Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 11 d’agost de 2016

La vida secreta de les paraules: "nona"

«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet

Text: Àngela Guixot Escrivà
i Maria Josep Escrivà
Fotografies: Júlia Llorca Tauste

 

Les quatre de la vesprada. Per fi es deixa de sentir una màquina perforadora que treballava a prop, fent més incisiva la calor i més carregosa la mandra d'aquestes hores espesses del mes d'agost. Deu ser que la migdiada és sagrada per a tothom, en aquests dies caniculars. Amb aquesta certesa, quasi com un manament de rigorosa obediència, jo mateixa m'abandone al sofà, mentre deixe que la ment s'adelite en el silenci rítmicament subratllat pel gir metàl·lic d'un molinet de vent que s'agita al balcó a mercè de la garbinada: l'únic aliat clement en aquestes hores centrals del dia. Concentrar-me en el moviment giratori del molinet i deixar-me endur així fins a les dimensions ingràvides de la son: "non, non, vine, vine; non, non, vine, que tinc son...".



Fotografia: Júlia Llorca Tauste, agost de 2016.


Ja sabem que, en el llenguatge infantil, dir nona és sinònim de dir son. Fer nona és equivalent a dormir. Etimològicament, a partir dels orígens llatins, fer nona va significar "fer la migdiada". La nona, la "darrera de les hores canòniques menors", les quals regien les hores de pregària als monestirs, se situava a primera hora de la tarda. Ara ho fem tot una mica més tard, però, vaja, més o menys, l'hora nona, amb aquest garbinet que bufa..., és una hora magnífica per a submergir-se —en aquells dies beneïts per aquesta sort— en una migdiada celestial. Breu, això, sí, perquè, si no, una corre el perill de despertar-se torbada, i no saber per un moment si és de nit o és de dia.

Al diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll, s'hi apunta un origen onomatopeic, per a la nostra nona; és a dir, una manera gràfica d'imitar el so "de la respiració de qui dorm tranquil·lament". No sempre, però, té un son beatífic aquell qui fa nona. Recordem, per exemple, el "Mal ensomni" que explica, en vers, el poeta Teodor Llorente, en què se li apareix aquella "velleta, molt vella" que en la seua falda agrunsa un infant, mentre li va recitant aquesta profecia apocalíptica, en clau metafòrica, que preveu la mort de la llengua catalana:

—Fill darrer de ma nissaga,
volgut besnét del meu cor:
tos avis, mos fills, moriren;
també tos pares han mort.
Les que m'amostrà la mare
jo et cante antigues cançons:
les cançons que jo te cante,
ningú les canta en lo món.
De nostra llengua oblidada
són ja los últims ressons;
eixa llengua dels meus pares,
ningú la sap més que jo.
                   A la non-non!
                   A la non-non!

Amostrar-te-la volguera,
tu no m'entens i t'adorms.




Fotografia: Júlia Llorca Tauste, agost de 2016.


El malson, però, i també el poema, acaben amb un clam d'esperança que agraïm els lectors. Havent-lo llegit de cap a cap, no m'estranyaria que "el patriarca de la Renaixença valenciana" s'hi hagués excedit, aquell dia en què el va idear, en una migdiada soporífera que li degué provocar aquest "mal ensomni" tenebrós.

Més d'un segle després de l'escriptura d'aquest "Mal ensomni", però, encara hi ha un sector que vigilem de cua d'ull aquella engronsadora que ja es balanceja sola, mentre la llengua va patint atemptats, insults, descurança, o simplement indiferència. Encara alguns li xiuxiuegem belles paraules d'amor —a la non-non—, mentre uns altres, senzillament, dormen com a socs, anestesiats, aliens a la realitat, infeliços si saben i infeliços si no saben. Acceptant, amb resignació, que unes altres ments, aparentment més despertes... ocupen engronsadores i profetitzen per boca dels altres. Quina ingenuïtat final, encantadora i balsàmica, la de don Teodor Llorente!

M'he despertat; en ma cambra
entra ja la llum del sol;
quina alegria! Ensomniava...
Gràcies, Déu! Ja he patit prou!
Fuig de mon seny, mal ensomni,
mal ensomni enganyador!
dolça llengua dels meus avis,
jo no vull creure en ta mort!

(1908) 
Cliqueu ací per llegir el poema complet




Fotografia: MjE, el Grau de Gandia, 2015
.


Per acabar amb l'habitual colofó de luxe, una de les "vides secretes" de la paraula "nona", filtrada i recreada per la mirada literària d'Àngela Guixot Escrivà:



Encenc el llum
perquè la nit s’acaba
però comença l’altra nit.

Joan Vinyoli

                                                                                                                            
És potser ara que fa massa anys que veem les coses amb els ulls d’un xiquet. I és potser ara que hem d’assumir que el «Despertar» de Llach no era més que un anhel: com s’esborra el pensar que sempre ens toca perdre si sempre ens toca perdre?
Fuster va dir que només hi ha una manera incruenta de viure: dormir. I és ben bé ara, dies de vidres entelats i nits de ràbia i de feblesa, que ha arribat l’hora d’arrecerar-se en un cant de bressol. Un bressol de palleta fina, sense gens de boll, un bon foc perfumat d’espígol i una non-non! I quines coses que ens fan felices! Veus? I aquells propòsits... quins propòsits? Parlàvem de fer nona, de no pensar, de no sentir, de no somiar: només dormir. Dormir i el buit. Abraçar, mal que mal, la cultura del buit. I fer-se a viure tots plens de buit. Plens a vessar de buit.




Aquesta foto, li l'hem agafada prestada, del mur de Facebook, a la Júlia, sense avisar... Però és que era tan temptadora i tan oportuna, aquesta lluna! Gràcies, Julieta!



I quant d’espai ocupa el buit? Perquè caldria un buit massís, un buit que ens emplenara cada racó del dins. Caldria un buit que no ens deixara buits. Per allò de les quimeres! Diuen que hi ha quimeres que així com són, d’audaces i atiadores, s’endinsen pels buits del buit. I això fa por. Si fem comptes de dormir, hi ha quimeres que fan por. Sense anar més lluny, què em dieu de la poesia? Tots aquells versos, escrits de mala fe, furgant on el buit no ens ompli... Això, més que una quimera, i més que un pesombre, és un gall cantant! Mal pot vindre la son amb un gall de llavor adés adés cantant. 

I és potser ara, quan rebem l’últim cop, que hem d’assumir també que, de vegades, els mots només són la impotència dels mots. Que podem fer non-nons que ens deslliuren un poc, però sabem que el buit no ens farà el pes a tots. I que, a la fi, retornarem, amb el darrer acord.
                                                                                                             
 - Hijo, para descansar,
es necesario dormir,

no pensar,
no sentir,
no soñar...

- Madre, para descansar,
morir.

Manuel Machado

 
Nota: Tot i que s’hi reclama l’assossec que aplega amb la indiferència, l’escrit està fet des de l’enquimerament. I els versos afloren així com volen. És per això que al text hi ha quimeres, més o menys desvirtuades,  de Joan Vinyoli, de Lluís Llach, de Joan Fuster, de Vicent Andrés Estellés, de Joana Raspall, de Maria-Mercè Marçal i de Miquel Martí i Pol.


Àngela Guixot Escrivà


Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:

Melic
Llepassa i Parot (estellesianament...)

dilluns, 8 d’agost de 2016

#Versosenxarxa: les oronelles i els enderrocs

En una insuperable manifestació d'amor va escriure Salvador Espriu aquell grandiós poema inclòs al Llibre de Sinera, la primera estrofa del fragment XXIV del qual comença: «Quan la llum pujada des del fons del mar / a llevant comença just a tremolar, / he mirat aquesta terra, / he mirat aquesta terra.» Massa sovint la ignorem, la terra, o mirem sense veure-hi, i només les nobles ruïnes ploren per nosaltres.



Muntatge de Jordi Puig Muñoz per a la iniciativa #versosenxarxa posada en marxa per Saforíssims Societat Literària en aquest estiu 2016.

No ho faig mai, això de compartir al meu bloc una entrada del bloc d'una altra persona. Però, en aquest cas, em permet concedir-me aquest dret venturós. Gràcies al company Jordi Puig, que és d'aquells que, si la diu, la fa, més prompte o més tard... :) 

De sa casa virtual Una paret més:

«...Els versos duen per títol “Castells de la vall de Vernissa, 2014”, dins d’una sèrie amb el títol ‘Petita geografia del camí’, que forma part del llibre Flors a casa (Edicions 62), de 2007 (Premi de poesia Jocs Florals de Barcelona d’aquell any).
Dit siga de pas, en la mateixa sèrie, hi ha uns altres versos amb el títol “Castell del Rebollet, 2002”:

Vives ruïnes
quan tornen a florir
de tapereres.
Fa temps que tinc pel cap els versos de Maria Josep, i em feia il·lusió compartir-los; en renovem la sensació de perplexitat. I ens encarem, de nou, amb la realitat. Som conscients del paper ben útil —o inútil— de la poesia, de la literatura, i en fruïm. I som conscients, d’altra banda, i sense voler-ne fugir, que hem de fer, ja, sense perdre més temps, alguna cosa amb els nostres castells (per no parlar de la resta del patrimoni).»

Per continuar llegint, cliqueu ací.

Endavant, companys...: sense perdre més temps. Ni un segon més del temps que encara és nostre.



 

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de juny de 2017

*S'acaba de publicar a Pagès editors Ulls de glaç, el llibre de Jordi Solà Coll que va guanyar el premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter de l'any 2016. * *Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, **"Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa". * [image: http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html] ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA *E... més »

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de juny de 2017

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a *Serena barca* que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aq... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »