Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dissabte, 1 d’abril de 2017

Tòfones sota terra


Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor d’alcova endreçada després d’haver-hi estimat, on continuen dansant, ombres somnàmbules, els cossos dels amants. La calma d’aquest temps sense temps m’omple com si tota jo fos una ampolla tancada al buit. Albire l’origen d’un camí des d’on tot és possible encara, i comence a ensumar-hi els primers mots: tòfones obscures pressentides sota terra. M’aferre a la certesa que hi són i em deixe portar. Em recree en el trànsit, en el llindar pletòric a partir del qual comença a rajar l'escriptura. M’hi adelite. M’hi adelite com l’animal que es rabeja rebolcant-se en el fang.



Silenci. Fotografia: MjE, 2013.






4 comentaris:

  1. Em fas recordar els dies de menut. En estiu, pel matí, ma mare anava a comprar i ens quedavem jugant, la meua germana i jo, al llit enorme dels meus pares. La llum es projectava sobre els filets i els puntets de pols que suraven ingràvids amb una llum semblant a la que descrius. Recorde una màgia semblant a la que descrius. No és gens fàcil tindre eixa mirada de xiquet que sols poden tindre persones com tu. Salutacion. :)

    ResponElimina
  2. És molt curiós, com la llum pot tenir un poder d'evocació tan poderós, i com una manera determinada d'incidir en els espais i en els objectes ens pot transmetre tant de benestar, i el seu record pot desencadenar associacions mentals tan llunyanes en el temps. Molt bonic, pensar-ho.

    Una vegada vaig sentir que una escriptora parlava de la infantesa com d'un bagatge que se'ns acumula a dintre al llarg de la vida, i que no ens abandona mai, per a bé i/o per a mal!, hi afegiria jo. Supose que la mirada "de xiquet" a què et refereixes i que elogies en mi es té quan s'està en pau amb un mateix, perquè la pau interior és allò que més s'assembla a la innocència de la infantesa. Al meu parer, amb l'edat, encara tenim un avantatge, respecte del temps de xiquets, i és que, quan tenim la fortuna de gaudir un d'aquests moments beatífics, de silenci interior que incita a la creació, en som, a més a més, conscients d'aquest privilegi. Això no passa quan som infants, en què, si tenim la fortuna de viure una infantesa més o menys "feliç", no tenim la maduresa mental encara per a reconèixer-ho. Fixa't que la situació i l'estat d'ànim que tu has evocat a partir d'aquest escrit ha arribat molt de temps després d'haver-lo viscut. La consciència, tant del goig com del dolor crec que és allò que marca la nostra dimensió humana.

    M'ha eixit una bona filosofada. Gràcies per l'estímul.

    ResponElimina
  3. Adés els "scrofa" i ara els "domesticus", siga com siga un "sus", que amb tanta rebolcada enfanga el silenci que tant es requesta en el text. Comptat i debatut, siga prosaica, siga poètica, la disbauxa sempre comporta soroll. Com ens agrada refocil·lar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara que ho dius, i gràcies a tu, reconec que últimament tinc una tirada forta cap aquests mamífers, sí. Entre els "sus", em captiven els fers, els que ara diuen que fan tant de mal a les propietats domèstiques, i el que fan, els pobres, és garantir-se la subsistència i els espais que els hem anat arravatant. Sí que ens agrada refocil·lar, sí (sobretot si és en bella companyia!). El silenci és el llindar. I també el colofó: "Tèbia és la pau dels cossos en silenci./ Tebi el silenci compartit dels feliços." Però ací ja estem canviant de tema... O potser no.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »