” Una altra revelació digna de tenir en compte.



Llac Manasarovar, Tibet. 
Fotografia: Jordi Solà Coll

Encastats en aquest trajecte interior que traça la memòria, i que em consta que ve de lluny, hi ha una sèrie de talismans: referències geogràfiques, culturals, antropològiques —tot ve a ser el mateix, en el cas de Jordi Solà Coll—, que l’han anat acompanyant i modelant al llarg del seu periple vital. I entre aquests talismans poderosos, les paraules d’altres poetes, ubicades al llibre, crec, de manera brillant, bé com a citacions introductòries o com a conceptes incorporats al poema. A banda de Nietzsche, d’Elitis i de Seferis, ja referits ací, hi trobem Rilke, Celan, Baudelaire, Borges, Teresa Pascual, Parcerisas, Whitman, Anna Montero, Vallejo, Ritsos o Marc Granell. A més d’indubtables referents en la formació de l’autor d’Ulls de glaç, crec que els poetes —aquests en poden ser alguns representants— són els únics que, amb els seus mots il·luminadors, tenen la capacitat d’assentar en un ara i un ací la volatilitat de l’existència. I el poeta busca, en aquests tòtems poètics i en el seu do de dir, les bases necessàries on apuntalar una manera de viure —o millor seria dir de suportar— una vida que camina per la corda fluixa, sempre a la vora del precipici. Amb tot el risc, la intensitat, i, potser, la coherència que això comporta: “Anhelo ser només esperit ingràvid / i fins i tot goso pensar: / sóc claror en la paüra.”

Aquest capteniment existencial s’accentua a la segona part d’Ulls de glaç, i amb ell, els poemes que reflexionen sobre el dolor de viure, sobre l’home desolat enfrontat —o abandonat— a la intempèrie dels dies. Tan punyents i crus i estremidors com lúcids i vigorosos. Són poemes, per citar-ne només algun, com ara “El pont de la memòria”: “Vius ancorat en el passat: / a l’empara d’un brogit de veus llunyanes / s’erigeix, incòlume, el miratge: tot és cendra / i extinció, / i set d’aigua en la distància”; “Creure”: “M’aixeco cada dia en homenatge als morts, / i sé quant inútil és el meu esforç / en persistir a mantenir intactes els murs / de l’existència”; “Istme”, un petit gran poema on apareix la veu humanament més compromesa, de denúncia, de Jordi Solà Coll; “Pedra de toc”: “Una successió de vies mortes, / l’existència”. Impossible restar impassible després de la seua lectura. “Això és un home”: “[...] l’ésser que camina / sobre un erm cosit a nafres: llavor dins / la clofolla, avança l’esperit a la intempèrie: / això és un home, / sota el torb i la tempesta, / parracs de llum es manifesten.” Un miratge, una escena que reflecteix la nimietat de la condició humana, o, potser, un alter ego del poeta? 

Crec que no exagere si afirme que Ulls de glaç és la consumació i la destil·lació en paper d’un llarg procés d’orfebreria on els mots són la matèria primera. Un camí perseverant, exigent, quasi obsessiu, i segurament vital, que, gràcies a haver guanyat el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol de Roda de Ter, ara es pot fer visible als lectors. En som afortunats. 

Abril. S’ha fet de nit. A dintre “el clam silent d’un déu insomne” endevina els nostres dies. Ens vam trobar en les paraules, el Jordi i jo. És comprensible: era l’únic lloc factible entre tots els llocs on poder-nos trobar. A fora —dels mots que ens reuniren, vull dir— glaçava.

24 d’abril de 2017



HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".