Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dissabte, 1 d’abril de 2017

Tòfones sota terra


Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor d’alcova endreçada després d’haver-hi estimat, on continuen dansant, ombres somnàmbules, els cossos dels amants. La calma d’aquest temps sense temps m’omple com si tota jo fos una ampolla tancada al buit. Albire l’origen d’un camí des d’on tot és possible encara, i comence a ensumar-hi els primers mots: tòfones obscures pressentides sota terra. M’aferre a la certesa que hi són i em deixe portar. Em recree en el trànsit, en el llindar pletòric a partir del qual comença a rajar l'escriptura. M’hi adelite. M’hi adelite com l’animal que es rabeja rebolcant-se en el fang.



Silenci. Fotografia: MjE, 2013.






4 comentaris:

  1. Em fas recordar els dies de menut. En estiu, pel matí, ma mare anava a comprar i ens quedavem jugant, la meua germana i jo, al llit enorme dels meus pares. La llum es projectava sobre els filets i els puntets de pols que suraven ingràvids amb una llum semblant a la que descrius. Recorde una màgia semblant a la que descrius. No és gens fàcil tindre eixa mirada de xiquet que sols poden tindre persones com tu. Salutacion. :)

    ResponElimina
  2. És molt curiós, com la llum pot tenir un poder d'evocació tan poderós, i com una manera determinada d'incidir en els espais i en els objectes ens pot transmetre tant de benestar, i el seu record pot desencadenar associacions mentals tan llunyanes en el temps. Molt bonic, pensar-ho.

    Una vegada vaig sentir que una escriptora parlava de la infantesa com d'un bagatge que se'ns acumula a dintre al llarg de la vida, i que no ens abandona mai, per a bé i/o per a mal!, hi afegiria jo. Supose que la mirada "de xiquet" a què et refereixes i que elogies en mi es té quan s'està en pau amb un mateix, perquè la pau interior és allò que més s'assembla a la innocència de la infantesa. Al meu parer, amb l'edat, encara tenim un avantatge, respecte del temps de xiquets, i és que, quan tenim la fortuna de gaudir un d'aquests moments beatífics, de silenci interior que incita a la creació, en som, a més a més, conscients d'aquest privilegi. Això no passa quan som infants, en què, si tenim la fortuna de viure una infantesa més o menys "feliç", no tenim la maduresa mental encara per a reconèixer-ho. Fixa't que la situació i l'estat d'ànim que tu has evocat a partir d'aquest escrit ha arribat molt de temps després d'haver-lo viscut. La consciència, tant del goig com del dolor crec que és allò que marca la nostra dimensió humana.

    M'ha eixit una bona filosofada. Gràcies per l'estímul.

    ResponElimina
  3. Adés els "scrofa" i ara els "domesticus", siga com siga un "sus", que amb tanta rebolcada enfanga el silenci que tant es requesta en el text. Comptat i debatut, siga prosaica, siga poètica, la disbauxa sempre comporta soroll. Com ens agrada refocil·lar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara que ho dius, i gràcies a tu, reconec que últimament tinc una tirada forta cap aquests mamífers, sí. Entre els "sus", em captiven els fers, els que ara diuen que fan tant de mal a les propietats domèstiques, i el que fan, els pobres, és garantir-se la subsistència i els espais que els hem anat arravatant. Sí que ens agrada refocil·lar, sí (sobretot si és en bella companyia!). El silenci és el llindar. I també el colofó: "Tèbia és la pau dels cossos en silenci./ Tebi el silenci compartit dels feliços." Però ací ja estem canviant de tema... O potser no.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »