Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 11 d’agost de 2016

La vida secreta de les paraules: "nona"

«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet

Text: Àngela Guixot Escrivà
i Maria Josep Escrivà
Fotografies: Júlia Llorca Tauste

 

Les quatre de la vesprada. Per fi es deixa de sentir una màquina perforadora que treballava a prop, fent més incisiva la calor i més carregosa la mandra d'aquestes hores espesses del mes d'agost. Deu ser que la migdiada és sagrada per a tothom, en aquests dies caniculars. Amb aquesta certesa, quasi com un manament de rigorosa obediència, jo mateixa m'abandone al sofà, mentre deixe que la ment s'adelite en el silenci rítmicament subratllat pel gir metàl·lic d'un molinet de vent que s'agita al balcó a mercè de la garbinada: l'únic aliat clement en aquestes hores centrals del dia. Concentrar-me en el moviment giratori del molinet i deixar-me endur així fins a les dimensions ingràvides de la son: "non, non, vine, vine; non, non, vine, que tinc son...".



Fotografia: Júlia Llorca Tauste, agost de 2016.


Ja sabem que, en el llenguatge infantil, dir nona és sinònim de dir son. Fer nona és equivalent a dormir. Etimològicament, a partir dels orígens llatins, fer nona va significar "fer la migdiada". La nona, la "darrera de les hores canòniques menors", les quals regien les hores de pregària als monestirs, se situava a primera hora de la tarda. Ara ho fem tot una mica més tard, però, vaja, més o menys, l'hora nona, amb aquest garbinet que bufa..., és una hora magnífica per a submergir-se —en aquells dies beneïts per aquesta sort— en una migdiada celestial. Breu, això, sí, perquè, si no, una corre el perill de despertar-se torbada, i no saber per un moment si és de nit o és de dia.

Al diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll, s'hi apunta un origen onomatopeic, per a la nostra nona; és a dir, una manera gràfica d'imitar el so "de la respiració de qui dorm tranquil·lament". No sempre, però, té un son beatífic aquell qui fa nona. Recordem, per exemple, el "Mal ensomni" que explica, en vers, el poeta Teodor Llorente, en què se li apareix aquella "velleta, molt vella" que en la seua falda agrunsa un infant, mentre li va recitant aquesta profecia apocalíptica, en clau metafòrica, que preveu la mort de la llengua catalana:

—Fill darrer de ma nissaga,
volgut besnét del meu cor:
tos avis, mos fills, moriren;
també tos pares han mort.
Les que m'amostrà la mare
jo et cante antigues cançons:
les cançons que jo te cante,
ningú les canta en lo món.
De nostra llengua oblidada
són ja los últims ressons;
eixa llengua dels meus pares,
ningú la sap més que jo.
                   A la non-non!
                   A la non-non!

Amostrar-te-la volguera,
tu no m'entens i t'adorms.




Fotografia: Júlia Llorca Tauste, agost de 2016.


El malson, però, i també el poema, acaben amb un clam d'esperança que agraïm els lectors. Havent-lo llegit de cap a cap, no m'estranyaria que "el patriarca de la Renaixença valenciana" s'hi hagués excedit, aquell dia en què el va idear, en una migdiada soporífera que li degué provocar aquest "mal ensomni" tenebrós.

Més d'un segle després de l'escriptura d'aquest "Mal ensomni", però, encara hi ha un sector que vigilem de cua d'ull aquella engronsadora que ja es balanceja sola, mentre la llengua va patint atemptats, insults, descurança, o simplement indiferència. Encara alguns li xiuxiuegem belles paraules d'amor —a la non-non—, mentre uns altres, senzillament, dormen com a socs, anestesiats, aliens a la realitat, infeliços si saben i infeliços si no saben. Acceptant, amb resignació, que unes altres ments, aparentment més despertes... ocupen engronsadores i profetitzen per boca dels altres. Quina ingenuïtat final, encantadora i balsàmica, la de don Teodor Llorente!

M'he despertat; en ma cambra
entra ja la llum del sol;
quina alegria! Ensomniava...
Gràcies, Déu! Ja he patit prou!
Fuig de mon seny, mal ensomni,
mal ensomni enganyador!
dolça llengua dels meus avis,
jo no vull creure en ta mort!

(1908) 
Cliqueu ací per llegir el poema complet




Fotografia: MjE, el Grau de Gandia, 2015
.


Per acabar amb l'habitual colofó de luxe, una de les "vides secretes" de la paraula "nona", filtrada i recreada per la mirada literària d'Àngela Guixot Escrivà:



Encenc el llum
perquè la nit s’acaba
però comença l’altra nit.

Joan Vinyoli

                                                                                                                            
És potser ara que fa massa anys que veem les coses amb els ulls d’un xiquet. I és potser ara que hem d’assumir que el «Despertar» de Llach no era més que un anhel: com s’esborra el pensar que sempre ens toca perdre si sempre ens toca perdre?
Fuster va dir que només hi ha una manera incruenta de viure: dormir. I és ben bé ara, dies de vidres entelats i nits de ràbia i de feblesa, que ha arribat l’hora d’arrecerar-se en un cant de bressol. Un bressol de palleta fina, sense gens de boll, un bon foc perfumat d’espígol i una non-non! I quines coses que ens fan felices! Veus? I aquells propòsits... quins propòsits? Parlàvem de fer nona, de no pensar, de no sentir, de no somiar: només dormir. Dormir i el buit. Abraçar, mal que mal, la cultura del buit. I fer-se a viure tots plens de buit. Plens a vessar de buit.




Aquesta foto, li l'hem agafada prestada, del mur de Facebook, a la Júlia, sense avisar... Però és que era tan temptadora i tan oportuna, aquesta lluna! Gràcies, Julieta!



I quant d’espai ocupa el buit? Perquè caldria un buit massís, un buit que ens emplenara cada racó del dins. Caldria un buit que no ens deixara buits. Per allò de les quimeres! Diuen que hi ha quimeres que així com són, d’audaces i atiadores, s’endinsen pels buits del buit. I això fa por. Si fem comptes de dormir, hi ha quimeres que fan por. Sense anar més lluny, què em dieu de la poesia? Tots aquells versos, escrits de mala fe, furgant on el buit no ens ompli... Això, més que una quimera, i més que un pesombre, és un gall cantant! Mal pot vindre la son amb un gall de llavor adés adés cantant. 

I és potser ara, quan rebem l’últim cop, que hem d’assumir també que, de vegades, els mots només són la impotència dels mots. Que podem fer non-nons que ens deslliuren un poc, però sabem que el buit no ens farà el pes a tots. I que, a la fi, retornarem, amb el darrer acord.
                                                                                                             
 - Hijo, para descansar,
es necesario dormir,

no pensar,
no sentir,
no soñar...

- Madre, para descansar,
morir.

Manuel Machado

 
Nota: Tot i que s’hi reclama l’assossec que aplega amb la indiferència, l’escrit està fet des de l’enquimerament. I els versos afloren així com volen. És per això que al text hi ha quimeres, més o menys desvirtuades,  de Joan Vinyoli, de Lluís Llach, de Joan Fuster, de Vicent Andrés Estellés, de Joana Raspall, de Maria-Mercè Marçal i de Miquel Martí i Pol.


Àngela Guixot Escrivà


Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:

Melic
Llepassa i Parot (estellesianament...)

dilluns, 8 d’agost de 2016

#Versosenxarxa: les oronelles i els enderrocs

En una insuperable manifestació d'amor va escriure Salvador Espriu aquell grandiós poema inclòs al Llibre de Sinera, la primera estrofa del fragment XXIV del qual comença: «Quan la llum pujada des del fons del mar / a llevant comença just a tremolar, / he mirat aquesta terra, / he mirat aquesta terra.» Massa sovint la ignorem, la terra, o mirem sense veure-hi, i només les nobles ruïnes ploren per nosaltres.



Muntatge de Jordi Puig Muñoz per a la iniciativa #versosenxarxa posada en marxa per Saforíssims Societat Literària en aquest estiu 2016.

No ho faig mai, això de compartir al meu bloc una entrada del bloc d'una altra persona. Però, en aquest cas, em permet concedir-me aquest dret venturós. Gràcies al company Jordi Puig, que és d'aquells que, si la diu, la fa, més prompte o més tard... :) 

De sa casa virtual Una paret més:

«...Els versos duen per títol “Castells de la vall de Vernissa, 2014”, dins d’una sèrie amb el títol ‘Petita geografia del camí’, que forma part del llibre Flors a casa (Edicions 62), de 2007 (Premi de poesia Jocs Florals de Barcelona d’aquell any).
Dit siga de pas, en la mateixa sèrie, hi ha uns altres versos amb el títol “Castell del Rebollet, 2002”:

Vives ruïnes
quan tornen a florir
de tapereres.
Fa temps que tinc pel cap els versos de Maria Josep, i em feia il·lusió compartir-los; en renovem la sensació de perplexitat. I ens encarem, de nou, amb la realitat. Som conscients del paper ben útil —o inútil— de la poesia, de la literatura, i en fruïm. I som conscients, d’altra banda, i sense voler-ne fugir, que hem de fer, ja, sense perdre més temps, alguna cosa amb els nostres castells (per no parlar de la resta del patrimoni).»

Per continuar llegint, cliqueu ací.

Endavant, companys...: sense perdre més temps. Ni un segon més del temps que encara és nostre.



 

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »