En una insuperable manifestació d'amor va escriure Salvador Espriu aquell grandiós poema inclòs al Llibre de Sinera, la primera estrofa del fragment XXIV del qual comença: «Quan la llum pujada des del fons del mar / a llevant comença just a tremolar, / he mirat aquesta terra, / he mirat aquesta terra.» Massa sovint la ignorem, la terra, o mirem sense
veure-hi, i només les nobles ruïnes ploren per nosaltres.
 |
Muntatge de Jordi Puig Muñoz per a la iniciativa #versosenxarxa posada en marxa per Saforíssims Societat Literària en aquest estiu 2016. |
No ho faig mai, això de compartir al meu bloc una entrada del bloc d'una altra persona. Però, en aquest cas, em permet concedir-me aquest dret venturós. Gràcies al company Jordi Puig, que és d'aquells que, si la diu, la fa, més prompte o més tard... :)
De sa casa virtual Una paret més:
«...Els versos duen per títol “Castells de la vall de Vernissa, 2014”, dins d’una sèrie amb el títol ‘Petita geografia del camí’, que forma part del llibre Flors a casa (Edicions 62), de 2007 (Premi de poesia Jocs Florals de Barcelona d’aquell any).
Dit siga de pas, en la mateixa sèrie, hi ha uns altres versos amb el títol “Castell del Rebollet, 2002”:
Vives ruïnesFa temps que tinc pel cap els versos de Maria Josep, i em feia il·lusió compartir-los; en renovem la sensació de perplexitat. I ens encarem, de nou, amb la realitat. Som conscients del paper ben útil —o inútil— de la poesia, de la literatura, i en fruïm. I som conscients, d’altra banda, i sense voler-ne fugir, que hem de fer, ja, sense perdre més temps, alguna cosa amb els nostres castells (per no parlar de la resta del patrimoni).»
quan tornen a florir
de tapereres.
Per continuar llegint, cliqueu ací.
Endavant, companys...: sense perdre més temps. Ni un segon més del temps que encara és nostre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada