Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 26 de juliol de 2015

ELS PRUNYONS ES CUREN AMB LA FLOR DEL BALADRE

No sé si era exactament així la dita, associada amb el baladre, que ha aparegut en una molt agradable conversa que manteníem avui els amics Pep Nebot, Loles Sanjuan i jo mateixa. La bona qüestió és que era jo qui associava la florida d'aquests arbres de ribera d'una «exuberància i vistositat esbalaïdores», com en va dir l'etnobotànic Joan Pellicer, amb l'arribada irremeiable de l'estiu.



El que no suscita cap dubte és la ironia que duu incorporada aquella dita, tan pròpia de la sàvia sornegueria popular, segons la qual la millor condició climàtica per tal de combatre els molestos prunyons són les altes temperatures associades a l'estiu en aquesta àrea mediterrània nostra, que és quan els baladres de barrancs, torrents i rambles han florit. 

Les fotos estan preses al riu Gallinera, un curs d'aigua molt irregular, que comença a Benissili (la Vall de Gallinera, la Marina) i arriba fins a la plana d'Oliva (la Safor). Avui estava eixut com un bacallà, en plena sintonia amb l'estiu que estem patint.

La qüestió és que, inevitablement, mantinc amb la flor de baladre una relació afectiva d'amor-odi. Perquè d'una banda, aquesta vistositat rosada, d'una bellesa innegable, va indissolublement lligada a la crueltat amb què l'estiu ens castiga a casa nostra. Però, d'una altra banda, no puc deixar d'admirar, de reverenciar gairebé, una espècie vegetal que es desenvolupa amb aquesta exhibició de lluminositat fúcsia en unes condicions tan extremes. Mentre feia les fotos, avui després de dinar, el termòmetre del cotxe marcava 36 graus i el meu cos no tenia superfície suficient per a transpirar tota la suor que l'atribolava.



La gent que em coneix sap que no és l'estiu l'estació de l'any que més em prova —per dir-ho de manera suau i acabar prompte— i per això he de reconèixer que em reconforta trobar expressions escrites de noms que admire pertorbats per aquesta mateixa animadversió. Ahir mateix vaig penjar a Facebook un poema del malaguanyat José Luis Parra, amb l'aclariment afegit per part meua que aquest àrid poeta m'havia alimentat una ànima a la vora de la deshidratació.


SEQUÍA

A Eduard Verger 

Con la rutina de los años
suple el oficio a la viveza;
todo es astuto, viejo, repetido.


Sé árido,
                árido

hasta la última frontera con lo estéril,
hasta el desierto más desesperante.


Pero no descuides la siembra
paciente y silenciosa.


Tal vez así, en el crepúsuclo, encuentres la feliz
lozanía del alba.


J. L. Parra: Tiempo de renuncia, Pre-Textos, 2004.

L'amiga Mercè Lloret hi va deixar l'anotació amable que fins i tot per apaivagar la calor em servesc de la poesia. I va puntualitzar: «un consol més que res per a l'ànima que no per al cos». Ara sé que hi ha un tipus de sensibilitat que va associada al clima, que es diu meteosensibilitat. Es veu que propicia canvis d'humor, irritabilitat, disfuncions anímiques... Així tinc clar que jo patisc de meteosensibilitat, però només quan la temperatura ambiental supera els 28 graus. I sempre que hi ha un nom per a referir un trasbals, una es queda una mica més tranquil·la... A partir dels 28, aproximadament, em desbarate, sempre en combinació amb altres factors íntims que poden intensificar aquesta alteració que, per fortuna, encara no he experimentat en carn pròpia fins a quin extrem de gravetat pot arribar, perquè la domine abans.



I sí. És veritat que les complicitats poètiques, o literàries, o simplement verbals, ben enunciades, m'ajuden a equilibrar-me emocionalment parlant. No sé si fins a l'extrem d'apaivagar la calor. El que sí que sé és que tenir el cap creativament ocupat hi ajuda molt, moltíssim. Per a mi, una ajuda imprescindible, irrenunciable. Potser fins i tot addictiva. És per això que avui, quan baixava de la Vall de Gallinera i passava a la vora d'aquells barrancs encesos de baladre, pensava que això ho havia d'escriure sí o sí. I m'han vingut al cap dos versos, a manera de profecia inevitable, que em van assaltar un bon matí de principis de juny, mentre conduïa cap a la feina, quan els primers indicis de l'estiu eren encara un amable somriure de color rosa que engalanava els llits sense aigua dels rius.


ESTIU

Barranc eixut. 

Només bromera de baladre. 
Amenaça letal 
d’un altre estiu.

MjE, juny-juliol de 2015



En ocasions, es dóna la l'atzarosa circumstància que el nom d'un poble és beneït amb l'encertada florida d'un exuberant baladre estival.
L'Atzúbia (la Marina Alta), diumenge 26 de juliol de 2015.



ADDENDA (28 de juliol de 2015)

El post arribava fins ací quan diumenge 26 el vaig publicar. Però, l'endemà, l'amiga i fotògrafa Júlia Llorca em va regalar una foto esplèndida, amb una flor de baladre com a protagonista. En senyal d'agraïment, jo vaig correspondre el detall amb aquest muntatge. Crec que no pot haver-hi colofó més encertat. 

Milantamil besos per a Júlia.





dilluns, 6 de juliol de 2015

EL RETORN FABULÓS DELS ANDRAGONS

Vicent Botella i Soler és de Gata (la Marina Alta, País Valencià), encara que viu a Viena, on treballa en un grup d'investigació en el camp de la neurociència computacional. Físic, per tant, de formació, però de cor, i diria que de caràcter també, poeta. Irremeiablement poeta. No ho pot negar. Des de Viena, s'enyora dels andragons (Tarentola mauritanica), coneguts en altres contrades del nostre país com «dragons»: aquells rèptils escatosos, classificats com a «saures», que, enganxats com per art de màgia a les façanes i als sostres, busquen de nit la llum dels fanals per alimentar-se d'insectes. Dir «andragons», per a Vicent Botella, amb aquesta forma dialectal de la Marina, i també de la Safor (si més no), significa retrocedir fins a la infantesa, no oblidar que les seues arrels estan ben clavades a la terra, així com aquells petits llangardaixos s'adhereixen fermament a les parets. A pesar de ser, aquest físic esdevingut poeta —o seria més bé a l'inrevés?— durant la major part de l'any, un ciutadà centreeuropeu. Segons ell, ara se'n veuen menys que abans, d'andragons. Però no deu ser que nosaltres ja no mirem amb els mateixos ulls meravellats aquelles cantonades on vetlen aquestes bestioles fantàstiques? Heus ací un motiu de debat psicològic.


Aquesta foto, i les altres dues en blanc i negre, són de Júlia Llorca Tauste. Segons informació d'ella mateixa, estan fetes el dia 2 de maig de 2015 a l'ermita de Sant Vicent de Gandia (la Safor). Estaven predestinades a servir d'icones poètiques en aquest article, encara que ella, aleshores, ni ho podia imaginar.



Presentàrem La llàstima (Edicions 96, 2015) a Gata, divendres 26 de juny, a la Biblioteca Municipal. Hi entaulàrem una conversa prèvia, Vicent i jo, davant del públic, abans que el poeta, acompanyat per la guitarrista Tere Erades, ens hi oferiren un recital. Allà parlàrem de llengües en convivència, de nacionalitats (40 distintes, al seu equip d'investigació) i, inevitablement i irònica, de les aldees instal·lades al cervell d'uns polítics pobrets i desfasats de mires. Vicent m'havia explicat en una carta, després que jo li vaig demanar algunes pinzellades de vida i de dedicació professional: «Visc en una autèntica esquizofrènia lingüística. La meua dona, que vaig conèixer ací a Viena, és de Nova Zelanda. La llengua de la casa és l'anglès. Al carrer, alemany. La música, en portuguès quasi tota [...] A la nostra filla, que ja té quasi un any, li parle en català. Quasi com si volgués allistar un altre Robinsó per a la meua illa lingüística i deserta. Ella, de moment, ho entén tot i no protesta.»



Aspecte de la Biblioteca Municipal de Gata de Gorgos durant la presentació de La llàstima, de Vicent Botella i Soler. 26 de juny de 2015.
Imatge extreta de la pàgina de Facebook de la biblioteca.


Fou en aquell escrit, també, on em confessà que «a casa som plorons i patidors», com si allò fóra un tret essencial comú amb els qui comparteix ADN. Però jo, aleshores, no vaig acabar d'entendre per què recalcava aquell aspecte en el nostre intercanvi epistolar.

Em resulta fortament atractiva la manera com Vicent ordeix una poesia meditada, guiada per l'intel·lecte, que beu de la font dels seus referents més cultes, i la il·lumina amb algunes imatges, referències i paraules d'un caràcter innegablement terrer. Aquest que ara escriu, a La llàstima: «M'han dit que tinc un fantasma cartesià, / com un tumor, / que em fa patir i rumiar / la gàbia d'aquest determinisme i l'altre» va dir abans, en una primera publicació titulada Residu de pluges: «però sé fer llata amb les paraules / nugar un món de versos / i treure un llit.» (Aula de Poesia de la Facultat de Poesia, Universitat de València, 2005.) Per si algú no coneix el mot «llata», en la definició del DCVB: «Trena de brins de cànem, d'espart, de palma, de jonc, etc., de forma aplanada, que serveix per a fer estores, senalles, soles d'espardenya, capells, etc.» Crec que pocs honors tan bonics se li poden retre al poble de Gata com aquest en què una persona de la talla intel·lectual de Vicent Botella s'hi declara «treballador [poètic] de la llata». 



Emotiu i meravellos recital en veu de Vicent Botella i a la guitarra Tere Erades
Posted by Biblioteca de Gata de Gorgos on divendres, 26 / juny / 2015
Un moment del recital, amb l'acompanyament a la guitarra de Tere Erades. Vídeo extret de la pàgina de Facebook de la Biblioteca de Gata de Gorgos.



Llegia aquell vespre, Vicent, fragments de la narració homònima de Salvador Espriu i després, poemes de la seua llàstima particular. I va començar per aquest d'Espriu, i va seguir, en paral·lel, descobrint-nos les empremtes que una llàstima va deixar en l'altra llàstima. Que jo ara emparelle ací aquests exemples no significa que l'autor-rapsode ho fera igualment en aquell recital. Però a mi m'agrada com queda el diàleg:


«Què volia el públic que el ventríloc Salom li digués? Joan Vulgar, aquesta mena de conillet d'índies psicològic que el respectable sens dubte coneixia, havia acabat per no creure en la llàstima. No, la llàstima no existia, era un concepte buit de contingut. L'escepticisme de Joan Vulgar va fer que trontollés la felicitat dels amics:

"No és possible el que afirmes. Et vols calumniar amb aquests fantasies de pensador dolent."»  

Salvador Espriu: «La llàstima», dins Aspectes (Catalònia, Barcelona, 1934, 1a edició), a Obres Completes, 3, Edicions 62, 1986.







Sorprèn la variabilitat de la llum del món
i no parle de la pluja.

A la nit m'explica la llàstima. Els ulls
li atorguen una credibilitat amable.

Coneixeu l'espectre
de les transformacions solemnes.

El ventríloc potser no hi veia el guany.
Tant se val,
les milotxes cauen on volen.

Vicent Botella: La llàstima. Guanyador del XVIII Certamen de Poesia Marc Granell-Vila d'Almussafes, any 2014.

 
En l'altra faceta, la científica i laboral, li vaig preguntar, a Vicent, quin era exactament el seu camp de treball: «En acabar la tesi, me'n vaig vindre a Àustria a treballar com a investigador postdoctoral. Actualment, prove a comprendre com la retina processa la informació visual per transmetre-la al cervell». I disculpeu-me l'atreviment, però, en llegir allò, vaig establir un paral·lelisme amb els misteriosos i fascinants processos que s'esdevenen quan fem poesia: una percepció, o vivència —real, fictícia, concreta, abstracta, mental, sensorial...— inicia un camí imprevisible, travessa el nostre filtre emocional, provoca un tremolor en alguna víscera sensitiva, reclama la intervenció del cervell, i acaba convertint-se en expressió poètica cossificada en paraules. Poc dalt o baix, la retina deu recórrer un camí igual de fascinant, mentre transporta la informació al cervell.


Aquesta foto és de Pau Àlvarez López.
Està feta al carrer de Sant Roc de Rafelguaraf.
Ací, un dragonet, o andragonet, es passejava per damunt de la imatge
del patró dels apestats.


Va arribar el poeta-rapsode a l'últim dels poemes de La llàstima i l'anava dient, amb aquella dicció bonica de la Marina i la seua recitació segura i clara. L'hi acompanyava Tere Erades, amb les notes de guitarra:

El sol és dens com temps ha
i l'olor dels forns
i el color salvatge de natura que filtra per les boques
obertes dels carrers:
la muntanya alta, el turó del cementiri,
les parets roges i precàries del riu.
Les cames desperten i parlen
i volen anar a la mar si avui és diumenge de pasqua,
berenar amb oli als dits.
[...]

I aleshores, al poeta físic computacional, o viceversa, se li van començar a encallar totes les emocions a la gola; s'ennuegava, i no li eixien els últims versos («a casa som plorons i patidors»...). Vicent Botella, poeta, bellíssima persona en tota l'amplitud del sintagma, va parar de recitar. Les llàgrimes li brollaven amb molta més fluïdesa que els dos últims versos. Dos versos només per acabar el recital. La guitarrista va cessar de tocar, també, i en aquells segons de silenci, el públic va esclatar en un aplaudiment còmplice. El poeta va inspirar profundament i l'aire li va desenredar el nuc d'emocions, just en el moment oportú perquè tothom poguérem sentir, bellament recitats, aquells dos últims versos amb una tan alta dosi de vida continguda i de temps paralitzat. I en aquell vespre a la Biblioteca de Gata, temps retrobat, gràcies a un instant màgic d'estimes convocades des de la veu dels versos:

Vetlar, vetlar. Pregar
pel retorn fabulós dels andragons.





«I Salom afegia que Joan va tornar a ser el d'abans i de sempre. I esdevenia propagandista de la bona nova i reconquistava les amistats. Ara, a estones perdudes, esperava, a l'aguait en el seu jardí (perquè tenia un jardí), el vol de les abelles. I quan veia que es paraven en les flors, a xuclar-ne el nèctar, Joan, amb unes tisores, allargava la mà armada i tallava els insectes, ara l'un, ara l'altre, arran de l'inici de l'abdomen. I així prenia de passada el sol, fins que se n'avorria.»

Salvador Espriu 




Amb La llàstima, publicat a la col·lecció «Razef» de plaquettes de poesia
d'Edicions 96, Vicent Botella i Soler va guanyar el premi
Marc Granell-Vila d'Almussafes l'any 2014.



ADDENDA (4 d'agost de 2015)
 
El dia 14 de juliol de 2015 es va publicar a la pàgina web de Saó edicions una ressenya molt bonica de Manel Rodríguez-Castelló, sobre La llàstima. Curiosament, els andragons tornen a aparèixer al títol: «Pel retorn dels andragons.» S'inclou al núm 406 de la revista en paper, corresponent a juliol-agost de 2015.


HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de juny de 2017

*S'acaba de publicar a Pagès editors Ulls de glaç, el llibre de Jordi Solà Coll que va guanyar el premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter de l'any 2016. * *Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, **"Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa". * [image: http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html] ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA *E... més »

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de juny de 2017

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a *Serena barca* que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aq... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »