Si jo fos Déu
Primo Levi
En multitud d'ocasions, mentre llegia aquest llibre, m'he aturat a reflexionar sobre quanta de la nostra gent jove d'ara, capacitadíssima i amb totes les facilitats al seu abast, el llegirà també. Un nombre insignificant, si fem cas dels índexs de lectura. La reflexió va més enllà encara i aleshores no puc evitar el desassossec: i quanta d'aquesta nostra gent jove d'ara —els meus nebots, per exemple, sense anar més lluny— en sentirà mai la necessitat de llegir-lo?
Primo Levi: Si això és un home. He de reconèixer que em provoca un conflicte intern pensar-hi i, més encara, escriure açò, però les convulsions emocionals derivades de la lectura d'aquest llibre procedeixen fonamentalment de la manera com l’autor és capaç de literaturitzar l’horror, més que no pas del propi horror viscut al camp d'extermini d'Auschwitz. Un horror que hi és narrat, d'altra banda, mantenint sempre una certa distància reflexiva i equilibrada. Magistralment. Em commou fins a l'esgarrifança el respecte irrenunciable de l'autor pels homes que comparteixen amb ell la condició infausta de presoners, i com és capaç d’expressar-lo per escrit, aquest respecte. Em commou aquesta empatia humana en unes condicions d'indefugible lluita per la supervivència. I és una commoció que està per damunt de la repulsió que, necessàriament, provoquen en el lector les actituds abominables dels botxins, els quals —no cal dir— pertanyen a la mateixa espècie humana que els turmentats, i que l'autor mateix, que en deixa testimoni literari.
 |
| Pere Salinas. De la sèrie «Geografies del silenci», acrílic s/tela. Molt agraïda amb l'autor per haver-me permès reproduir l'obra. |
En podria destacar molts més, però trie, com a mostra, aquest fragment del llibre on Levi descriu una escena, després que al seu barracó, el núm. 48 del camp d'extermini d'Auschwitz, s'ha procedit a fer una «selecció» (Selekcja) per reduir el nombre excessiu de presoners. ¿És possible que jo, lectora, arribe a pensar que una situació d'angoixa d’aquella magnitud puga ser rescabalada de la seua misèria gràcies a la manera com Primo Levi l’ha convertida en literatura? Em fascina aquesta convicció contradictòria.
«Ara cadascú està escurant
amatent amb la cullera el fons del plat per treure’n les últimes escorrialles
de sopa, i es forma un renou metàl·lic que vol dir que el dia s’ha acabat. A
poc a poc s’imposa el silenci, i aleshores, des de la meva llitera que és al
tercer pis, es veu i se sent que el vell Kuhn resa, en veu alta, amb la gorra
al cap i balancejant el bust amb violència. Duhn dóna gràcies a Déu perquè no
ha estat escollit.
Kuhn és un insensat. ¿Que no veu, a la llitera del costat, Beppo el grec, que té vint anys i demà passat anirà a la cambra de gas, i ho sap, i s’està estirat i mira fixament la bombeta sense dir res i sense pensar en res? ¿No ho sap, Kuhn, que la pròxima vegada li tocarà a ell? ¿No ho comprèn, Kuhn, que avui s’ha comès una infàmia que cap pregària propiciatòria, cap perdó, cap expiació dels culpables, res, en fi, que l’home estigui en poder de fer podrà esmenar mai més?
Si jo fos Déu escopiria a terra la pregària de Kuhn.»
Primo Levi: Si això és un home, Edicions 62, «labutxaca», 2010.
Primera edició en italià: Giulio Einaudi editore, 1958. Primera edició en català: Edicions 62, 1996.
 | |
Portada de l'edició de 62, de l'any 2010. |
Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:
Marc Granell
Les hores, de Teresa Pascual
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez
El nom de la rosa, d'Umberto Eco
Hauré d'afegir aquest llibre a la llista d'espera de lectures.
ResponEliminaPel que fa al tema, voldré potser tenir l'aparença d'optimista vers l'ésser humà, però hi han massa taques en aquest llençol del temps. Amb la qual cosa, l'amargor sempre es presentarà de tant en tant.
Al remat, la figura d'un déu que ha de vetllar per nosaltres és tan feridorament càndida, que fa mal de veres, que ens ho llegim, mirem, des de la distància. De retruc, estic preparant un segon poemari de la mort, segona part de la trilogia i em pense que la religió (entre d'altres) potser tinga un vessant de poetització.
No dóna, certament, l'espècie humana, massa motius per a l'optimisme. De totes maneres, sempre és convenient pensar que pertanyen a l'espècie humana tant els qui aixequen els camps d'extermini com els qui creen obres d'art (aquest llibre n'és una, al meu parer).
EliminaJo hi voldria insistir en el poder de la literatura per damunt de qualsevol mena d'indignitat humana (dubtes, inquietuds, contradiccions i conflictes interns assumits per part meua). Fixa't que el presoner Khun no demana res al seu Déu, sinó que li dóna gràcies per haver-se alliberat de la cambra de gas. Segons Levi és un inconscient que no contempla que el destí infaust li arribarà tard o d'hora. Beppo, que sí que hi ha estat condemnat, espera el seu final sense dir i sense pensar. I l'únic que és conscient i s'enfronta amb lucidesa mental a la situació dels altres dos, i a la pròpia, és l'autor que, al meu parer, té una capacitat de reflexió i una profunditat d'anàlisi tan precisa gràcies a la decisió de tractar literàriament tot allò que hi veu i que hi viu. Déu...? Seguint l'ocurrència aforística de Levi, si jo fos Déu hauria dimitit de la meua condició per imperatiu categòric.
Serà interessant veure com portes la mort i la religió als teus poemes.