Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 11 d’agost de 2016

La vida secreta de les paraules: "nona"

«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet

Text: Àngela Guixot Escrivà
i Maria Josep Escrivà
Fotografies: Júlia Llorca Tauste

 

Les quatre de la vesprada. Per fi es deixa de sentir una màquina perforadora que treballava a prop, fent més incisiva la calor i més carregosa la mandra d'aquestes hores espesses del mes d'agost. Deu ser que la migdiada és sagrada per a tothom, en aquests dies caniculars. Amb aquesta certesa, quasi com un manament de rigorosa obediència, jo mateixa m'abandone al sofà, mentre deixe que la ment s'adelite en el silenci rítmicament subratllat pel gir metàl·lic d'un molinet de vent que s'agita al balcó a mercè de la garbinada: l'únic aliat clement en aquestes hores centrals del dia. Concentrar-me en el moviment giratori del molinet i deixar-me endur així fins a les dimensions ingràvides de la son: "non, non, vine, vine; non, non, vine, que tinc son...".



Fotografia: Júlia Llorca Tauste, agost de 2016.


Ja sabem que, en el llenguatge infantil, dir nona és sinònim de dir son. Fer nona és equivalent a dormir. Etimològicament, a partir dels orígens llatins, fer nona va significar "fer la migdiada". La nona, la "darrera de les hores canòniques menors", les quals regien les hores de pregària als monestirs, se situava a primera hora de la tarda. Ara ho fem tot una mica més tard, però, vaja, més o menys, l'hora nona, amb aquest garbinet que bufa..., és una hora magnífica per a submergir-se —en aquells dies beneïts per aquesta sort— en una migdiada celestial. Breu, això, sí, perquè, si no, una corre el perill de despertar-se torbada, i no saber per un moment si és de nit o és de dia.

Al diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll, s'hi apunta un origen onomatopeic, per a la nostra nona; és a dir, una manera gràfica d'imitar el so "de la respiració de qui dorm tranquil·lament". No sempre, però, té un son beatífic aquell qui fa nona. Recordem, per exemple, el "Mal ensomni" que explica, en vers, el poeta Teodor Llorente, en què se li apareix aquella "velleta, molt vella" que en la seua falda agrunsa un infant, mentre li va recitant aquesta profecia apocalíptica, en clau metafòrica, que preveu la mort de la llengua catalana:

—Fill darrer de ma nissaga,
volgut besnét del meu cor:
tos avis, mos fills, moriren;
també tos pares han mort.
Les que m'amostrà la mare
jo et cante antigues cançons:
les cançons que jo te cante,
ningú les canta en lo món.
De nostra llengua oblidada
són ja los últims ressons;
eixa llengua dels meus pares,
ningú la sap més que jo.
                   A la non-non!
                   A la non-non!

Amostrar-te-la volguera,
tu no m'entens i t'adorms.




Fotografia: Júlia Llorca Tauste, agost de 2016.


El malson, però, i també el poema, acaben amb un clam d'esperança que agraïm els lectors. Havent-lo llegit de cap a cap, no m'estranyaria que "el patriarca de la Renaixença valenciana" s'hi hagués excedit, aquell dia en què el va idear, en una migdiada soporífera que li degué provocar aquest "mal ensomni" tenebrós.

Més d'un segle després de l'escriptura d'aquest "Mal ensomni", però, encara hi ha un sector que vigilem de cua d'ull aquella engronsadora que ja es balanceja sola, mentre la llengua va patint atemptats, insults, descurança, o simplement indiferència. Encara alguns li xiuxiuegem belles paraules d'amor —a la non-non—, mentre uns altres, senzillament, dormen com a socs, anestesiats, aliens a la realitat, infeliços si saben i infeliços si no saben. Acceptant, amb resignació, que unes altres ments, aparentment més despertes... ocupen engronsadores i profetitzen per boca dels altres. Quina ingenuïtat final, encantadora i balsàmica, la de don Teodor Llorente!

M'he despertat; en ma cambra
entra ja la llum del sol;
quina alegria! Ensomniava...
Gràcies, Déu! Ja he patit prou!
Fuig de mon seny, mal ensomni,
mal ensomni enganyador!
dolça llengua dels meus avis,
jo no vull creure en ta mort!

(1908) 
Cliqueu ací per llegir el poema complet




Fotografia: MjE, el Grau de Gandia, 2015
.


Per acabar amb l'habitual colofó de luxe, una de les "vides secretes" de la paraula "nona", filtrada i recreada per la mirada literària d'Àngela Guixot Escrivà:



Encenc el llum
perquè la nit s’acaba
però comença l’altra nit.

Joan Vinyoli

                                                                                                                            
És potser ara que fa massa anys que veem les coses amb els ulls d’un xiquet. I és potser ara que hem d’assumir que el «Despertar» de Llach no era més que un anhel: com s’esborra el pensar que sempre ens toca perdre si sempre ens toca perdre?
Fuster va dir que només hi ha una manera incruenta de viure: dormir. I és ben bé ara, dies de vidres entelats i nits de ràbia i de feblesa, que ha arribat l’hora d’arrecerar-se en un cant de bressol. Un bressol de palleta fina, sense gens de boll, un bon foc perfumat d’espígol i una non-non! I quines coses que ens fan felices! Veus? I aquells propòsits... quins propòsits? Parlàvem de fer nona, de no pensar, de no sentir, de no somiar: només dormir. Dormir i el buit. Abraçar, mal que mal, la cultura del buit. I fer-se a viure tots plens de buit. Plens a vessar de buit.




Aquesta foto, li l'hem agafada prestada, del mur de Facebook, a la Júlia, sense avisar... Però és que era tan temptadora i tan oportuna, aquesta lluna! Gràcies, Julieta!



I quant d’espai ocupa el buit? Perquè caldria un buit massís, un buit que ens emplenara cada racó del dins. Caldria un buit que no ens deixara buits. Per allò de les quimeres! Diuen que hi ha quimeres que així com són, d’audaces i atiadores, s’endinsen pels buits del buit. I això fa por. Si fem comptes de dormir, hi ha quimeres que fan por. Sense anar més lluny, què em dieu de la poesia? Tots aquells versos, escrits de mala fe, furgant on el buit no ens ompli... Això, més que una quimera, i més que un pesombre, és un gall cantant! Mal pot vindre la son amb un gall de llavor adés adés cantant. 

I és potser ara, quan rebem l’últim cop, que hem d’assumir també que, de vegades, els mots només són la impotència dels mots. Que podem fer non-nons que ens deslliuren un poc, però sabem que el buit no ens farà el pes a tots. I que, a la fi, retornarem, amb el darrer acord.
                                                                                                             
 - Hijo, para descansar,
es necesario dormir,

no pensar,
no sentir,
no soñar...

- Madre, para descansar,
morir.

Manuel Machado

 
Nota: Tot i que s’hi reclama l’assossec que aplega amb la indiferència, l’escrit està fet des de l’enquimerament. I els versos afloren així com volen. És per això que al text hi ha quimeres, més o menys desvirtuades,  de Joan Vinyoli, de Lluís Llach, de Joan Fuster, de Vicent Andrés Estellés, de Joana Raspall, de Maria-Mercè Marçal i de Miquel Martí i Pol.


Àngela Guixot Escrivà


Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:

Melic
Llepassa i Parot (estellesianament...)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15/02/17

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »