Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 24 de desembre de 2014

CAMINS A PUNTA DE DIA. BON ANY 2015

Com diu l'anunci de Campofrío (per si no l'heu vist encara...), «aquest any, a tots se'ns ha cremat alguna cosa». És ben fàcil tocar fibra, i alhora guanyar-se la complicitat de tots els cors adolorits del món, amb aquest missatge, perquè és una veritat universalment reconeguda que, en el transcurs d'un any, sempre se'ns crema alguna cosa, gran o petita, més o menys intranscendent, essencial o accidental. De vegades, fins i tot, l'incendi té conseqüències irreparables, com quan s'enduu una vida humana. I a pesar això, el més important de tot crec que és aprendre que viure és saber cohabitar amb les pèrdues. Acceptar que les pèrdues, el dolor, el dol, més prompte o més tard, ha de formar part de nosaltres, com una espècie d'òrgan corporal nou que anirà absorbint, a manera de fetge emocional, cada absència que dolga.


Una gran superfície de terra de conreu, fotografiada en els primers dies del mes de febrer de 2014, molt a prop del carrer Molí de Santa Maria,
del Grau de Gandia de la Safor.
Al fons, enmig de la imatge, la silueta arredonida de l'estimat Molló de la Creu.


No és un missatge pessimista, aquest que vull que encapçale els meus designis de felicitat per a l'any nou que ja ens truca a la porta. Al contrari. A mi m'agrada molt més pensar en tot el que tenim per davant, a partir del dia 1 de gener, que no en allò que ja s'ha quedat darrere i que va omplint-nos la motxilla de l'existència. És el mateix que em passa quan guarde, als dalts de l'armari, la roba d'hivern, o la d'estiu, i em pega sempre per dedicar un pensament a com seran les circumstàncies en què tornaré a traure de les bosses aquella roba, a la temporada de l'any següent.

Diria que els millors desitjos, quan ho són, els més potents, els més importants, els necessaris, es resumeixen, únicament, en dos: salut (de tots els tipus) i ocasions per a ser feliç. Però, si se'm permet, aquest any especialment, voldria eixamplar el meu desideràtum. En aquesta ocasió, vull, desitge, necessite que l'any 2015 ens porte un reflotament del país, del nostre País Valencià. Això que veig que inclouen, molt discretament, alguns dels missatges més polítics d'aquestes festes —«un canvi»— significa voler, desitjar, necessitar un nou rumb polític que ens assegure la dignitat i el respecte pel nostre país, i per tot allò que aquest respecte implica. Això és el que vull. A banda de salut, d'ocasions per a ser i fer feliç, i de consciència per a no deixar-les passar de llarg..., a banda d'això, vull, i desitge, i necessite dignitat, i respecte cap al meu país. I polítics —sí, això tan mal vist i desprestigiat, dones i homes valents al davant de la política—, que ho garantisquen. I un poble —un poble també, molt important—, responsable, viu, il·lusionat, segur d'ell mateix, que exigisca, a la seua classe política, aquesta dignitat i aquest respecte.

Aquest és el meu lot de desitjos per a l'any 2015. El que voldria compartir amb totes les persones que m'importen. Les que no m'importen, posats a demanar, m'agradaria que, més prompte que tard, desaparegueren d'aquesta terra que només hauria de poblar la gent honrada. 

Això, dit poèticament, podria quedar més o menys així:


CAMINS A PUNTA DE DIA

Ben protegits encara per la son
covats entre silencis d'hivernacle
plançons, neguits, anhels i tants demà
a punt d'obrir els ulls
i veure cel
i beure llum
i engolir aire

i recompondre dia a dia, els solcs,
una mar onejant de vida nova.




I ara tot junt, bancal a l'hivern i Molló de la Creu i poema, amb la inestimable i sempre impagable col·laboració del company Jordi Puig Muñoz, que n'ha fet el muntatge. A ell, i a tanta gent compromesa i batalladora com ell, els desitge, amb una força interior especial, un poquet més encara de bona sort per a l'any que ens espera, i que esperem, amb molta il·lusió.






HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »