Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 15 de febrer del 2015

AUGUST GARCIA ENS HA CONCEDIT EL PREMI PONS

Ja fa uns dies que el company de lletres August Garcia, des del seu bloc Rapsòdia va tenir a bé distingir aquest PV —que ja sabeu que són les inicials de Passa la vida, però són també un homenatge submergit al nom del nostre País, el Valencià, que alguns capdesuros volen demonitzar—; dic que August, amb tota la seua amabilitat incorporada, ens va concedir el Premi Pons, i jo encara no havia tingut temps d'agrair-li oficialment, i a la vista de tothom, aquesta distinció, que, segons el guardonador, respon a la motivació següent:

«Per la sensibilitat que destil·len els seus escrits i poemes, per les seves reflexions, per l'amor a la poesia i les ganes de difondre-la arreu des del seu raconet del País Valencià.»

Heus ací la prova gràfica de la generositat de l'August.

I, clar, com us podeu imaginar, aquesta justificació em va arribar al cor i em va deixar desarmada. Més encara quan, encuriosida per saber què és això del «Field of Excellence» que exhibeix el diploma acreditador, em vaig trobar amb aquesta curiosa i divertida explicació de l'origen del premi —que, amb el nom tot complet és Primer Premi Anual Pons per l'Excel·lent Tasca en el Camp de l'Excel·lència— i de les condicions que el regeixen. Mireu-ho ací.

Després de l'agraïment, necessari i sincer, i després de l'honor que significa que el Passa la vida siga considerat amb totes aquestes excel·lències excel·lents..., arriba el moment que, a mi, m'acomboia més encara, si cap, que és donar a conèixer els dos blocs que, amb l'excusa d'aquest guardó del Pons's Blog, m'agradaria defensar a capa i espasa tot al llarg i a l'ample de l'infinit univers dels blocs/blogs.

El primer: per la seua temàtica compromesa amb la situació de les persones diferents; pel seu plantejament original, simpàtic i amb molt de sentit de l'humor, a pesar de les dificultats que, sovint, ha de superar la seua protagonista; pel compromís amb la situació social, i de retop, política, del País Valencià. I, en resum, perquè la Carme es fa de voler, i al final, tots i totes som la Carme, i les criatures que es troben en una situació pareguda a la seua, per a Me das un beso bonita?:


https://medasunbesobonita.wordpress.com/


És important que llegiu el perquè del títol d'aquest bloc, explicat per la seua autora: «Sóc Carme. Ara tinc 14 anys. Vaig nàixer a la ciutat de València el 9 del 9 del 99 amb 9 dits als peus. Des del primer moment mon pare i ma mare van intuir que jo seria diferent. Un dia Rita Barberà* em va dir: “me das un beso bonita” —amb eixa veu que té— i jo em vaig negar. Este blog sols vol que ho passeu bé amb les meues històries personals.» Doncs, ja ho sabeu: no deixeu de visitar-lo de tant en tant.

(*) Aclariment per a tota aquella gent que no ha vist mai Canal 9: R. B. és l'alcaldessa de València (PP) des de l'any 1991. Carme, i alguna altra gent, esperem que, al pròxim mes de maig, se li acabe el regnat.

I el segon bloc que voldria destacar amb el Premi Pons és el de l'infatigable periodista, escriptor, gestor cultural, i polifacètic en general, Jovi Lozano-Seser, valencià de la Marina ell, però amb una ment oberta, brillant, lúcida, ocurrent, àgil i encarada a tots els focus d'interès del món mundial. Per al seu Calcetins desparellats, amb admiració:


http://calcetinsdesparellats.blogspot.com.es/



Fins ací avui aquest lliurament celebratori, agraït i espere que convincent. Un últim detall molt important, per als blocaires que, com la Carme o com el Jovi, participeu de l'excel·lentíssim honor concedit pel Pons's Blog. I és que «els dos blocs premiats no tinguin relació entre ells, és a dir, que siguin dos blocs dels quals veieu que no es comenten l’un a l’altre.» Es el cas, que jo sàpiga, del Me das un beso bonita? i de Calcetins desparellats. A partir d'ara, però, ja us podeu abraçar efusivament, i sense cap contemplació.  

I per últim, com és preceptiu en aquest tipus de lliuraments: enhorabona als guardonats, llarga vida als blocs respectius, moltes gràcies a totes les persones que participeu de l'apassionant món dels blocs. I, amb permís, i per la part inicial de guardonada que em correspon: dedique el meu Premi Pons a la gran família de Burrera Comprimida SA (Bucomsa) —gran en extensió i en importàncies— dintre dels dominis de la qual s'allotja i es malcria aquest nostre Passa la vida (PV). 

Salut, i alegries a cabassos.



16 comentaris:

  1. Respostes
    1. Tot un comboi, Xelo. Gràcies.
      Va un grapat d'abraçades cap a tu i cap al teu Rebost bonic.

      Elimina
  2. Enhorabona a tu i als blocs que has distingit. Dóna gust escoltar-te, ho expliques molt bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolguda copremiada: em fa molt de goig veure't per ací. A partir d'ara no pense perdre de vista el teu Hora blava.
      Crec que els dos blocs que he escollit per al Premi Pons són ben interessants. Ja ho aniràs veient, si vols.

      Salut, gràcies per les consideracions, i una abraçada.

      Elimina
  3. Fantàstic! El premi Pons ja està recorrent el País Valencià en un temps rècord!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a vostè, inefable Pons.

      Estava a punt de dir que aquests miracles són possibles a la blogosfera. Però m'ho he pensat millor, perquè això hauria sigut reconèixer que el País Valencià està molt lluny de vosaltres, els catalans de més amunt. I això no faria honor a la veritat.

      Gràcies per l'estímul, i per aquestes congregacions virtuals a l'entorn del seu premi tan ric en excel·lències.

      Elimina
  4. L'enhorabona, pel mèrit que aquest bloc atresora i al mateix temps pels mèrits (únics, personalíssims, transversalíssims...) que atresora la seua autora. De retruc, gràcies per eixes paraules tan boniques que li dediques als calcetinets meus! Ara ja puc estendre'ls amb petulància MaxiVanishUltraWhite! Abraçades!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja m'explicaràs per quin motiu rocambolesc els meus mèrits són tots -íssims per a tu, i tanmateix, els teus Calcetin,s que acaben de ser destacats amb el NQP (Nivell de Qualitat Pons) són només calcetin... -ets..., també per a tu. Alguna cosa no hi acaba d'encaixar, benvolgut mariner. A tu no et cal petulància, ni als teus Calcetins desparellats tampoc: ells, amb l'autor que els dóna vida al capdavant, brilleu amb llum pròpia, per a gaudi i benefici dels vostres lectors i admirador(e)s en general.

      Elimina
  5. Felicitacions pel premi. Bateries per persistir

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com ho saps, això de les bateries, benvolgut i admirat Efavé! Hi persistirem, amb la intenció de fer-ho cada vegada una miqueta millor. Que per això el premi clama "a l'Excel·lència"! No decaigues tu tampoc. I gràcies pels regals que ens fas des de ta casa bonica també.

      Elimina
  6. Felicito als dos premiats! Hi he donat un cop d'ull i realment estan al NQMEP (Nivell de qualitat més exigent possible). Els anirem seguint. Veig que en Pons ja s'ha deixat caure per aquí (ací) per a observar com continua el seu premi. M'encanta que hagi travessat les fronteres catalanes, ara que, com bé dius, M Josep, les fornteres només hi són en algunes ments.
    Enhorabona un cop més i una abraçada!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això mateix, August: en algunes ments només, i no gens sanes, hi són les fronteres. Fixa't si són falses, que, fins i tot a la comarca de la Marina, del sud del País Valencià, diem "aquí", igual que vosaltres.

      Una abraçada, i gràcies novament per haver obert la porta a aquesta Festa Pons compartida!

      Elimina
  7. Per la part que ens pertoca volem felicitar AUGUST GARCIA i al seu bloc RAPSÒDIA, per haver tingut el bon gust de seleccionar aquest PASSA LA VIDA per al PREMI PONS, al Sr. PONS per haver creat el premi, a MARIA JOSEP ESCRIVÀ per gestionar, controlar, dirigir, administrar i nodrir el bloc guanyador --el PULCRIBLOC de Bucomsa-- amb la mestria que la caracteritza, i a nosaltres mateixos per poder gaudir l'amistat de l'esmentada DAMA DEL GRAU.

    Amb alegria

    La gran família de Burrera Comprimida SA (Bucomsa)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja sé que queda molt lleig que una mateixa parle a sa casa mateixa. Però m'ha fet tanta il·lusió el comentari burrofamiliar que he volgut celebrar-lo en públic. Per molts segles de burrera compartida!

      Elimina

  8. Aquest era un comentari pendent. Perquè el teu blog mereix aquest premi i més. A mi, la teva prosa, em fa gaudir, cosa que altrament ja saps. I, com crec haver-te dit, m'ha apropat a la realitat d'una part del meu país. És ben bé que amb els blogs es fa xarxa i s'estableixen noves complicitats. Per tant, felicitats Maria Josep!

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo ja m'havia autoadjudicat les felicitacions procedents de tu, però t'he de reconèixer que m'alegra que ara n'hages deixat constància per ací, perquè és com si hagueres portat una briseta marina des del teu Far i fins a casa nostra. D'altra banda, m'emociona sentir, saber, percebre, que compartim aquest estimat país nostre que no s'acaba en passar el riu Sénia, ni des del sud cap al nord ni tampoc des del nord cap al sud. És una de les grans coses importants que m'aporta energies bones en els últims temps.

      Si m'ho permets, Jordi, brinde, amb una copa invisible als ulls, però no al cor, per les complicitats presents, i també per les futures.

      Més abraçades, des de..., des de mi mateixa.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".