Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 23 de maig de 2016

1.000 raons per estimar-los: 'El amor en los tiempos del cólera', de Gabriel Garcia Márquez

O «Apologia personal dels finals feliços». Perquè em negue a pensar que una gran història és només la que acaba en drama. Perquè abomine dels finals caldosos de la mateixa manera com em rebel·le davant de la impossibilitat (ni que siga en la ficció de l'art) que un relat de vida potent puga tenir també un potent final feliç. I perquè, en la vida, igual com en el cine, o com en la literatura —que és el gènere que ací ens interessa—, s'ha d'aspirar a construir finals grandiosos, sí, però que els finals grandiosos no excloguen el triomf de la bona sort. És difícil, ja ho sé, perquè, als humans, allò que ens fa més humans són les llàgrimes. I perquè és més fàcil fer plorar que fer somriure. Però jo reivindique les llàgrimes aquelles amb què fem les paus amb la vida. Per fi. En tinc tot el dret. Com les que sempre provoca aquest final apoteòsic, bell, obstinadament feliç, que Gabriel Garcia Márquez va regalar a les vides de Florentino Ariza i Fermina Daza, d'El amor en los tiempos del cólera. Un llibre que em va ajudar a no defallir, per cert, en un dels moments més durs i més dominats per l'angoixa de tota la meua vida. I disculpeu, tant si el teniu massa llegit com si, en el cas de no conèixer l'obra, us he malmès la sorpresa del desenllaç. No us preocupeu: segur que, si pertanyeu al segon grup i algun dia us decidiu a posar-hi remei, només tindreu ganes d'arribar al final. I una i mil vegades tornareu a agrair-ne la catarsi afortunada d'aquests dos personatges que van fer, de l'amor infatigable, el seu motiu de ser.


Primera edició de 1985.



El capitán, desde el puesto de mando, contestó a gritos a las preguntas de la patrulla armada. Querían saber qué clase de peste traían a bordo, cuántos pasajeros venían, cuántos estaban enfermos, qué posibilidades había de nuevos contagios. El capitán contestó que sólo traían tres pasajeros, y todos tenían el cólera, pero se mantenían en reclusión estricta. Ni los que debían subir en La Dorada, ni los veintisiete hombres de la tripulación, habían tenido ningún contacto con ellos. Pero el comandante de la patrulla no quedó satisfecho, y ordenó que salieran de la bahía y esperaran en la ciénaga de Las Mercedes hasta las dos de la tarde, mientras se preparaban los trámites para que el buque quedara en cuarentena. El capitán soltó un petardo de carretero, y con una señal de la mano le ordenó al práctico dar la vuelta en redondo y volver a las ciénagas. Fermina Daza y Florentino Ariza lo habían oído todo desde la mesa, pero al capitán no parecía importarle. Siguió comiendo en silencio, y el mal humor se le veía hasta en la manera en que violó las leyes de urbanidad que sustentaban la reputación legendaria de los capitanes del río. Reventó con la punta del cuchillo los cuatro huevos fritos, y los rebañó en el plato con patacones de plátano verde que se metía enteros en la boca y masticaba con un deleite salvaje. Fermina Daza y Florentino Ariza lo miraban sin hablar, esperando la lectura de las calificaciones finales en un banco de la escuela. No se habían cruzado una palabra mientras duró el diálogo con la patrulla sanitaria, ni tenían la menor idea de qué iba a ser de sus vidas, pero ambos sabían que el capitán estaba pensando por ellos: se le veía en el latido de las sienes. Mientras él despachaba la ración de huevos, la bandeja de patacones, la jarra de café con leche, el buque salió de la bahía con las calderas sosegadas, se abrió paso enlos caños a través de las colchas de tarulla, lotos fluviales de flores moradas y grandes hojas en forma de corazón, y volvió a las ciénagas. 


Imatge extreta de la xarxa.



El agua era tornasolada por el mundo de peces que flotaban de costado, muertos por la dinamita de los pescadores furtivos, y los pájaros de la tierra y del agua volaban en círculos sobre ellos con chillidos metálicos. El viento del Caribe se metió por las ventanas con la bullaranga de los pájaros, y Fermina Daza sintió en la sangre los latidos desordenados de su libre albedrío. A la derecha, turbio y parsimonioso, el estuario del río Grande de la Magdalena se explayaba hasta elotro lado del mundo. Cuando ya no quedó nada que comer en los platos, el capitán se limpió los labios con la esquina del mantel, y habló en una jerga procaz que acabó de una vez con el prestigio del buen decir de los capitanes del río. Pues no habló por ellos ni para nadie, sino tratando de ponerse de acuerdo con su propia rabia. Su conclusión, al cabo de una ristra de improperios bárbaros, fue que no encontraba cómo salir del embrollo en que se había metido con la bandera del cólera. Florentino Ariza lo escuchó sin pestañear. Luego miró por las ventanas el círculo completo del cuadrante de la rosa náutica, el horizonte nítido, el cielo de diciembre sin una sola nube, las aguas navegables hasta siempre, y dijo:

—Sigamos derecho, derecho, derecho, otra vez hasta La Dorada.

Fermina Daza se estremeció, porque reconoció la antigua voz iluminada por la gracia del Espíritu Santo, y miró al capitán: él era el destino. Pero el capitán no la vio, porque estaba anonadado por el tremendo poder de inspiración de Florentino Ariza.

—¿Lo dice en serio? —le preguntó.

—Desde que nací —dijo Florentino Ariza—, no he dicho una sola cosa que no sea en serio.

El capitán miró a Fermina Daza y vio en sus pestañas los primeros destellos de una escarcha invernal. Luego miró a Florentino Ariza, su dominio invencible, su amor impávido, y lo asustó la sospecha tardía de que es la vida, más que la muerte, la que no tiene límites.

—¿Y hasta cuándo cree usted que podemos seguir en este ir y venir del carajo? —le preguntó.

Florentino Ariza tenía la respuesta preparada desde hacía cincuenta y tres años, siete meses y once días con sus noches.

—Toda la vida —dijo.


Gabriel García Márquez: El amor en los tiempos del cólera
En l'edició de Penguin Random House, «Debolsillo», Barcelona, 1997 




dilluns, 2 de maig de 2016

Dietari inconstant, 4 (Píndoles de Facebook)

Feia temps que no traslladava fins ací les entrades de Facebook que vaig seleccionant com a «píndoles» i arxivant en aquest bloc. L'últim apunt, inclòs a la 3a entrega, d'açò que he convingut amb mi mateixa a titular «Dietari inconstant», era de juny de l'any 2015. Des d'allà reprenc, doncs, aquest 4t capítol. Al ple de l'estiu tòrrid, per tant, que vàrem viure l'any passat. Almenys a la Safor. Versos; molta poesia. I dèries lingüístiques, i saraus culturals. En fi..., ja ho podeu imaginar: aquells complexos vitamínics que alimenten l'esperit.


La fotografia està presa, en realitat, un dia d'estiu de 2014, i no de 2015.
Però, vaja..., poc dalt o baix..., l'efecte visual de la llum color desert pot ser el mateix, amb un any només de diferència. 



1 d’agost de 2015

Abans de col·locar un llibre llegit (que m'ha colpit) al seu prestatge, hi torne moltes vegades, i en rellig fragments, i en revise els subratllats. És una manera de sentir-lo a prop durant més temps. En aquest cas, també puc sentir més a prop l'autora, que m'estime, per sort, més enllà encara de la literatura: Miren Agur Meabe. El que copie a continuació és una afirmació que em va sacsejar en el seu moment fins al punt que vaig témer que la Miren Agur hagués donat forma escrita a un dels meus pensaments recurrents:

«Ara ja sé que cap amor no podrà saciar-me mai: hi ha una mena de solitud que no es pot foragitar amb res.»  

Miren Agur Meabe: Un ull de vidre, Pamiela Argilaetxea - Pol·len edicions, 2015. (Traducció de Joan Elordi i Laia Noguera.)

Rotunda veritat commovedora que, tanmateix, incita al somni contrari: que tant de bo existisca una veritat paral·lela que la desmentirà algun dia.


Villa de Ves, Albacete, 1 de gener de 2015.


20 de setembre de 2015

AUS MIGRATÒRIES

Avui te n'has anat.
Les aus de cada vespre passen soles.

MjE, Tots els noms de la pena, Denes, 2002.
Amb l'amic Rafa Ferrer al pensament: per les passejades i les converses. 


 

Un perfil de la muntanyeta del castell de Bairén (Gandia) des del camí
de l'Alquria del Duc, venint des del Grau.
I una atzarosa il·lusió visual de dos avions amb els seus destins oposats
creuant-se al cel.


18 d'octubre de 2015
(Reflexió sociolingüística)

Fa un parell de setmanes, J. B. i jo vàrem caminar des de Parcent fins a Xaló, passant per Alcanalí; tres pobles contigus de la vall de Pop, la Marina Alta. Hi ha un camí, alternatiu a la carretera, que discorre entre bancals de vinyes i d'ametlers, que uneix els tres termes municipals. En un moment determinat ens vàrem despistar, però, afortunadament, a l'altura d'Alcanalí ens vàrem creuar amb una dona de mitjana edat, complexió atlètica, pell bronzejada, passejant un gosset: «per favor, senyora: per aquest camí arribem a Xaló?» «¿Cómo? [amb cara de perplexitat] Perdonen: Xaló...? Jo no entiendo...» «Xaló, sí, el poble, d’ací al costat». La senyora canvia la cara de perplexitat per una altra de pànic. Molt a pesar meu, intente aportar-hi alguna pista que facilite una mica de llum: «Sí, Jalón [buf!], Xaló...» «Oooohh, sí Jalon Valley es todo esto...!» Auxiliii! Em moro! Com ho hem pogut fer tan malament, amb aquesta població de procedència europea, que ni tan sols han après el nom del poble on viuen? Avancem alguns metres més i trobem, al mateix camí un amic bon coneixedor del terreny. Una casualitat bonica. Li contem el succeït lingüístic i ens explica que, a Alcanalí, en les últimes eleccions, el Partit Popular ha utilitzat, amb els residents estrangers (60% de la població), l'amenaça que els obligarien a parlar valencià si votaven Compromís. I a pesar d'això, PP i Compromís, segons dades d’internet, es varen quedar només a cinc vots de diferència, a favor del PP. L’alcaldia és actualment de Compromís. I la meua pregunta és: mamprendrem alguna vegada un pla seriós per integrar lingüísticament la població estrangera (fonamentalment anglesos i alemanys), i perquè conèixer la llengua del país que habiten siga un motiu de riquesa i d'orgull i no una amenaça?



Paisatge de vinyes recobert de ravenell (o ravanell, o ravenissa), amb el coll de Rates al fons. Terme d'Alcanalí (la Marina Alta.) Si els nostres conciutadans anglesos no reconeixen el topònim Xaló, i hi viuen a un parell de quilòmetres, com han de saber que aquestes flors que cobreixen els bancals que veuen cada dia es diuen ravenell? No sé què en penseu.
Jo ho trobe terrorífic.


21 de novembre de 2015

Divendres passat, 13 de novembre, celebràrem al Teatre Serrano de Gandia l'espectacle Visca la revolució!, dintre de la 19a edició de l'Homenatge a la paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals (CEIC) Alfons el Vell de Gandia. Hi participaren actors i actrius de les companyies Aiguamar Teatre, Lletraferits Comediants i de l'Escola Teatre Serrano. Gandia. I gràcies a la provocació dels guionistes-directors Ximo Vidal, Ignasi Moreno i Mariano Lloret, m'hi vaig estrenar en la faceta d'aprenent d'actriu, fent-hi el paper de Presentadora segrestada. Se m'hi pot veure en una foto, al costat de Ruth Palones, que aquesta sí que és una actriu com un campanar, de gran, i guapíssima, i que viu el teatre en cos i en ànima, i, clar, amb bona gent com tota aquesta era impossible no deixar-se engalipar pel cuquet (o verí?) del teatre.
Malauradament, l'atzar capriciós va fer que aquella mateixa nit, quan al Serrano representàvem el segrest del món de la cultura, i dels que la practiquen (practiquem), per part d'uns pallassos revolucionaris que pretenien canviar el món, i tothom ens hi deixàvem dur fins al més destarifat grotesc escènic, a París, uns bojos integristes provocaven la massacre terrorista que tothom coneixem ja per activa i per passiva. I per culpa d'aquesta fatídica coincidència vàrem decidir no fer públiques les imatges d'aquest nostre 'segrest' fictici, tan divertit, tan creatiu, tan crític, i amb tanta feina artística al darrere. No era just. Després d'una setmana de silenci dolorós, avui tornem a dir, ben alt, i amb tota l'energia positiva que el teatre convoca: «Visca la revolució!» I ho fem amb un somriure d'orella a orella. Gràcies, companyes i companys, per haver-ho fet possible.



Fotografia de Pere Millet-CEIC Alfons el Vell.
Asseguda, a la dreta de la imatge, Ruth Palonés.


25 de desembre de 2015

Pujàrem a l'ermita de santa Anna, de Gandia, a oir la Missa del Gall, seguint el ritual de ja fa uns quants anys, per sentir el fred de la nit, calvari amunt, i trobar el recolliment humil d'aquell recer de resistència cultural, lingüística i espiritual, que cadascú viu a la seua manera. Hi va cantar puntualment la sibil·la, de nom Alejandra en aquesta ocasió:

Portarà cascú escrit
en lo front el seu despit
les obres que haurà fet
d'on haurà cascú son dret. 

Breviari de la Seu de València, 1553.

Anit hi havia representants polítics (polítiques) de Gandia. Insòlit. A l'esplanada de fora, amb vistes a la ciutat i a la costa inflamada, hi havia una taula parada amb dolços i mistela i una lluna plena xafardera. A dintre encara cantàvem aquella nadala d'una ingènua sensualitat a mitjan camí entre les coses terrenals i les coses divines. Gràcies al pare escolapi, escriptor i assagista, Enric Ferrer Solivares, i a la gent que l'envolta, pel caliu, i per compartir tot això fins i tot amb els qui ens ho vivim amb el cor encongit dels incrèduls.

La gitana Serafina
porta randa en el brial
per a fer-li carotetes
al Jesuset de Nadal.
La llet calenteta
la boca cremant
i el bon Jesuset
xuclant i xuclant.



Ermita de Santa Anna, a Gandia.
Foto extreta d'aquesta pàgina web.


Si us ve de gust revisar les entregues anteriors d'aquest «Dietari inconstant», ho podeu fer des d'aquests enllaços:

Dietari inconstant, 1
Dietari inconstant, 2 
Dietari inconstant, 3

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »