Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 11 de juliol del 2016

El costellam de la muntanya

En va dir, l'amic Xavi Ródenas —el Xavi Ródenas, que no pas jo...—: «La poeta, el futur, el costellam i el mar verd». I en un afegit posterior: «Tot esperança». Em va semblar una bella i inequívoca profecia gràcies a la qual jo ja mantindria un lligam amb aquelles terres del Pallars, amb la seua gent i amb el seu esperit de vida neta, per sempre més. Des d'aleshores hi vull tornar. És el meu somni i és el meu desig. I per a mi, el desig és l'energia que empeny, la força indispensable per començar. El camí que hi mena. Mai no hi ha hagut, sense desig, principi.


El Pla de la Font, setembre de 2013. Fotografia de Xavi Ródenas.



EL COSTELLAM DE LA MUNTANYA (*)

He caminat dies i nits
clarianes, cavernes, clavegueres,
prats i runars, barrancs, riberes, argelagues.

Només per un instant de llum suspès
a dos mil metres d’altitud. Per veure’m
cara a cara amb els ossos d’aquells pins
—el costellam d’argent de la muntanya—
i ser en el seu no-res. Genciana
que s’alimenta d’intempèrie.

Per alenar la certesa que som
allò que fou, allò que torna a ser
mentre s’ho va engolint, en silenci incessant,
la terra.


Refugi del Pla de la Font, Alt Àneu,
el Pallars Sobirà, 6 de setembre de 2013 

Serena barca,  Edicions del Buc, 2016.


(*) «El costellam de la muntanya» és per a Xavi Ródenas, Carme Iranzo, i Murta i Àssua Ródenas Iranzo. En record d'uns dies en preciosa companyia al Pallars. 
(Extret de les «Notes finals i més dedicatòries encara».)



4 comentaris:


  1. En la teva obra el desig ocupa un paper central, en tant que sentit o direcció a prendre. No hi ha camí sense aquesta inclinació o força vital de l'ésser. No debades, a El costellam de la muntanya "alenar" és l'expressió anterior d'aquest desig: "som / allò que fou, allò que torna a ser". Expressió de la voluntat d'esdevenir en un context de destrucció i, alhora, d'esperança. Només retorna allò que vol. A parer meu, un dels versos més cabdals de la teva última poètica.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. "És el desig un continu discurs d'energia". El desig ens empeny, ens traça el camí. És el camí mateix. Observar la natura, en el seu drama despullat, i en el seu equilibri alhora, en la seua regeneració cíclica, em recorda la insignificança humana i em reconforta, tot alhora. La consciència que formem part d'aquest tot de destrucció i també d'esperança, com un d'aquells troncs descarnats dels pins, reconcilia amb la justícia universal. M'alegra molt que veges la transcendència d'aquest vers, i d'aquest poema. Gràcies per les teues paraules.

      Abraçades cap al teu Far.

      Elimina
  2. Per que el nombre de el costellam de la Muntanya?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mirant aquells grans "esquelets" d'arbres morts escampats ací i allà de la muntanya, vaig pensar que eren com ossos, com costelles, encara que d'origen vegetal. Els poetes tenim de vegades aquestes "visions metafòriques" que després intentem traduir en paraules.

      Gràcies i salut.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".