Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 24 de desembre de 2014

CAMINS A PUNTA DE DIA. BON ANY 2015

Com diu l'anunci de Campofrío (per si no l'heu vist encara...), «aquest any, a tots se'ns ha cremat alguna cosa». És ben fàcil tocar fibra, i alhora guanyar-se la complicitat de tots els cors adolorits del món, amb aquest missatge, perquè és una veritat universalment reconeguda que, en el transcurs d'un any, sempre se'ns crema alguna cosa, gran o petita, més o menys intranscendent, essencial o accidental. De vegades, fins i tot, l'incendi té conseqüències irreparables, com quan s'enduu una vida humana. I a pesar això, el més important de tot crec que és aprendre que viure és saber cohabitar amb les pèrdues. Acceptar que les pèrdues, el dolor, el dol, més prompte o més tard, ha de formar part de nosaltres, com una espècie d'òrgan corporal nou que anirà absorbint, a manera de fetge emocional, cada absència que dolga.


Una gran superfície de terra de conreu, fotografiada en els primers dies del mes de febrer de 2014, molt a prop del carrer Molí de Santa Maria,
del Grau de Gandia de la Safor.
Al fons, enmig de la imatge, la silueta arredonida de l'estimat Molló de la Creu.


No és un missatge pessimista, aquest que vull que encapçale els meus designis de felicitat per a l'any nou que ja ens truca a la porta. Al contrari. A mi m'agrada molt més pensar en tot el que tenim per davant, a partir del dia 1 de gener, que no en allò que ja s'ha quedat darrere i que va omplint-nos la motxilla de l'existència. És el mateix que em passa quan guarde, als dalts de l'armari, la roba d'hivern, o la d'estiu, i em pega sempre per dedicar un pensament a com seran les circumstàncies en què tornaré a traure de les bosses aquella roba, a la temporada de l'any següent.

Diria que els millors desitjos, quan ho són, els més potents, els més importants, els necessaris, es resumeixen, únicament, en dos: salut (de tots els tipus) i ocasions per a ser feliç. Però, si se'm permet, aquest any especialment, voldria eixamplar el meu desideràtum. En aquesta ocasió, vull, desitge, necessite que l'any 2015 ens porte un reflotament del país, del nostre País Valencià. Això que veig que inclouen, molt discretament, alguns dels missatges més polítics d'aquestes festes —«un canvi»— significa voler, desitjar, necessitar un nou rumb polític que ens assegure la dignitat i el respecte pel nostre país, i per tot allò que aquest respecte implica. Això és el que vull. A banda de salut, d'ocasions per a ser i fer feliç, i de consciència per a no deixar-les passar de llarg..., a banda d'això, vull, i desitge, i necessite dignitat, i respecte cap al meu país. I polítics —sí, això tan mal vist i desprestigiat, dones i homes valents al davant de la política—, que ho garantisquen. I un poble —un poble també, molt important—, responsable, viu, il·lusionat, segur d'ell mateix, que exigisca, a la seua classe política, aquesta dignitat i aquest respecte.

Aquest és el meu lot de desitjos per a l'any 2015. El que voldria compartir amb totes les persones que m'importen. Les que no m'importen, posats a demanar, m'agradaria que, més prompte que tard, desaparegueren d'aquesta terra que només hauria de poblar la gent honrada. 

Això, dit poèticament, podria quedar més o menys així:


CAMINS A PUNTA DE DIA

Ben protegits encara per la son
covats entre silencis d'hivernacle
plançons, neguits, anhels i tants demà
a punt d'obrir els ulls
i veure cel
i beure llum
i engolir aire

i recompondre dia a dia, els solcs,
una mar onejant de vida nova.




I ara tot junt, bancal a l'hivern i Molló de la Creu i poema, amb la inestimable i sempre impagable col·laboració del company Jordi Puig Muñoz, que n'ha fet el muntatge. A ell, i a tanta gent compromesa i batalladora com ell, els desitge, amb una força interior especial, un poquet més encara de bona sort per a l'any que ens espera, i que esperem, amb molta il·lusió.






diumenge, 30 de novembre de 2014

AIGUA ARRELADA A LA TERRA

Vaig veure que Consol Martínez, poeta i fotògrafa de sensibilitat exquisida, havia penjat al seu mur de Facebook (26 de novembre) unes imatges de les marjals arrosseres que s'estenen entre la Ribera Baixa i el sud de l'Horta de València. Com ella diu, un lloc on "no hi ha separació entre cel i terra. Tot és el mateix. La llum es multiplica i el silenci clama." Em van parèixer tan belles que no he pogut resignar-me a no portar-les fins aquest racó virtual on no és la primera vegada que parle de marjals. I amb el permís de Consol, i per aquest ordre, hi he adjuntat alguns versos que, també amb molt poquet, intenten transmetre aquella sensació que, en algunes ocasions benaurades, s'assembla a estar en pau amb una mateixa. Moltíssimes gràcies, companya.




1

Quina alba lenta.
Un mapa d'aigua,
quietud de mortalla.

I l'olor de granotes,
record d’olor de bassa
als cossos de l’estiu.





2

Quina alba lenta. La boira sorda
s’atrinxera a la marjal, assentant,
damunt de les figures, la impostura.





3

A sota dels meus passos, una terra
aquosa, un país titubejant,
i aquell baf enganxós com una molla
de caragol, que sempre sura enlaire.





4

En el vertigen blanc,
el cicle de la vida
torna a confondre

el reflex de la casa inundada
pel mar provisional que ha arrelat
a la terra.





dissabte, 15 de novembre de 2014

PER A TOTES I TOTS AQUELLS QUE EN LO SOMNI ES DELITEN, L'HOME DEL CAPELL DE PALLA

Per a la petita i gran amiga Àngela Gadea Guixot



Fa just una setmana, el 8 de novembre passat, representàvem L'Home del Capell de Palla a l'imponent auditori de Teulada-Moraira. L'espectacle va estar programat com a clausura del X Aniversari de la Colla el Falçó, Associació de dolçainers i tabaleters de Teulada, i des de la mateixa colla es va presentar en la seua doble estructura: en una primera part, un concert protagonitzat per Xavier Richart i Cristina Martí a la dolçaina, i Àlex Velázquez al piano, amb la intervenció especial de Dora Martí i Carlos Linares com a balladors. Escolteu i mireu-los ballar ací el Bolero de l'Alcúdia, si us abelleix, en una gravació feta l'abril passat a Pedreguer.



Dora Martí Morell i Carlos Linares Bañón, balladors,
acompanyats pel pianista Àlex Velázquez.

A la segona part —també en paraules de l'organització falçonera— «s'hi representà L'Home del Capell de Palla, un espectacle el fil narratiu del qual és un relat de la poeta i escriptora Maria Josep Escrivà, que relata la història d'un personatge que solament existeix en somnis. La narració va acompanyada de l’animació amb il·lustracions fetes amb arena per Amadeu Vives i la música de piano i dolçaina interpretada [com a la part primera] per Xavier Richart, Cristina Martí i Àlex Velázquez.»


Aquests som l'Amadeu Vives i jo mateixa, donant vida sobre l'escenari a L'Home del Capell de Palla, en la doble i paral·lela realització de la il·lustració i la paraula oral. Una experiència que, personalment, no hauria pogut imaginar ni en el més bell dels somnis d'aquest personatge de ficció:

«[...] si l’hoste que l’acull se sent satisfet amb la vida, l’Home del Capell de Palla hi pot estar-se esplèndidament. Té un espai net i ample on vagarejar a gust, i s’hi deixa portar per la sort. Un somni duu a un altre somni, i coneix desitjos nous, i l’alè que el transporta quasi li sembla infinit, com els camins que recorre en bicicleta, que van i vénen a la seua voluntat. Aleshores arriba la part més interessant. Perquè a poc a poc van mostrant-se fragments de la vida que ell ha traspassat, dels dies més recents, dels més recòndits i, fins i tot, de dies que encara no han arribat. I és que aquesta és la principal virtut dels somnis: que ocorren fora del temps, on res ni ningú no té autoritat per a dirigir-los ni per a recriminar-los. Lleugers, lliures com una ploma estovada. Imprevisibles com l’Home del Capell de Palla.»

Si us ve de gust llegir el conte complet, hi podeu accedir des d'ací.




El mag de l'arena, l'artista Amadeu Vives, en una foto preciosa d'un altre mag de la imatge, el fotògraf Natxo Francés.

Com no podia ser d'altra manera, vàrem dedicar el nostre Home del Capell de Palla «a totes i tots aquells que en lo somni es deliten», però, en aquest cas concret, i molt especialment, a algunes persones presents a la sala que, per motius i circumstàncies diverses, ho necessitaven amb una urgència major. Aquella dedicatòria, que acaba estampada en l'arena en cada representació, va associada a uns versos d'Ausiàs March que la protagonista femenina del conte llig en un moment en què està a punt de quedar-se dormida, i per tant, d'entrar en contacte —oníric— amb aquell home que sap, i sabem, que «només existeix en els somnis dels altres»:

Així amor em revela els prodigis
que els savis no abasten a comprendre,
i, quan ho dic, ells neguen els meus mots,
donant a entendre sols que dic follies.

Una setmana després, m'acompanya l'eco d'aquests versos recitats dalt d'un escenari d'un auditori amb les condicions de so més favorables amb què m'he trobat mai. Ho vàrem gaudir i ho vàrem compartir amb quasi cinc-centes persones amabilíssimes i generoses. Com també m'acompanya l'eco que perdura, en un raconet instal·lat en uns dominis que pertanyen mig al cor i mig a l'enteniment, d'aquella nota del piano d'Àlex Velázquez que es perd en un silenci esborronador, abans de donar pas a aquesta versió, crec que sublim, interpretada per Xavi Richart i per Cristina Martí. És d'aquelles coses que crec que s'han d'escoltar.



La gravació d'aquest vídeo també es va fer a l'Espai Cultural de Pedreguer,
l'abril de 2014.

Però allò que vindrà amb mi per sempre més, i que ja forma part del meu repertori de vivències especials associades amb aquesta aventura artística col·lectiva, té el nom d'una personeta jove: Àngela Gadea Guixot, que em va venir a saludar, acompanyada de la seua família, en acabar l'espectacle. I que em consta que feia anys aquell dia 8 de novembre i havia demanat a sa mare, com a desig i regal d'aniversari, anar a Teulada a veure el nostre L'Home del Capell de Palla. No cal dir que la regalada, pels quatre costats i sense cap mena de dubte, hi vaig ser jo, amb aquell bell gest de pura admiració. Una abraçada, petita gran amiga, que, amb el teu permís, farem extensible a tota la família sencera.

Equip homecapeller encarat a un espill, moments abans de l'actuació del dia 8 de novembre de 2014 a Teulada. Autofoto.
D'esquerra a dreta, Carlos Linares, Cristina Martí, Àlex Velázquez, Amadeu Vives, Xavi Richart, M. J. Escrivà. En la línia inferior central, Dora Martí.



ADDENDA (24 de setembre de 2015)

Per fi podem ensenyar el vídeo-tràiler promocional de L'Home del Capell de Palla. Ara sí, una petita mostra (01.35 min) on s'ajunta la música, la imatge i la veu.

Agraïm molt sincerament la col·laboració d'Alexandra Pérez, i d'Àngels Selfa en aquest treball.




Video promocional de L'Home del Capell de Palla. Un espectacle del grup Onades en què l'art, la música, la paraula i la dansa esdevindran un somni real.
Piano: Àlex Velázquez.
Dolçaines: Xavi Richart i Cristina Martí.
Animació amb arena: Amadeu Vives.
Narració: Maria Josep Escrivà.
Balladors: Dora Martí i Carlos Linares.


àià produccions: angels.selfa@gmail.com



diumenge, 28 de setembre de 2014

TRES VOLTES REBEL. CORRELLENGUA 2014

Imatge extreta de la xarxa.



El meu desert et mira, fit a fit,
i sóc només aquest esguard que resta
vivint de set, contra el pou de l’oblit.
 

Maria-Mercè Marçal: La germana, l'estrangera
1985 (1a edició).
Inclòs a Llengua abolida (1973-1988), Poesia 3i4,
València, 1989.

 


Divendres 27 de setembre va tenir lloc a Gandia el ja tradicional Correllengua una iniciativa popular anual que se celebra en nombrosos pobles i ciutats de tots els territoris de llengua catalana, de caràcter festiu, pedagògic i reivindicatiu, i que tracta de mostrar la vitalitat de la llengua i fomentar-ne l'ús social. Aquest any he tingut l'honor de ser-ne la portadora de la flama, i de redactar i llegir el tradicional manifest amb què es clou la cercavila. El Correllengua homenatja cada any un personatge destacat del món de la cultura catalana. En aquest 2014 ha sigut l'escriptora Maria-Mercè Marçal. Reproduïsc a continuació el text que ahir vaig llegir a la plaça del Rei en Jaume, de Gandia.


A la plaça del Rei en Jaume, de Gandia, moments abans de la lectura del text-manifest.
Foto extreta de la notícia publicada a Saforinformatiu.es


Gràcies a l’organització del Correllengua; per haver pensat en Maria-Mercè Marçal, per haver pensat en mi per a recordar-la, i sobretot, perquè gràcies a això estic segura que hi deu haver gent, fins i tot periodistes, que sentiran per primera vegada el nom d’una de les poetes catalanes més significatives i més influents de la literatura catalana contemporània.

I és que els prolegòmens informatius no foren, precisament, d'allò més encertats. Ahir, divendres 26 de setembre, el diari Levante-EMV, publicava una nota on es podia llegir això:

«...la figura homenajeada en esta edición será Maria-Mercè Marçal (Barcelona 1952-1998) que fue una poetisa [la paraula fa por, i per on passa deixa ja un rastre de caspa], catedrática [de llengua i de literatura catalanes, sí], narradora y traductora, además de activista feminista, lesbiana, nacionalista catalanista y comunista y por un tiempo, editora». Uf! Impacta tot això junt, eh...? Però tot és estrictament correcte. Pobre i vistoset..., però correcte.
Ho diu, literalment, però en valencià/català, la Viquipèdia [en una pàgina que recomane, si voleu fer-vos una idea ràpida, però molt completa de qui és Maria-Mercè Marçal]. Allà s’aclareix que, a pesar d’haver nascut a Barcelona, M. M. Marçal es considerava d’Ivars d’Urgell, un poble de Lleida on va passar la infantesa. A Ivars la recorden des de fa anys amb un premi literari que porta el seu nom.

Monument dedicat a la dona de les tres M.
La imatge està extreta
de Wikiloc: «Ruta literària Maria-Mercè Marçal» a Ivars d'Urgell.

El fet de ser «lesbiana» ens importa des del punt de vista literari, exclusivament, perquè és la primera vegada en la literatura catalana que una escriptora tracta el tema de l’amor entre les dones des de la vivència pròpia. 

M'endinso pel paisatge del teu cos
i em trobo quan l'amor et fa de plata.
I, al punt on Mai comença a ser el teu nom,
se'm menja viva el teu mirall voraç,
i jo et menjo, i em menjo el teu desig
i el meu, que em fiblen amb dents de tempesta.

«Mai» és el títol del poema, inclòs a La germana, l'estrangera, i també el nom de l'estimada.


Va coordinar durant alguns anys la secció de feminisme de la Universitat Catalana d’Estiu. Impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va traduir autores franceses com Yourcenar, Colette, i amb Monika Zgustovà, poetes russes com Anna Akmàtova i Marina Tsvetàieva; unes lectures, les d’aquestes dues russes que, personalment, em van causar una gran commoció, dintre dels meus interessos poètics.

L’any 1993 va impartir una conferència en un dels cursos de la Universitat d’Estiu de Gandia: «La dona i l’escriptura». Aquella fou l’única vegada que la vaig veure i la vaig escoltar, en persona, i em vaig atrevir a saludar-la.


A la X edició de la Universitat d'estiu de Gandia, vaig assistir a la ponència impartida per M. M. Marçal, titulada «La dona i l'escriptura», i molt amablement em va dedicar un exemplar del seu Llengua abolida, que havia publicat quatre anys abans.

Va morir amb només 45 anys (una injustícia i una crueltat com tantes altres de dimensions incommensurables). Abans se li concedí la Medalla d’Honor de Barcelona.

A Gandia, dels del CEIC Alfons el Vell, se li dedicà el II Homenatge a la paraula, 20 de novembre de 1998, un recital col·lectiu a la seua memòria, coordinat per Teresa Pascual i Lluïsa Julià

I dit això, crec que on es va definir millor ella mateixa va ser en un poema que, feliçment, és recordat i repetit i cantat (en coneixeu la versió de Mirna?) i pres com a proclama: la «Divisa» que l’organització del Correllengua ha tingut el bon gust d’estampar en aquestes samarretes que es poden adquirir al Casal Jaume I de Gandia:


DIVISA 

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Cau de llunes, Proa, Barcelona, 1977 (1a edició).




Quan, fa ja alguns anys, vaig arribar a la Facultat de Filologia de València, la primera cosa que vaig aprendre va ser va ser cridar, amb una cadència més o menys rítmica, allò de «bote bote bote, feixista qui no bote». I també «fora, feixistes, de la universitat...!». Aquell curs 86-87 tinguérem poques classes, però fora de les aules vaig aprendre molt. Va ser l’any de la gran descoberta de la poesia actual en català, que a penes havia llegit fins aleshores. Hi va haver dos llibres que ara ben bé podria dir que em varen canviar la vida: Presoners d’un parèntesi, del nostre Josep Piera d’ací al costat, de la Drova, i de més enllà. Era una faula grotesca que recreava una fira (aquesta nostra...?) però en el fons parlava de les ànsies de llibertat i de l’olor a tuf que encara es podia ensumar en una atmosfera postfranquista (el llibre és de l’any 1978). Tan actual en aquell curs en què cantàvem botant allò de «fora, feixistes, de la universitat...», i tan actual encara.


Capçalera de la pàgina de l'escriptora a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

L’altre llibre es deia La germana, l’estrangera, i l’havia escrit una dona de la qual aleshores només sabia que es deia Maria-Mercè Marçal (la dona de les tres M). No vaig tardar gens a saber que estava davant d’un dels noms més importants, més influents i que provocaria un trasbals més intens en la nostra poesia més recent (Piera i Marçal foren companys de generació, per cert). He dit un nom, i no he dit encara «una dona», perquè Maria-Mercè Marçal, en primer lloc, s’ha de considerar i sospesar fora de valoracions de gènere. Després, ja sí; després s’ha de dir que aquesta poeta, narradora, traductora i abanderada —crec que ella n'era ben conscient— de la causa feminista, va ser —ho és encara, perquè les paraules no moren—, per davant de tot, una poeta descomunal que va fer de la seua insistència a visibilitzar la causa feminista el seu motor literari. Ens hi atrapa l’honestedat, la seua bella sinceritat poètica en favor de les llibertats que reclamava i de les passions que defensava i proclamava: la llibertat d’estimar, la passió per l’escriptura, la passió per la llengua, pel país, la literatura feta per altres dones, la tradició poètica popular...

Llegir Marçal i sentir aquella llibertat excitant, enmig de l’avinguda de Blasco Ibáñez, el trànsit detingut d'automòbils, i les consciències inquietes va ser tota una mateixa cosa: «bote, bote, bote, feixista qui no vote...». 


Portada del llibre editat pel CEIC Alfons el Vell amb motiu del II Homenatge a la Paraula, dedicat a la memòria de Maria-Mercè Marçal (novembre de 1998).
Autora de la il·lustració: Lluïsa Lloret.

I ara, 27 de setembre de 2014, un grapat d’anys després d’allò, em correspondria començar a enumerar totes les llibertats que el govern reaccionari que va guanyar —legítimament— a les últimes eleccions estatals, autonòmiques i a les locals, s’ha encarregat d’anar dinamitant, una a una:

—Atacs a la llengua en el context de les retallades socials. No els agrada la llei d'immersió, s’han tret de sota mànega una llei, dita Wert, que no durarà ni una rosà, però que mentrestant va minant l’ànim i les energies de tota la comunitat educativa; el Decret de Tractament Integrat  de Llengües a les Illes, que ara, per cert, el TCJ els ha tombat: impressionant i admirable, la resposta a les Illes,  de tota la comunitat educativa.
—Agressions i impunitat en tants llocs: les més recents i més pròximes, les Trobades d'Escoles en Valencià a Benirredrà. 
—Han enverinat, han devaluat i han manipulat els mitjans de comunicació públics que tenien al seu servei, fins que els han tancat; ens han censurat la TV3 i Catalunya Ràdio, i amb això, la llibertat informativa, en ple segle XXI...


Una de les imatges festives de la cercavila del Correllengua, amb el grup de danses Roda i Volta ballant en un dels carrers del recorregut. També hi havia amenitzant el trajecte la Muixeranga de la Safor i el Grup de Dolçainers i Tabaleters el Rebrot.
La foto és de l'amiga Júlia Llorca Tauste, que n'ha fet un reportatge preciós que li agraïsc de cor.


I, sincerament, no tinc ganes de continuar repassant més despropòsits... Diuen que tot això ho fan avalats per una majoria que ha confiat en ells. El que no diuen és que la majoria real és la que no ha confiat ni en ells ni en ningú, i opta per abstenir-se de dipositar una papereta dins d’una urna que no podrà contra tanta impotència i tanta degradació democràtica. Però les coses canviaran prompte, n'estic segura. Sabeu quin és el motiu principal pel qual no tinc ganes d’enumerar tots i cadascun dels despropòsits amb què ens constreny el partit que ens governa...? Perquè sóc de les persones que pensa que tot això, i més, va en el lot. Dir PP, tristament, lamentablement, en aquesta ciutat, en aquest país nostre que no volen que diem «País» vol dir ser indiferent a la nostra realitat com a poble, atacar la nostra identitat, la nostra llengua, menysprear-la, reduir-la a la mofa, a la pura anècdota secundària... No és casual, ni fortuït, ni s’improvisa de la nit al matí. Tot això acaba conformant les seues senyes d’identitat; els seus interessos. Tot això conforma la seua marca ideològica i política. 

En un moment de la cercavila de la Flama de la llengua, al costat d'Alícia Izquierdo, actual patrona de la Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna i responsable de l'organització del Correllengua de Gandia. També tenia prop la companyia benèfica de la gent del Rebrot de Rafelcofer (Maria Alcaraz Frasquet i Minerva Pons (darrere); i del bon amic Eduard Vilamitjana (a la meua dreta).
La foto és de Natxo Francés i està extreta de Levante-EMV de diumenge 28. És just reconèixer que, en aquest cas, J. C. ha estat molt més encertat en el seu article. S'agraeix.

El que més m’importa de tot és l’atac a l’educació. Tremole..., espere, desitge que no tinguen temps de portar a la pràctica el seu pla maquiavèl·lic de minar, d’enverinar el sistema educatiu valencià. És l’últim reducte que pot garantir-nos un futur en valencià, compromès... Trobe a faltar una consciència més rotunda d’aquest problema radical; radical perquè va a les arrels de tot. Trobe a faltar una resposta a l’altura de la gravetat i del salvatgisme de les actuacions polítiques del PP en aquest terreny. Però no ens estranyem de la maniobra: va en el lot, no ho oblideu.

Sé que el motiu que ens convoca al Correllengua és la festa per la llengua que ens fa, a través de la qual diem el poble que volem ser. I dir llengua és també dir país. I dir país és dir terra, i hauria de ser dir respecte, estima i autoestima, sentit comú, progrés mesurat, modern però sostenible, defensa d’allò que som i que volem ser, que al final no és més que defensa de nosaltres mateixos i dels que vénen darrere de nosaltres. Per això també, per desgràcia, en el mateix lot ha anat tot el contrari en els últims anys: desficaci, falta de sensibilitat, de respecte, profit desproporcionat i desequilibrat. Només, com a exemple, una paraula que, a la Safor, reconeixem, i que estimem i que volem protegir del destrellat: Auir. Atemptar contra l’Auir és condemnar a la ruïna una part de nosaltres que ja s’ha convertit en símbol del que voldríem ser: volem ser sentit comú, volem presumir del nostre país, i no amagar-lo sota mil capes de ciment.


A la foto, d'Àlex Oltra, s'aprecia perfectament la línia terrorífica que separa els blocs de ciment de la platja Nord de Gandia de l'espai sense construir —ara amenaçat pel PP que governa la ciutat— de la platja de l'Auir. Està extreta de eldiario.es

Per això necessitem, socialment, fins i tot anímicament, una opció alternativa a aquest tipus de polítiques que s’han demostrat fracassades, que ens han dut a la ruïna, a la mentida, a tot allò que ningú voldria ser. Una opció il·lusionant, dinàmica, actual, creïble, majoritària i forta. No ens ha de ploure (ja veieu que ací cada vegada ens plou menys i més malament): l’hem de fer vindre nosaltres, amb implicació, amb consciència i amb responsabilitat.

Mentrestant, siguem conscients de la immensa sort que tenim: del potencial de la nostra gent, de l’esperança que crida a les places, i de l’immens patrimoni cultural i literari, lingüístic, que, a pesar que es vulga ocultar, ha construït uns fonaments ben forts. Les paraules. No subestimeu el poder de les paraules, perquè serveixen per a contar mentides, però també serveixen per a fer veure les veritats, per a seduir, per a convèncer, per a il·lusionar i per a marcar un camí a seguir. I si no, mireu el camí que recorre cada any el nostre Correllengua... Llarga vida, molta sort, i que no ens falten mai els motius per a l’optimisme combatiu. Moltes gràcies.



Cartelleria anunciadora del Correllengua 2014, en aquest cas extreta de la pàgina
d'Acció Cultural del País Valencià



ADDENDA (30 de setembre)

L'amic i company de mil complicitats Jordi Puig m'ha sorprès amb la gravació íntegra d'aquest discurs-manifest. I, clar, després de la seua ocurrència, i perquè és un batallador incansable, no puc fer més que enllaçar ací els 17 minuts de mi mateixa dient tot això. No deixeu de fer una ullada al bloc de Jordi —Una paret més— que és el seu testament viu, on va deixant constància de totes les seues batalles, personals i col·lectives, polítiques, culturals, humanes, i justes, en definitiva.





17 minuts del meu sermó roget. Per gentilesa de Jordi Puig.


HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »