Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 16 de febrer de 2014

«HE MIRAT AQUESTA TERRA». DEDICAT AL SENYOR ARTURO TORRÓ, ALCALDE DE GANDIA

Senyor Arturo Torró, alcalde popular (PP) de Gandia:

Vostè entén el significat de la paraula «terra» més enllà del seu valor material? Vull dir: ho ha sabut mai, què significa la paraula «terra», per als qui l'estimem amb el cor? Per als qui recordem, amb agraïment i amb enyorança, els qui ens hi han precedit? Per als qui la sentim parlar en la llengua del respecte i de la veneració que molta gent parlem, la llengua de la nostra «terra»? Vostè em va dir una vegada que havia fet poesia, en la seua joventut. Vaig encaixar aquella anècdota inesperada amb un somriure, entre incrèdul, irònic i he de reconèixer que un pèl tendre. Però si vostè va ser poeta, encara que haja sigut un poquet només, o com una relliscada pròpia de la joventut, ho hauria de saber, com tremola la paraula «terra» quan se la mira amb ulls d'estima. O és que vostè ja no la mira amb aquells ulls emocionats de quan fou poeta?

Foto: Natxo Francés: «La platja de l'Auir vista des de la mar».

Aquesta imatge està extreta del «Quadern» d'El País del 12 de febrer de 2014. L'article que il·lustra és d'Esperança Costa. Es titula «El dret al paisatge», i va acompanyat d'un epígraf que ha motivat aquesta petita entrada poètica dedicada a l'alcalde Torró: «El valor emocional d'un territori té instruments legals per a poder defensar-se?».

Per obra i culpa de l'alcalde de Gandia, Arturo Torró, m'esborrone, encara més, si cap, cada vegada que escolte aquest poema d'Espriu cantat per Raimon. Perquè no hi ha res com que et demostren menyspreu cap als llocs on t'has criat, cap a la terra que t'ha fet ser qui eres, i cap a les persones que la volen viva... No hi ha res com això perquè estimes, llocs, terra i persones, a través de tots els porus de la pell.

Podeu fer la prova de seguir el poema, en la veu de Raimon, des d'aquest vídeo (el so és millor que la imatge). I sabreu —crec— de què us parle:





Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
                he mirat aquesta terra,
                he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
                he mirat aquesta terra,
                he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
               he mirat aquesta terra,
               he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
               he mirat aquesta terra,
               he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
               he mirat aquesta terra,
               he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
               he mirat aquesta terra,
               he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
              he mirat aquesta terra,
              he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
              he mirat aquesta terra,
              he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
              he mirat aquesta terra,
              he mirat aquesta terra.

Salvador Espriu, Llibre de Sinera



ADDENDA (18 de febrer)

Després d'haver redactat aquesta entrada, i gràcies a la funció divulgadora de Facebook, el company de batalles comunes i amic estimat Jordi Puig em dóna a conèixer una versió del mateix «He mirat aquesta terra...», interpretada per Komfusió. Confesse que és la primera vegada que sent aquest grup. I se m'ha ocorregut pensar que l'evolució, des del sant Raimon de culte fins aquests joves, podria ser l'evolució il·lusionada i revitalitzada que vull i desitge per al meu país. I per això, i perquè m'ha agradat molt la barreja d'estils, i de tradicions, i perquè contagien esperança, la vull compartir ací. Amb el permís de Jordi, i l'estupefacció que sempre em provoca la seua capacitat de radar humà sense fronteres.


dilluns, 10 de febrer de 2014

AL VENTRE DE LA BALENA, «MIL POETES I UN PAÍS», DE GERMANIA

Al número 60 de la revista de llibres Caràcters, corresponent a l'estiu de 2012, Josep Lluís Roig i jo mateixa començàrem a publicar un article que, amb el títol fix d'«Al ventre de la balena» intenta aplegar-hi títols o propostes poètiques, que pensem que mereixen ser tingudes en compte, bé a manera de recomanacions, o perquè ens han fet reflexionar sobre l'actualitat poètica, editorial, i, en fi, sobre la quasi sempre miraculosa supervivència de les col·leccions de poesia, actives encara a pesar d'aquests temps poc falaguers.


Portada amb il·lustració de Pere Salinas, com ho són també les de l'interior
d'aquest número. En aquest enllaç es poden descarregar en PDF
els núms. de Caràcters, fins al 55 a hores d'ara.
Per a subscripcions: publicacions@uv.es


Al núm. 65, hem dedicat «Al ventre de la balena» a revisar la col·lecció «Mil poetes i un país», de l'editorial Germania. Un autèntic boom de títols, amb aspectes lloables i uns altres que mereixen alguna reflexió crítica, entre els quals es fa difícil escorcollar fins a arribar a aquelles propostes que, més prompte o més tard, haurien de poder-se significar amb veu pròpia entre la multitud. Tot i així, esperem que aquest aparador superpoblat servisca com a plataforma de llançament, perquè hi ha, sens dubte, poetes que mereixen tenir-se en compte. Temps al temps. Esperem que l'article, que reproduïm a continuació de manera íntegra, hi haja aportat una mica de llum.

He demanat autorització al pintor Pere Salinas per a poder acompanyar aquesta entrada amb algunes de les seues obres, encara que no siguen les que s'han reproduït a l'últim Caràcters. Perquè ens encanta el seu treball artístic, senzillament. Les que inserim a continuació pertanyen a la sèrie «Contra Pessoa», on el «contra» no significa anar en contra de l'escriptor portuguès, sinó recolzar-s'hi.



Pere Salinas, Collage. Sèrie «Contra Pessoa», 2009.


AL VENTRE DE LA BALENA

Josep Lluís Roig
M. J. Escrivà


En els últims mesos assistim encuriosits a la multitud de veus que va fent créixer, a una velocitat pertorbadora, la col·lecció de poesia «Mil poetes i un país» de l’editorial Germania. Ja ho diu el nom: som un país de poetes; o almenys, d’aspirants a poetes, que tot necessita el seu temps per a créixer. Així, amb la premissa que tant és vendre set-cents exemplars d’un poeta com cent de set –gràcies a les noves tecnologies d’impressió– l’editorial s’ha llançat a una cursa un tant desconcertant en els nostres dies: publicar tants poetes com tinguen una obra publicable.

D’aquest comportament editorial és fàcil extraure, a grans trets, dues conclusions enfrontades. D’una banda, la possibilitat lloable de donar a conèixer veus que, d’altra manera, ho tindrien molt difícil per a accedir al mercat editorial; d’una altra, però, amb aquesta superproducció de títols no es fa un treball editorial de selecció, ni de depuració amb llibres que ho necessitarien, per ser primeres obres, prometedores, i que haurien merescut un cert guiatge. Qüestió a banda, sobre la qual ens pareix just incidir, és la falta de rigor lingüístic en molts dels casos, just en aquests moments inicials en què tan important és un bon assessorament literari com de llengua. Així ho pensem i així ho fem constar, en aquest ventre de balena que està pensat per aglutinar aportacions en sentit positiu.


Pere Salinas, Collage. Sèrie «Contra Pessoa», 2009.


Una altra particularitat que marca el caràcter de la col·lecció «Mil poetes i un país»: la difusió dels títols. Amb tiratges curts, no hi ha distribució sistemàtica a les llibreries. Encara que això és un fet bastant general, que afecta des de fa molts anys els llibres de poesia. Més encara actualment. L’opció de Germania, en aquest cas, acceptada —suposem— pels seus autors i autores és la de fer de distribuïdors, publicistes i comercials de la pròpia obra. No és la primera vegada que insistim en aquesta secció que el món del llibre pateix un canvi dràstic, i que els canals convencionals de distribució no funcionen. I aquesta és, compartida en major o menor grau, l’opció de Germania: edició, presència en el món literari, però a través d’una modalitat d’autoedició on el dinamisme dels autors i les autores és fonamental a l’hora de rendibilitzar el breu tiratge i de donar-se a conèixer i donar a conèixer els seus llibres. Pel que veiem, el pacte funciona bastant bé, i, curiosament, gràcies a aquesta simbiosi, assistim a una activitat sorprenent propulsada per aquells i aquelles que aspiren a ser mil en un país de poetes. Remarcable l’activisme entusiasta, per exemple —per destacar, de tot el catàleg, només alguns dels noms que n’hem pogut seguir—, de Josep Antoni Alfonso (Envers), Rosa Roig (Joc de dos), Salvador Lauder (Obaga), Xelo Llopis (Guarda’m el secret), Sandra Domínguez (De blanc setí), Enric Sanç (El plany de les lletres ferides), o Miquel Català (Poemes de la nina libèl·lula / Poemes de la nina mandarina).


Pere Salinas, Collage. Sèrie «Contra Pessoa», 2009.


Per tant, en resum: estem davant d’una tàctica editorial que no s’hauria de menysprear a la lleugera, encara que, per a guanyar credibilitat —i, atenció, perquè, en el moment de redactar aquest text, la col·lecció ja compta amb més de 40 títols— hauria de millorar els paràmetres de qualitat, tant en contingut com en forma, i fer valer un criteri editorial que ajudara els lectors a llançar-se a la piscina que és accedir a un llibre sense tenir-ne referències prèvies. En aquest sentit, confiem en l’aportació de Josep Antoni Fluixà com a assessor de la col·lecció, des del núm. 19. Precisament amb un dels noms joves més interessants i complets —al nostre parer— que s’incorpora al panorama literari: el d’Hèctor Serra, amb Trèmolo a la col·lecció.

Impossible poder atendre, un a un, els quaranta i escaig títols actuals. Però no volem estar-nos de remarcar-ne alguns, per motius diversos. En un altre «Al ventre de la balena» ens havíem detingut en Lorena Cayuela i els Poemes per a Keo, que hem tingut el goig de conèixer entre els «Mil poetes...». Com pensem que caldria detenir-se en el que ja és tercer títol d’Alba Camarasa (1987), La farina que admeta: a moments lúcid, ocurrent, i amb un gust pels versos a manera d’aforismes o sentències, com ara: «El temps ho cura tot, i no deuria; / hauria de deixar algunes ferides enceses. / Com una espècie de memòria històrica. / Com una forma de mantindre’ns alerta.»



Pere Salinas, Collage. Sèrie «Contra Pessoa», 2009.També podreu trobar el pintor en aquesta pàgina de Facebook.


Entre els noms que s’hi estrenen, amb una personalitat literària atractiva que haurà d’anar modelant el temps, ens han interessat Alba Fluixà (1988) i el seu En el camí de l’alba, honest i encantadorament jove: «Encara tinc vint anys. Tranquils, que en uns pocs més / se m’haurà passat / i escriuré per fi serenament / i, potser, fins i tot bé.» I el gandià José Manuel Prieto (1989), que, amb L’univers sense precipici podria ser un exemple clar d’aquella necessitat de treball d’edició que comentàvem abans. Un centenar ben llarg de poemes en són massa per a un primer llibre, i més encara quan n’hi hauria un nombre suficient que garanteixen la qualitat global. Ens agraden aquests versos, que poden servir com un desig de bon auguri per a tants camins com s’enceten amb aquest boom poètic: «Hui, desarmat i desprotegit, / pregue als déus pagans / que em donen bon vent / per suportar les tronades de maig / tan hivern, tan hostil.»

I encara assenyalem el cas d’un autor ja veterà però poc conegut, Vicent Torres Aguado, que en La mar i els blaus desplega uns versos d’una fina espiritualitat lírica, nostàlgics i serens, i amb un pulcre tractament del llenguatge poètic. I per últim, la reedició d’un descatalogat Reconstrucció, d’Antoni Espí (1956), que fou premi Comas i Maduell de Tarragona, l’any 2006. Amb una sensitiva consideració sobre els universals vida i mort que ens pot servir de cloenda: «La vida pot ser això: / prendre el solet candorós / de novembre. / I la mort, fred evitern: / la solitud del No-res.»


ADDENDA (febrer de 2014)

Quan ja està publicat l'article a Caràcters 65, conec un altre títol de la col·lecció, aparegut fa uns mesos (difícil donar l'abast a aquest ritme!): Espentar l'abisme, d'un jove poeta de Gandia de nom literari Miquel Moiga (Miquel Monedero i Garcia). Personalment, és una d'aquelles veus noves que m'han despertat interès, i que mereixeran un seguiment a partir d'ara.



HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 d'agost de 2017

*Or, presonera llum* *en els palaus de l’aranya: * *llum de sol ponent * *a poc a poc filava. * *Salvador Espriu* Ens aplegarem a Tremp, l'Albert Puiggròs, el Jordi Solà Coll i jo mateixa, convidats a participar en unes Nits a la Fresca de caràcter lúdic i artístic que ja fa alguns anys que organitza la Comissió de Festes de la capital del Pallars Jussà. *El nostre acte poètic i musical es titula Poètica a tres veus i està programat per al dia 17 d'agost, a les 22.30 hores, als Jardins de la Fundació Fiella de Tremp. Amb Albert Puiggròs, Jordi Solà Coll, Maria Josep Escrivà ... més »


«Llindar»: un poema inèdit al setmanari El Temps

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juliol de 2017

En l'edició d'*El Temps* de 10 de juliol de 2017, s'ha publicat, dintre de la secció «Lletracremats», dedicada a donar a conèixer textos literaris inèdits en prosa i en vers, aquest poema meu titulat «Llindar» que, ara com ara, podria ser el que òbriga un nou llibre *en construcció*, després de *Serena barca*. Estic contenta de poder-lo compartir amb vosaltres, i molt agraïda amb el Xavier Aliaga, que va ser qui em va oferir la proposta de sumar-me al club dels *lletracremats *i les *lletracremades*. I jo, desvanida. La fotografia, delicadíssima poesia visual, és de Consol Martínez B... més »

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de juny de 2017

*S'acaba de publicar a Pagès editors Ulls de glaç, el llibre de Jordi Solà Coll que va guanyar el premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter de l'any 2016. * *Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, **"Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa". * [image: http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html] ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA *E... més »

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de juny de 2017

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a *Serena barca* que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aq... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »