Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 10 d’agost de 2017

Tres maneres poètiques de teixir una teranyina


Or, presonera llum
en els palaus de l’aranya:
llum de sol ponent
a poc a poc filava.

Salvador Espriu



Ens aplegarem a Tremp, l'Albert Puiggròs, el Jordi Solà Coll i jo mateixa, convidats a participar en unes Nits a la Fresca de caràcter lúdic i artístic que ja fa alguns anys que organitza la Comissió de Festes de la capital del Pallars Jussà.



El nostre acte poètic i musical es titula Poètica a tres veus i està programat per al dia 17 d'agost, a les 22.30 hores, als Jardins de la Fundació Fiella de Tremp.
Amb Albert Puiggròs, Jordi Solà Coll, Maria Josep Escrivà
i els músics Lluís Roy i Xavi Pons.


Amb l'Albert m'uneix un fil d'amistat que ve d'anys, a trams invisible i a trams brillant, però sempre constant, irrompible, alimentat per l'energia renovable dels mots des de l'inici. Amb el Jordi m'uneix el fil d'una complicitat de vida que, encara que externament podria no semblar-ho, jo sé de cert que ve de sempre, d'allà on la poesia s'origina i fins on la poesia ens continuarà convocant, més enllà del temps i de l'espai. 

Cap dels tres no ho sabíem, però aquests fils afectius i poètics de caràcter i conseqüències distintes s'han anat entrellaçant al llarg dels anys, i han anat ordint una trama silenciosa, els tres seduïts per l'indefugible poder d'atracció de la seua aranya particular, i els tres ens hi hem recreat, teixint teranyines, segregant els nostres versos com l'aràcnid segrega el seu fil de seda, parany de mort i parany de vida.



Fotografia de Josep Basset.

Heus-ne ací la prova, en aquests poemes que recitarem la nit del 17 d'agost, a Tremp, en l'acte anunciat com a Poètica a tres veus


TERANYINES

Avui he vist una vida sencera
des de l’ull filós d’una teranyina,
i se m’ha enganxat a la retina
amb el tacte aspre de l’arpillera.

El sembrat canós de la cabellera,
el present arnat de la mantellina,
m’embolcallen sencer d’una boirina
que m’angunieja i em desespera,

però he escoltat la bonaventura,
malalt de l’angoixa que em consumia,
perquè em digués si a aquella tortura

algun sacrifici l’aturaria
i he vist com la cendrosa costura
es desfeia vençuda amb llum de dia.

Albert Puiggròs, estiu de 2008 (poema inèdit).



Una aranya vista per J. Basset.
La resta de mortals podríem pensar que és l'esquelet d'un paraigua. 


UTOPIA

Atrapat en la seva teranyina, veus
com l’aranya teixeix al teu voltant
una trama espessa.
Suau,
           el fil de seda t’embolcalla,
i tal vegada la hipnòtica textura
t’hagi induït a creure en la utopia
de crear un indret perfecte.
Ara, però, tot trontolla a mesura
que endevines –no sense temor–
la dual naturalesa de les coses:
víctima i botxí,
conviuen porta a porta.

Jordi Solà Coll: Ulls de glaç, Pagès Editors, 2017.




Teranyina de vidre. MjE, novembre de 2014.


FAULA

L'aranya fila roses
de pètals invisibles.
Després espera vora
la rosa de cristall
una mort que il·lumine
els pètals que només
rosa i aranya saben.

Maria Josep Escrivà: Tots els noms de la pena, Denes, 2002.






2 comentaris:

  1. Les aranyes i les teranyines donen molt de joc poètic, certament. Passeu-ho bé demà en el recital!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Donen molt de joc poètic i són motius molt recorreguts, també. No m'estranya: com a metàfora, una teranyina és potentíssima, i en el sentit biològic em sembla més fascinant encara. A causa d'aquesta coincidència de motius aràcnids entre Albert, Jordi i jo, m'hi he fixat una mica més, i, se m'han despertat les ganes de resseguir el motiu poètic de l'aranya i/o la teranyina. Espriu deu ser el poeta per excel·lència en l'ús d'aquesta imatge recurrent. I també em ve al cap l'Anna Montero i el seu llibre 'Teranyines'. Segur que n'hi ha molts més casos destacables.
      Gràcies pels bons desitjos. Recitar sempre és un goig i, entre gent amiga, molt més encara. Salut!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »