Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 1 de gener del 2014

AMB EL CAP CLAR I EL COR VIU, ENDAVANT AMB EL 2014!

Ahir acomiadava l'any, al fèisbuc de les exhibicions efímeres —però engrescadores, eh...?—, amb un petit poema i la imatge d'un capvespre molt familiar entre els paisatges que formen part de la meua biografia sentimental.

La posta de sol es veu així des del camí de l'Alqueria del Duc, que arranca just de darrere de casa dels meus pares, al Grau de Gandia. S'hi veu la silueta del Mondúver, a l'esquerra, i el traç dentat del castell de Bairén just al costat. Encara que he de reconèixer que hi vaig fer una miqueta de trampa —diguem-li llicència, si se'm permet—, perquè els que estem familiaritzats amb aquest perfil retallat sabem que el sol, en aquests últims dies de l'any, no arriba a pondre's pel castell, sinó molt abans, a l'altura d'una altra muntanya coneguda com el Molló de la Creu. Tanmateix, aquest flanc ataronjat em pareixia tan bonic, que el vaig voler utilitzar per a dir adéu a l'últim dia de l'any 2013, i donar la benvinguda al 2014 que, no ens enganyem, no serà més fàcil que el que acabem de passar, però, almenys, bé estaria que l'enfrontàrem amb energies noves, i si pot ser, amb el cap ben clar i amb el cor ben viu.
 



El poemeta forma part d'una sèrie que pretèn tenir caràcter d'albades (els qui en saben, diuen que sí que es poden cantar). Al llibre, inèdit encara, on estan incloses, van dedicades a una amiga molt volguda, de «cos petit», una «dona valenta/ més discreta que un sospir./ Per a tants, de sempre mestra,/ tros d’amiga per a mi/ que de nom es diu Vicenta.»

I com que sé que hi ha d'altres amigues, i d'altres amics, que no practiquen l'esport del fèisbuc, però sí que m'honren deixant-se caure periòdicament per ací, aprofite per tornar a desitjar, a desitjar-vos, que l'any 2014 siga un digne aliat per als vostres projectes, per a les vostres aspiracions i per a les vostres batalles. Si pot ser també, que us visiten pensaments d'aquells amb els quals ens fa la impressió que surem per damunt de les misèries de la terra, i que en algun moment aconsegueixen fer-nos rics per dins. I salut, i optimisme combatiu. Això sempre.


Per obra d’un pensament,
joia de vol de milotxa,
s’eleva, brilla, s’encén,
alta com la garsa sola
en l’últim cel de ponent.

MjE


11 comentaris:

  1. El perfil del Mondúber i la muntanya de sant Joan és una bona manera de rebre el nou any. Alhora proper i universal. Familiar, també, per a mi. Molt bon any!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jesús, per deixar-te caure per ací. Ja sabem allò que som en els nostres llocs. I ja que estic, m'aprofitaré de la teua visita. Tu saps de toponímia. Escrius Mondúber amb 'b' amb coneixement de causa? Mira que ens és familiar, aquesta muntanya, i jo encara vacil·le a l'hora d'escriure Mondúver, Montdúver o Mondúber. Es pot acudir a algun lloc per resoldre això definitivament?
      I, ara sí, molt bon any per a tu també.

      Elimina
    2. Josep Antoni Alberola2 de gener del 2014, a les 8:20

      A l'Onomasticon de Coromies? el tenim a l'institut, si vols quan torne després de les vacances li done un colp d'ull.

      Elimina
    3. Estaria bé, sí. Ja m'ho diràs. Salut!

      Elimina
  2. Bon any i bon poema i imatge! A veure si 2014 fa que sure cap a bon port la barca, que deduesc que ja va carregada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Done gràcies a la meua sort pels fans que tinc... hehe. T'he de dir que, amb un poc de ventet a favor, la fem arribar a bon port, aquesta barca! Una altra cosa serà veure què en farem. Aquests dies de descans nadalenc m'han servit per a treballar. Contradicció necessària, per als qui tenim dobles i triples personalitats... Besos!

      Elimina
  3. Ara mateix no tinc massa instrumental per parlar amb propietat del topònim Montdúver (així és com l'escrivia i m'agradava posar-lo). Tanmateix, crec que no fa molt es va establir el 'normatiu' de Mondúber. Crec que l'AVL i la GEC l'empren així. Segurament algun sabut filòleg podrà dir alguna cosa més. Potser també Vicenç Rosselló, en la seua tesina sobre la 'nostra' muntanya, diga quelcom... Salut i bon any!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies una altra vegada. La meua referència en aquests casos sempre és la GEC. Però observe que la forma 'Mondúber' que s'hi utilitza contradiu el que la gent "del lloc" diem per ací. Això no són raons gens 'científiques', però de vegades és important tenir-les en compte. Continuarem indagant. Més salut encara!

      Elimina
    2. També m'agradaria una miqueta de claror al respecte; quan començàrem a escriure 'A un tir de pedra' no vaig poder traure una conclusió clara: trobàrem Mondúver a l'enciclopèdia Catalana, al servei cartogràfic de la generalitat, a la "Toponímia, geografia i cartografia” de Rosselló i Verger i a altres fonts; però clar, parlem de fa quasi una dècada, i revisant veig que l'AVL utilitza la forma Mondúber, igual que Coromines... A veure si Jesús ens trau del dubte

      Elimina
    3. Gràcies per deixar-te caure per ací, Òscar.
      Realment, hi ha un bon bullit organitzat al voltant del topònim amb què ens referim a la nostra muntanya. He estat consultant els diccionaris que tenim a l'abast, i n'hi ha per a tots els gustos. Però he intercanviat parer amb algunes persones que poden aportar llum a l'assumpte, com ara Gabriel Garcia Frasquet, i els dos hem coincidint en unes conclusions bastant paregudes: d'entrada, descartem la forma 'Montdúver', perquè la pronúncia hauria assimilat els dos sons dentals, i l'emmudiment ha fet desaparèixer la t escrita.
      La pronúncia pròpia de la gent del lloc, molt pertinent per a la toponímia, ha diferenciat sempre la pronúncia de la B i la V. Això ho va tenir molt clar A. M. Alcover, i va incorporar al Diccionari català-valencià-balear la forma 'Mondúver', que segur que era com sentí pronunciar el topònim.
      Coromines, amb tots els respectes i tota l'admiració, féu un treball immens però, precisament, i com diu Gabriel, també n'errà moltes, que li disculpem, a l'home, per descomptat.
      I la institució que, potser, s'haja equivocat també més recentment és l'AVL, que estableix la forma 'Mondúber' sense massa justificació, crec.
      Si us sembla bé, i mentre no hi haja ningú que ens convença en un altre sentit amb arguments ben justificats i que no contradiguen la pronúncia viva del lloc, continuarem utilitzant la paraula Mondúver, sense cap càrrec de consciència.

      Us seguim, companys, a través del vostre impagable 'A un tir de pedra'. Llarga vida!

      Elimina
  4. Moltres gràcies per l'aclaració, també em semblava l'opció més vàlida. Salutacions

    ResponElimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".