Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 22 de desembre de 2016

A elles, l'udol del silenci

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman:

Cap desig d’obrir la boca.
De què hauria de cantar jo...?
Jo, que sóc odiada per la vida.
Cap diferència entre cantar o no cantar.
Per què hauria de parlar de la dolçor,
quan sent amargor?
Ai, el puny de l’opressor
colpeja la meua boca.

Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat Camí de denúncia, una versió en format reduït d'Un cant a l'esperança, un projecte artístic gestat per Pepa Espasa, el motiu del qual se sintetitza en un epígraf aclaridor: «Contra el maltractament, art des de l’esperança». Està dedicat a denunciar, visibilitzar, crear consciència, sobre la violència exercida contra les dones i parteix del cas d'una poeta afganesa de nom Nadià Anjoman, que va ser trobada morta, un dia de novembre de 2005, després d’haver estat colpejada brutalment. Se’n va considerar culpable el marit, un home amb estudis superiors, igual que Anjoman. Havia publicat un llibre de poesia titulat, en persa, Gul-e-dodi i això era motiu d’escarni per al marit i per a la seua família. Camí de denúncia es va presentar al Museu de la Festa d'Algemesí. La vida és una ironia desconcertant.



«A ella». Instal·lació de Pepa Espasa.
12 mòduls de parafina amb 12 punts de llum suspesos del sostre.


Totes les fotografies són de Laura Juanes Miquel.


El dia 19 de desembre, quan són les 20.17 de la vesprada, m’assabente que, durant aquest cap de setmana prenadalenc, tres dones han estat assassinades per les seues respectives parelles. I, encara més, dimarts 20 es fa pública, a bombo i platerets, la mort d'una altra dona, perquè, en aquest cas, l'agressor és un periodista conegut, amb nom propi i un brillant currículum professional. No perquè tinga un nom i una cara que podem identificar deixa de ser més repulsiu, el presumpte assassí, ni hauria d'incitar —com sospite que ha passat— a la comprensió. Encara, fa només una estona he llegit un article magnífic de Núria Cadenes: «No són llums de Nadal»: «...no me la trec del cap. Li deien Alicia. Ali. Res més. No en sabem el nom, el de veritat, el seu. Només això: que li deien Ali i que va morir ofegada, el 4 de desembre, a Estepona, prop de Màlaga, tancada en un prostíbul». Glup! Seguim amb el nostre relat d'Algemesí...

Per a Nadià Anjoman (Herat, 1980-2005), la poesia era la seua manera de clamar contra el silenci. Per a ella, silenci i manca de llibertat eren la mateixa cosa. Restar en silenci era la mort. No al contrari. Hem muntat un recital basat en el quadern titulat Jo, que no he valgut els budells d’un gos (Edicions 96, 2012), a partir de les versions que J. V. Cabrera ha fet de vuit poemes d’Anjoman. Molt sobri. Amb la projecció d’unes fotografies d’obres de Pepa Espasa. Amb les veus despullades de Josep Vicent i meua, només acompanyades per una música minimalista de Marta Espinós al piano, de tons hispanoàrabs. Una música que puntualitza el drama d’Anjoman, però que també reverencia, embolcalla el seu dolor. Entre poema i poema hi ha un minut i mig, dos minuts, fins a tres minuts i mig, en què Josep Vicent i jo callem.

És de nit i aquestes paraules vénen,
per la crida de la meua veu, les paraules vénen. 






Hem anat experimentant, de recital en recital, que aquests moments de no dir davant d’un públic, en severa immobilitat, provoca una tensió emocional punyent en la sala. Notem com aquest silenci provoca un trasbals en el públic, i, al mateix temps, nosaltres, els recitadors, mentre callem, mentre ens amerem de silenci, també suportem una tensió emocional considerable (de vegades he pensat que se'm veurà a la pell com m'esborrone). I mentre, convidem a la instrospecció, a la reflexió en aquells minuts d'espera en silenci, a concentrar-nos en els versos que acabem de recitar, i que encara hi ressonen, com un eco, que els dits de la Marta Espinós contra les cordes del piano, pessiguen.

Jo i aquest racó d’esclavatge; la pena del meu fracàs i aquest desig;
no puc fer-hi res; i les paraules d’afecte. Només que poguera parlar... 





Aquesta fou la victòria de Nadià Anjoman. Ella volgué escriure, a pesar que sabia que s’hi jugava la vida. Nosaltres ara guardem aquest silenci just perquè és en aquests breus, i alhora eterns, lapses de temps, que el propi silenci d'Anjoman clama com un udol i ens corprèn fins a l’esgarrifança.

Si amb els meus versos tu notares una llum:
aquesta seria el fruit de la meua imaginació profunda.
Les meues llàgrimes no han servit ningú
i no em resta cap altra cosa que l’esperança.

Al final del recital, un xicot, que ens ha explicat que és argentí però fa molts anys que viu a Algemesí, on s’ha encarregat de dirigir una de les dues muixerangues, se’ns ha acostat a felicitar-nos, en el valencià del seu poble adoptiu: «No puc dir que haja sigut bonic, perquè és una altra cosa. Com diria Ernesto Sabato, qualsevol manera d’art hauria de modificar el món, i a nosaltres mateixos, i crec que això és el que fa aquest recital».



Pepa Espasa (dreta) acompanyada de Fina Machí i Llopis, a la qual agraïm totes les facilitats i tota l'ajuda que ens va prestar abans i durant el muntatge i la realització de l'acte, promogut i organitzat per la Regidoria d'Igualtat de l'Ajuntament d'Algemesí. Gràcies també a la tècnic Marisa Camarasa Pastor per la confiança.


Potser això és el que hi pretenem: modificar els estats d’ànim, la mirada envers les dones que viuen mancades de paraula i de voluntat, incomodar consciències que resten encara alienes a aquests inferns quotidians. I, sí, modificar-les a través de l'emoció de l’art, de la paraula i del silenci que ressona en el buit de la por, de la incomprensió, de la soledat, o del no-res. Tant si es diuen Victoria Bertran —esposa del presumpte periodista assassí—, com Carmen, Elena o Ana María —víctimes del cap de setmana prenadalenc— o Nadià. A elles, i a tantíssimes altres, està dedicada la instal·lació de Pepa Espasa, i el nostre recital poètic. Ens queda, almenys encara, la possibilitat de recórrer al bàlsam de l'art.




Perfil de Pepa Espasa.
Muntatge a partir d'una de les fotografies de Laura Juanes Miquel.




dilluns, 12 de desembre de 2016

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'


Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el Serena barca i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca.

El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya de l'any 2015... Amb un article de Francesc Parcerisas, en resum, dedicat a reflexionar sobre Serena barca (Edicions del Buc, 2016). «El centre de la intel·lecció», es titula, i es va publicar a Núvol, digital de cultura, el proppassat 5 de desembre. 

«[...] a diferència del costum tan estès de fer que el poema sigui una fumarada de tuf metafísic a partir d’encenalls de combustió tan ràpida com precària, a Serena barca trobo l’afany compromès i intel·ligent d’algú que, sense renegar-ne mai, cerca de recórrer la distància inevitable (i fructífera) que hi ha entre el fet viscut i l’escriptura com a experiència de sentit molt determinada: tal cosa, tal circumstància, tal pensament o emoció ens ha dut a provar d’escriure un poema que és també una mena d’experiència  literària i humana concreta (i no una altra). Aquest afany per comprendre quina mena de formalització hem de consolidar a través de l’escriptura poètica per a mi representa la veritable recerca del que és el centre de la intel·lecció.»

Per llegir l'article complet, cliqueu ací.



Fotografia: Moisès Llopis i Alarcon.
Bonica, encantadora imatge que em va enviar un dia l'amic poeta des del llunyà Santiago de Xile, a través de la xarxa feisbuquera, que ens pot fer creure que acurta les distàncies, però, a l'hora de la veritat..., la llunyania és la llunyania.
Amb ganes de fer-te una abraçada de les de veritat, Moisès!

I com que —capgirant la dita a favor de les nostres intencions—, les alegries no vénen mai soles, només uns dies abans de la publicació de l'article, els comandants d'Edicions del Buc van anunciar a so de bombo i platerets que s'embarcaven —que ens hi embarquem, millor dit— en la segona edició del llibre (estrictament reimpressió, va..., però amb colofó nou i tot, que ensenyarem en el seu moment, perquè ja veureu que s'ho val...). Després que diguen que els poetes no som faeners!

N'estic contenta, satisfeta i molt, molt agraïda amb totes les persones que m'heu fet costat, a mi i a la barca serena, i que heu llegit el llibre, l'heu comprat, l'heu regalat, l'heu demanat prestat o l'heu furtat, que ens heu vingut a escoltar als recitals, que n'heu parlat, n'heu escrit i, a més a més, n'heu parlat i n'heu escrit bé. I, en fi, a tots aquells i totes aquelles que heu volgut compartir navegacions poètiques amb mi, al costat dels meus vius i dels meus morts. Còmplices i acompanyants d'aquest meu testament vital de tapes porpra tan bellament dissenyat per Dídac Ballester. I, atenció..., perquè açò no ha fet més que començar!


Campanya promocional de Serena barca, 2a part. Made in Edicions del Buc.





dimecres, 30 de novembre de 2016

Un minut de silenci. A manera de poètica

Quinze de juliol. Viatge amb cotxe fins a Castelló de la Plana. A la Universitat Jaume I m’han convidat a formar part d’una taula redona al voltant de l’edició de poesia. Dedicació intrèpida que se’ns demana de situar «entre la vocació i el risc». Engegue la ràdio. Des d’anit, les xarxes, els mitjans, s’ocupen en sensacional exclusiva a recrear-se en l’acció terrorista de Niça. Soroll i més soroll, insistència a buscar el detall lacrimogen, superficialitat i banalitat; cap reflexió a fons; la immediatesa compulsiva del periodisme actual. Aleshores em torna a assaltar el desinterès absolut per tot allò que m’envolta, la mandra còsmica, el desencant envers la humanitat que reitera rutines, que s’adelita a exhibir la bandera de la mediocritat. Per l’autovia, centenars de cotxes en sentit contrari transmeten aquella imatge de normalitat que comporten les vacances, en una de les eufòriques «operacions sortida» de cada estiu. Només em reconforta interiorment la idea que la meua missió en les pròximes hores serà conversar entorn de la poesia. Vocació, risc?: necessitat; un recurs de primera necessitat per protegir-se de l’erosió del dia a dia. Tota la resta és, en aquest moment, farsa, insubstancialitat. N’assumesc l’aberrant prepotència.


He demanat permís al senyor Basset (l'artista Josep Basset) per agafar-li prestades algunes de les imatges amb què ens sol alegrar la vista a la xarxa.
Ell me l'ha concedit. Aquesta és de l'any 2014. Sense títol.



De sobte, entre les veus afectades dels comentaristes que han fet de Niça el monotema de les últimes hores, irromp una notícia que s’imposa a la realitat com una metàfora potent, que brilla amb llum pròpia; o, almenys, així l’entome jo. A València, la policia urbana, alertada per uns pidolaires que remenaven a dintre d’un contenidor, ha rescatat un nadó d’enmig de les escombraries. La imatge em corprèn en tota la seua bellesa dramàtica. Amb tots els respectes per les prioritats socials i humanitàries, no he pogut deixar d’establir el meu paral·lelisme entre aquell ésser desvalgut, aliè a tot, emergint del ventre putrefacte de la ciutat, i la poesia, tal com jo l’entenc: una treva de llum enmig de l’univers negre; l’excepcionalitat de la flor que viu només una nit per garantir la supervivència del cactus; el plor vital d’un nadó reclamant aire entre la immundícia d’un contenidor de fem.


Josep Basset: Sense títol, 2014.


Inevitablement, em ve al cap un poema d’Elies Barberà, titulat «Arqueologia», que recrea amb la cadència del vers una escena semblant a la que la ràdio relata, tot i que l’ésser recuperat de les escombraries siga ací una nina inert: «... l’home / del ganxo furga i remena en la brossa, / [...] i troba en la negror del mut sarcòfag / una nina òrfena, parpella torta, / bonica com un pastisset, que el mira / poruga, i ell la cull d’aquell bressol / infecte i la carrega al carretó / d’articles de sagrada procedència /amb dolça i cerimoniosa cura.» Així el poema, menyspreat igual que la nina o el nadó, ignorat pel món en descomposició que l’ha deglutit, batec de vida trencadissa, bell i insignificant, rebuig per a uns i consol i subsistència per a uns altres.


Josep Basset. De la sèrie Descomposició-composició, 2012.


A la UJI, quan són les dotze del migdia, hem interromput la taula redona per dedicar un minut de silenci en record de les víctimes de Niça. Jo em disculpe interiorment per pensar-hi en el nadó. Un minut de silenci és una eternitat. Un minut de silenci, el que ja no sabem trobar entre la confusió, el brogit, el desassossec insalubre del món o la ignomínia, assumida cada vegada amb major lleugeresa. Un minut de silenci és el temps que dura, per exemple, la lectura del poema de la «nina òrfena [...], bonica com un pastisset», d’Elies Barberà. La que aquesta humanitat malalta llança a la brossa, i que després, algú que hi furga en situació d’extrema necessitat, va i recull, en un acte d’urgent i quotidiana supervivència.  


Text publicat a la revista Caràcters, núm. 75-76.





divendres, 4 de novembre de 2016

«La vida és ara» als 'Seixanta-un poemes' de Parcerisas


L'any 2014 es va publicar a Quaderns Crema l'últim llibre de poesia de Francesc Parcerisas, titulat Seixanta-un poemes. Un dels llibres (pocs) que sense peròs ha contribuït a alimentar la meua fe en la poesia catalana actual, massa vegades precipitada, massa vegades poc ambiciosa, insubstancial, i quasi sempre poc exigent en les maneres. Parcerisas, un dels referents indiscutibles de la poesia catalana contemporània, ha aconseguit amb aquest llibre, a parer meu, l'excel·lència a què hauria d'aspirar tothom que pretenga expressar-se a través del llenguatge poètic. Una àrdua i quimèrica aspiració, certament. En aquest article publicat a l'últim número de la revista Caràcters (el doble 75-76) en parle. Potser massa temps després de l'aparició del poemari. Els grans llibres de poesia, però, no haurien de caducar.


Una de les fotografies de Jesús Císcar,
que il·lustren el número 75-76 de la revista Caràcters.
Moltes gràcies a l'autor per permetre'm que en reproduïsca ací aquestes tres.


Un poema és com un planeta redó, clos en ell mateix. Amb vida pròpia que s’irradia molt més enllà del propi poema i impacta en l’ésser dels altres poemes veïns, aquells que s’acompanyen en el viatge de translació per l’univers. Entre ells s’atrauen i es complementen, en un equilibri d’esferes que tendeix a la perfecció. Seixanta-un poemes és la confluència de seixanta-un planetes redons, cada un amb la seua entitat quasi exclusiva. No descobrisc res nou si afirme que Francesc Parcerisas és autor de poemes, més que de llibres. Ell mateix ho ha reconegut en moltes ocasions. 
Auster i ben senzill en el seu propòsit estructural, el poemari es divideix en dues parts: I i II, sense més adorns. El nombre despullat del títol, potser per trencar la lògica del meu plantejament, no és redó, perquè aquest patriarca de les lletres catalanes que és Parcerisas té una vena entremaliada i irònica que conviu amb l’altra dominant, més severa i transcendent. En les primeres lectures no hi havia parat esment; però, com que he tingut (massa) temps de tornar-hi, m’atrevisc a elucubrar i crec que el «seixanta-un» va amb intenció incorporada: si fem comptes a partir de la datació final del llibre (2006-2012), l’autor el començava a escriure quan havia sobrepassat, per poc, la seixantena. O també, en una deducció exclusivament textual, hi ha «Una carta (fragment)», a la primera part, al costat dels seixanta altres poemes, que té una extensió major, un to distès, una dicció menys continguda i una llibertat mètrica que el diferencien del conjunt.




A grans trets, en el primer apartat hi ha el testimoni de compromís ètic amb el món de fora, manifestat amb poemes de caràcter sovint narratiu; acres en ocasions, quan el poeta arremet contra situacions que l’irriten, contra la frivolitat, la superficialitat, la falsedat, el dolor del món i de l’ésser humà que en forma part. Hi ha també la devastació irremeiablement associada al pas del temps, que pot ser poetitzada amb una fina subtilesa esborronadora, com a «Clot» («I aleshores cavaràs un clot, com ara el cavem / en la fosca per guardar-hi allò petit / i poc que ens pugui quedar dels dos.») Propi d’antologia és el poema titulat «Contenidors», tan descarnat, tan actual i tan colpidorament humà: «en la desolació d’aquest jove també hi veig / els meus fills que regiren / amb el mateix meu ferro / les deixalles del futur.»

Llegint aquest primer tram del llibre, ens hi trobem un poeta vinculat als assumptes del nostre dia a dia, terrenals, per molt lletjos o poc convencionalment poètics que puguen semblar. En alguns casos és només el llenguatge poètic i la mirada atenta i compromesa de qui els diu que els carrega de prestància, de dignitat. Llegiu «Creure», «Simó de Cirene», o «A propòsit de Lot». Però al costat d’aquests poemes crus hi ha uns altres on el gaudi de la relació amorosa apuntala el sentit vigorós i victoriós de la vida, per damunt de la certesa de la fugacitat del temps: «Allò que tenim (o no tenim) se’ns escola. [...] Mentrestant l’herba creix, salvatge, / quan noto la pluja del teu cos.»





L’apartat II és el de la redempció —amb perdó per la solemnitat del mot—, i està compost per poemes, en general, d’expressió més continguda i to serè. Hi ha un testimoni d’honestedat del poeta amb ell mateix i amb el seu moment existencial, marcat per la vivència de l’amor i per la presència joiosa de la dona estimada, de la companya. Bellament expressats, amerats de tendresa, hi ha en aquests poemes la manifestació d’algú que agraeix a la vida el prodigi de l’estima, just en aquell moment en què es té consciència que el temps que queda per viure és cada vegada més escàs. I tanmateix —i, al meu parer, és un dels encerts commovedors del poemari—, aquest amor tardà, probablement inesperat, propicia el gaudi en plenitud de l’únic temps possible, que és el present: «Ara vindrà l’hivern / però jo et penso tèbia com la lluna, / benvinguda com les gotes que parpellegen / dins la pluja dolça de l’abril.»

I a pesar d’això, potser també perquè la veterania és un grau, el poeta manté un punt de reserva, de prevenció davant de la panacea de l’amor. En una entrevista a Núvol, de novembre de 2014, l’expressa així, Parcerisas: «l’amor és viscut ja com un obsequi, com un regal que has d’aprofitar sense refiar-te’n del tot. És un do, que ve de més a més, però que ja no et pot canviar la manera de ser. Potser també ho visc així perquè em sembla una protecció contra els desenganys o una manera de prevenir el dolor de la pèrdua.» Contraposada a aquesta cautela hi ha la presència física, els cossos que entren en contacte per anul·lar la soledat. Les mans, tan recurrents als versos, són el pont que derrota els temors més pregons de l’ésser: «la teva mà que em salva». Acte de fe tan senzill com fonamental.

Aquella prevenció expressada pel poeta emociona des de la contradicció. I més quan Seixanta-un poemes acaba així, amb aquest darrer exemple d’honestedat que demostra que, algunes vegades, la poesia desmenteix la vida mateixa: «[...] aprenem a viure així, no tocant res, / tibant una mica més encara aquest poc temps, / porucs de tot, contents de res, / i tanmateix mitjanament valents / en la il·lusió de fer mans plenes del present.»

Des d'ací podeu accedir als números de Caràcters,
publicats per Publicacions de la Universitat de València. 


diumenge, 16 d’octubre de 2016

1.000 raons per estimar-los: 'Les hores', de Teresa Pascual

Recorde que llegia Les hores (3i4, 1988) de Teresa Pascual l'any 1991, quan feia cinquè de Filologia i buscava vies d'escapatòria en la preparació de no sé quins exàmens ensopits, feixucs, que em martiritzaven. Fou en un pis de lloguer d'Alfafar (l'Horta), lleig, en un barri on només se sentien fonètiques andaluses i extremenyes, i on jo era una forastera, més rara que un gos verd, que només s'abstreia del medi aliè on havia anat a parar gràcies als viatges a la Facultat: un edifici blau de l'avinguda de Blasco Ibáñez de València, atrotinat, on ja no quedava cap corredor ni cap racó que no fos aprofitat com a aula, i on també s'estudiava la carrera de Geografia i Història. Al mateix temps que llegia Les hores, captivada per la veu d'aquesta poeta que es fixava en la senzillesa de les coses i dels llocs tan pròxims i construïa poemes sense a penes retòrica, em vaig engolosir a escriure els meus primers versos: «De vegades res no és necessari / si a la primera pàgina, / com un eco que el silenci gasta, / el seu nom és / goig ofert a les hores.» I així va nàixer un primeríssim Remor alè que, per a perplexitat meua, acabà publicant-se, cinc anys després que el llibre de Teresa Pascual, a la mateixa col·lecció de 3i4. Com a testimoni de mestratge i prova fefaent que Les hores havia sigut el detonant que m'havia impulsat a fer els meus primers passos poètics, vaig encapçalar Remor alè amb aquests versos de la poeta que —oh, meravella!— a més a més era grauera del Grau de Gandia, com jo: 

I si em tornes un vespre
de mar i de gavines,
intentaré besar
els camins dels teus ulls.

Teresa Pascual: Les hores, 3i4, València, 1988.

Ja sé que és un motiu ben egocèntric, aquest de destacar un llibre per l'aura benefactora amb què ha influït en les pròpies coses poètiques, però, tot i així, done fe que aquesta que hi he exposat és una de les 1.000 raons que em mouen a estimar, de manera especial, algun dels llibres que m'acompanyen per sempre més.

Començava la nit sobre les dunes.
Em parlaves de tu. El gris dels núvols
estenia el seu níquel per l'arena,
sobre una mar que anava fent-se fosca.

Acabava de ploure. Descobríem
aquells racons de feia tant de temps,
aquells camins de canyars i de pedres
que ara de nou tornava a tindre prop,
aquells camins contenien els anys
i els sorprenien com una foto vella.
Em parlaves de tu mentre pensava
com seria el teu cos sobre les dunes,
com podria sentir-te sense haver
de desviar la vista si em miraves.
Teresa Pascual: Les hores, 3i4, València, 1988.



Pere Huerta ens va fotografiar, a Teresa i a mi, una vesprada de novembre de l'any 2006 en què compartírem un acte poètic a la Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna de Gandia. Sense que se'ns hi vegen els rostres, crec que Pere hi va saber captar els gestos i els cossos que parlen per nosaltres.
Ell sap que aquesta fotografia és molt especial per a mi, i li l'agraesc de tot cor.



divendres, 23 de setembre de 2016

Oda als peus adolorits de Marc Granell

Els peus de Marc Granell són, si ens fiem dels seus versos, “menuts i grossos / amples, lletgets”, i li fan “sempre un mal / [...] de mil dimonis”. I a més a més són feixucs i no li permeten tenir una relació àgil i desimbolta amb la terra que trepitja. Tanmateix, Marc Granell no deixa de reconèixer, a favor de les seues extremitats, que “Som el que som / gràcies a ells”, perquè, entre altres coses, ens deixen “[...] lliures / les mans per fer / treballs, carícies, / menjars, adéus...” (Oda als peus, 2008). I poemes, hi caldria afegir: lliures les mans per escriure poemes. 


La sessió del proppassat 19 de setembre dels Dilluns de Poesia a l'Arts Santa Mònica es dedicà al poeta Marc Granell. S'hi estrenà el recital Granell, de mà en mà, de Borja Penalba (guitarra, percussió, acordió) i Francesc Anyó (recitació): emotiu, colpidor. Els desitgem nombrosos i agraïts escenaris des d'on propagar-lo, a partir d'ara. Fotografia: Júlia Català.

Els peus adolorits de Marc Granell, tractats de manera juganera en aquest llibre adreçat als lectors més joves, hi funcionen com a sinècdoque: són els representants anatòmics d’un cos sencer, que corporifica alhora una existència marcada per la consciència de la desolació de l’individu com a ésser i en relació amb el món. Repetidament citats són uns versos del llibre Materials per a una mort meditada (1980): “Ets cos i un absurd / perfil imperfecte contra els dies.” Però podem retrocedir encara més, fins a l’any 1976, quan Marc Granell feia servir una imatge molt gràfica, d’un realisme punyent, per rememorar les limitacions físiques i els obstacles en una situació de quotidianitat d’un nen en un moment i un entorn detestables: “[...] poltres, les barres, les dues paral·leles / que mai no pogueren sostenir-me / i esborrar la seva memòria, que ningú / no sabés mai que havien existit / tals artefactes d’innocent tortura.” (Llarg camí llarg, 1977)



Roser Cavaller explica, en un article publicat a la pàgina de la Institució de les Lletres Catalanes, que el cicle "Dilluns de Poesia" està organitzat per la ILC i l’Arts Santa Mònica, amb la col·laboració del digital de cultura Núvol, el diari ARA, el PEN Català i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Un físic, per tant, fràgil, aclaparador, que contrasta amb una actitud mental vigorosa i, sobretot, contestatària, que s’oposa frontalment, des de la denúncia, des de l’acusació verbal despietada, a les situacions que comporten ignomínia, i a aquells que les protagonitzen o les provoquen. Hi ha conceptes associats irremeiablement a un escriptor. La ignomínia forma part del camp semàntic de la poètica granelliana. Doncs bé, aquella actitud mental inconformista és coherent amb una poètica que, si ens fixem en el que diu l’autor en aquestes mateixes pàgines, se sustenta en “l’essència revolucionària” de la poesia o en el convenciment que “la poesia ha de recuperar la fe en el seu esperit revulsiu”. Segons el diccionari, són revulsives aquelles coses “que, tot i causar sofriment o alarma, són saludables per la reacció que produeixen.” Sospite que podrien causar “alarma” versos com aquests del poema “Madinat at-Turab”, una de les denominacions àrabs amb què es va conèixer l’actual ciutat de València: ciutat de pols, o de fang, o potser ciutat tomba. Per a Granell, en un dels seus poemes més despietats: “Ciutat de serps i rates coentes i terribles, / per tu passeja lliure la ignomínia més fonda / i rep la traïció homenatge cada dia / dins els cors bondadosos dels teus fills estimats.” (Corrent de fons, 1999) Haurien de produir alarma, i l’alarma, reacció, si no fos que el poble valencià, com la seua ciutat representativa, encara roman anestesiat i es dilueix “sota el fum del foc de l’artifici”.


Laura Borràs (a l'esquerra de la imatge), directora de la Institució de les Lletres Catalanes, fou l'encarregada d'obrir l'acte. Fotografia de Vicent Company.


El pròxim any 2017 se’n compliran quaranta des de la publicació d’un quasi llegendari Llarg camí llarg que va guanyar el 1976 el premi Vicent Andrés Estellés dels Octubre. [A la pàgina de l'AELC hi ha tota la relació de títols que s'han anat succeint des d'aleshores]. Llibres amb una línia temàtica comuna: el dolor de l’existència, pròpia i aliena; el fastig, i alhora l’empatia, envers el dolor del món, sempre des de la implicació moral amb aquest dolor, i des de la lucidesa reparadora que la consciència d’aquest dolor comporta. Podria semblar que em contradic, afirmant això, però els versos m’ajuden a reafirmar-m’hi: “Pensar-se mort conhorta / els dies, llarguíssims, passats dempeus i fràgil / contra el cos avorrit. Aquella mirada / produeix tenebres insomnes.” (Materials per a una mort meditada, 1980) L’antítesi, només aparent, d’aquest darrer sintagma, marca l’actitud de no-resignació, de denúncia i de veu d’alerta, al cap i a la fi. La d’un poeta que es manté íntegre tot al llarg de la seua obra (incloent-hi l’adreçada als infants) la qual, al meu parer, arriba a la manifestació més àlgida amb dos títols que no es poden dissociar: Fira desolada (1991), resultat d’una llarga gestació de set anys; i Corrent de fons (1999). Dos llibres que se’ns presenten amb una sintaxi més relaxada i amb una càrrega important de pensament que es nodreix, especialment en el segon cas, i s’expressa, a través de poetes, de pintors, de filòsofs i de creadors de referència per a la pròpia filosofia de vida i d’art. Entre un i l’altre títol, un recés de llum, inaudit, dintre d’aquest camí de tenebres despertes: Versos per a Anna (1998), dedicat a la seua companya de vida, Anna Lis: “la sola veritat que ensenya i salva”. Això sí que sona a revolució, en el món íntim del poeta enamorat, que en devia ser el primer sorprès!


Una imatge d'un moment d'una entrevista a Poética 2.0 penjada a youtube.
Es pot visualitzar ací.


Però, a pesar d’aquesta concessió beatífica, crec que no exagere si concloc dient que, en Marc Granell, l’única fe incontestable és la poesia. Vet ací la força vital, el vertader esperit revolucionari d’aquest pessimista irreductible que continua creient en la necessitat de la poesia, i dels qui la practiquen, com a consol en un món —el seu, el nostre— degenerat: “Els poetes són els éssers / més imprescindiblement inútils / que hi ha sobre la terra.”

Així m’ho va justificar Marc, fa uns mesos, en una conversa que vàrem transcriure en una antologia recent: “Per això la seua imprescindible inutilitat. La contemplació de l’art, la lectura del poema és l’únic que ens trau de nosaltres mateixos, del nostre jo omnipresent, del nostre egoisme essencial, i ens connecta amb la realitat profunda, la que no ens deixa veure l’atrafegada forma de viure que ens hem imposat, contravenint totes les recomanacions dels filòsofs més savis.” (Marc Granell recitable, 2015)

Tornem al principi. I agraïm a la feixuguesa dels peus de Marc Granell —que li van impedir ser atleta, o model de passarel·la, o ballarí—, que l’encaminaren a decantar-se per l’art de qüestionar i qüestionar-se l’existència des del treball poètic amb les paraules. Així des de fa més de quaranta anys, quan va escriure aquell Llarg camí llarg que ni ell mateix podia imaginar que, a pesar dels seus peus cansats i adolorits i de la seua tenebra interior, l’havia de dur tan i tan lluny en aquesta dedicació vital que és practicar i proclamar el caràcter revulsiu del poema.


Text inclòs al quadern publicat el 19 de setembre de 2016,
com a introducció a la selecció de poemes de Marc Granell.


Marc Granell no va poder estar dilluns, físicament, a Barcelona. Però els seus versos poderosos i la seua infinita bondat humana suraven pertot. Aquesta fotografia, per tant, no està presa al Centre d'Art Santa Mònica, sinó a l'Octubre CCC de València, el dia 12 de juny de 2015, durant l'acte de lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, en què l'AELC dedicà un homenatge a aquest poeta, traductor i activista cultural irreductible. La fotografia és de Carme Esteve i a mi m'agrada mirar-me-la com el testimoni que és de l'estima i l'admiració que des de fa tants anys m'uneix a Marc.

ADDENDA (19 de desembre de 2016)

Ja es pot visualitzar ací el vídeo produït per la Institució de les Lletres Catalanes, amb el testimoni visual i sonor d'aquesta sessió (31 min 43 seg).




Realització Audiovisual: Jokin Buesa


HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »