Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 22 de setembre de 2013

GRANERES DE BRUIXA

Començava la tardor pels canyars, i pels canyars sabíem que venia la Fira. Els xims, que així en deien els avis, d’aquelles graneres de bardissa, eren estris que servien per a tot: xims per a traure la pols de les séquies; xims per a agranar els caminals d’entrada a les nostres barraques sense parets, sense llindars possibles per a fantasies d’infants; xims per a adornar amb grans ramells les portes invisibles dels nostres jocs. Però sobretot eren la premonició de les vesprades de fira que ja no tardarien a arribar. Ens ho deien les canyes. Amb aquell recel i aquell nerviós inexplicable que provoca l’alegria, desafiàvem la Güela Bruixa, que ens acaçava amb una granera que no ens atrevíem ni a mirar, però que, des dels canyars als somnis, tant i tant coneixíem.




M’atrau de la Fira aquest contrast de joia nova i de temença que només pot vindre de la il·lusió. Una fira no hauria sigut fira sense el desafiament del tren de la bruixa, sense el vertigen a la boca de l’estómac d’una gran roda de colors. La Fira de Gandia, a més a més, ha tingut per a mi l’atractiu d’anar associada a una bella contradicció: la de marcar un final i alhora un principi. Final de les llargues vacances i novetat dels primers dies d’escola; una fita –ja era hora!– entre l’estiu i la tardor benvinguda. No debades conten les dones que amb la fira estrenaven la primera –i potser l’única– mànega llarga de l’any. Quina sort deixada perdre, la d’aquestes il·lusions senzilles! 



Reconec que amb els anys m’he mirat la Fira amb més distància que no implicació. Però continua havent-hi aquella barreja atractiva de contrastos, de festa i de farsa; d’impressions seductores i d’impressions grotesques. Un espectacle d’exhibicionisme que no tindria cap sentit sense la interferència entre desig i temor, entre negoci i balafiament, entre provocació i generositat. Siga com siga, aquests dies de fira tenen el do de revifar dues emocions que cada any retornen, estranyament inalterables, per molt que jo m’haja adulterat: una, el desassossec de la xiqueta que esperava el Tio de la Porra, aquell personatge misteriós vingut no sabíem de quin món, temut i desitjat alhora, que amb trons i guirigall aconseguia el prodigi fabulós de traure’ns d’escola; i una altra, l’alegria a la boca de l’estómac quan de sobte despunten les noves graneres de bruixa, passe el que passe, allà dalt dels canyars premonitoris de setembre.

Aquest text va ser publicat a la revista Quinze dies de Gandia, pels volts
de la Fira i Festes de l'any 2004.



La companyia Pluja Teatre va començar a escenificar, en 2002, una Cavalcada del Tio de la Porra, on s'incloïa un ban satíric que denunicava, en clau d'humor, la situació social i política d'aquell any. Amb l'arribada a l'Ajuntament de Gandia del govern popular, es va suprimir aquest acte que va inaugurar la Fira i Festes durant 9 anys consecutius.

Aquella cavalcada en reproduïa una altra de caràcter farsesc que, en paraules de Pluja, "el diumenge 8 d'octubre de 1871 va eixir de l'Escola Pia de Gandia" i que el 1934 "el poble va batejar com 'El Tio de la Porra'".



Una foto ben bonica d'Àlex Oltra, de l'última Cavalcada representada per Pluja. Va aparèixer publicada a Saforguia.com l'any 2011, just amb la notícia de la supressió d'aquest acte "per motius de pressupost", segons el govern municipal.
La primera Fira amb majoria absoluta del PP en la ciutat de Gandia: quina casualitat, no...?
Els últims dos anys, Radio Gandia SER ha continuat emetent els bans difosos per Pluja Teatre.
Si en teniu curiositat, des d'ací podeu llegir, i escoltar, el de 28 de setembre de 2012,

molt crític contra les promeses fastuoses de l'alcalde de la ciutat, i contra la seua decisió de fer callar la veu crítica del Tio de la Porra. Esperem amb expectació el ban d'enguany.

Que la tardor us siga propícia!





I ara sí: des d'ací podeu sentir el ban del Tio de la Porra 2013.
A la foto: un moment de la gravació als estudis de Radio Gandia-Ser.



dimecres, 4 de setembre de 2013

PER MOLTS ANYS, VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Tal dia com avui, 4 de setembre, el poeta Vicent Andrés Estellés hauria fet 89 anys. I per què ho enuncie amb aquesta condició verbal? Rectifique: avui, 4 de setembre, el poeta Vicent Andrés Estellés fa 89 anys, i nosaltres, el poble la veu del qual va assumir el de Burjassot per a fer-ne de transmissor, ho recordem i ho celebrem, des de la seua memòria biogràfica i des de la seua perdurabilitat poètica. No debades el mes de setembre ha esdevingut, a partir de l'impuls de l'escriptor Josep Lozano, el mes més estellesià de tots els mesos. Ara bé, llegim-lo, i rellegim-lo en qualsevol moment de l'any, amb quasevol motiu o excusa, que Estellés té material aprofitable per a poder-lo associar amb tot tipus de fets o d'esdeveniments, i com més el llegirem i més vegades hi retornarem, més convençuts arribarem a la conclusió que estem davant d'un poeta inacabable. No d'un només; com vàrem escriure una vegada: de mil poetes distints en un sol Estellés vertader.


Aquesta imatge, i les dues següents, són fotografies preses de l'exposició que, partint de la de l'AVL, a Gandia es va titular A l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanc, com el vers del poema «Ací», de l'emblemàtic Llibre de meravelles d'Estellés. La mostra es va inaugurar a la sala Coll Alas el dia 11 de juny de 2013.

A aquesta conclusió he arribat jo mateixa, que per diversos motius confluents, de feina, d'entreteniments i del pur atzar meravellós, he estat navegant entre poemes estellesians en els últims quatre anys, cada vegada més perplexa davant de la magnitud d'aquest gegant poètic que, curiosament, en la vida real, sembla que fou una persona de tarannà més bé discret i salut malaltosa.

No tinc més temps, en aquesta ocasió, ni segurament em queda ja cap tema original per aportar a la causa estellesiana en aquest dia assenyalat. Però no em volia privar d'encendre-li la meua espelma particular, al poeta que il·luminà, com cap altre, els anys més grisos d'aquest país. Per això he pensat que tornava a ser oportú recórrer a un altre dels fragments inclosos en aquells Fulls de dietari del núm. 43 de la revista L'Espill, tan socorreguts ja en aquest espai blocaire. Per qüestions de complicitat, i perquè hem compartit descobriments, emocions i moltes alegries (i les que ens queden per compartir encara!), vull dedicar les línies que segueixen a Josep Lluís Roig; i agrair la companyonia sàvia de Jordi Oviedo (que en sap moltíssim més, d'Estellés, que Josep Lluís i jo junts), i de Salvador Ortells, poeta, estudiós fusterià i generosíssima persona que em va facilitar el motiu epistolar que em va servir per a arredonir aquest text:


25 d’abril de 2013

Vam estar fa uns dies a la biblioteca de la Pobla del Duc, amb l’amic i estudiós Jordi Oviedo, parlant de les peripècies que envolten la descoberta de L’inventari clement d’Estellés, rebatejat com a «de Gandia» per la seua condició d’inèdit custodiat en l’arxiu d’aquesta ciutat. Josep Lluís Roig, l’altre implicat en aquesta aventura literària no ha pogut ser-hi. He constatat en més d’una ocasió que, quan recite poemes d’aquest llibre, l’auditori —gent, la majoria de vegades, que no conec de res, i que segurament no ha sentit mai de la vida recitar poesia— s’hi queda bocabadat. S’hi crea una espècie d’hipnosi col·lectiva i al final passa un temps, fins que el personal abandona del tot la sala. Ho dic admirada. Passa especialment amb l’últim poema, grandiós i humil alhora. Per a mi una obra mestra, de 100 versos alexandrins que en veu alta discorren com si hi mamprengueres una conversa —una conversa d’alt voltatge emotiu això sí—, que es titula «Misser Mascó, 17». Si es recita complet és infal·lible. És un cant d’agraïment a la vida casolana, a la condició de classe treballadora a la qual Estellés i els seus pertanyien. A partir de la lectura d’aquest text, m’han vingut al cap comentaris que titlaven el poeta Vicent Andrés Estellés de masclista.



En primer pla, Isabel Lorente, esposa i musa de Vicent Andrés Estellés. Sense ella  no existiria la bellíssima «Sonata d'Isabel».
Cadascú té dret, i fins i tot segurament té motius, per concebre la realitat d’una o d’una altra manera. És veritat que Estellés escrivia de dones, i del desig sexual, en uns termes de vegades poc elegants, però no crec que siga arriscar-s’hi massa si afirme que ho feia des d’una descarada pose poètica, provocativa, d’home —sí, d’acord— educat en la postguerra. Hi ha uns versos al mateix poema, per a mi més que suficients per a desmentir aquella acusació:

De nit es veu la llum des de totes les cuines.
I darrere els cristalls, es veu sempre la dona
que està rentant els plats i les culleres mentre
dormen els fills i l’home, sense cantar, tan sola,
mentre l’aigua rebota en els plats de la pica.

Quan el recite en veu alta i arribe a «sense cantar, tan sola,» la veu em tremola. Per a escriure això s’ha d’haver sentit alguna vegada la immensa desolació domèstica des de la pell d’una dona. Estellés era home. Crec que ni la feminista més íntegra i més conscienciada no descriuria aquesta escena amb tant de respecte, amb tanta sensibilitat ni tanta solidaritat amb la condició de les dones de finals dels anys 50. 


Fou emocionant trobar exposat en aquesta vitrina L'inventari clement en els tres formats coneguts: 1 (sup. esq.): original presentat al premi Ausiàs March 1966;
2 (sup. dr.): L'inventari clement publicat oficialment com a guanyador (1971);
3 (centre dr.): L'inventari clement de Gandia, el llibre realment guanyador
del premi, inèdit en un alt percentatge de poemes
fins que, l'any 2012, el publicà Edicions 96.

Des que vam descobrir aquest inventari clement inèdit, hem elucubrat molt al voltant dels motius que podien haver provocat que aquest llibre no es publicara en el moment en què li hauria correspost, és a dir, després d’haver guanyat el premi Ausiàs March de Gandia. Alguns —com ara Josep Lluís, Jordi i jo mateixa— estem convençuts que es tracta d’un cúmul de circumstàncies pròpies de finals dels anys 60, que s’afegeixen al caràcter desorganitzat i grafòman del poeta de Burjassot. Alguns companys de devocions creuen que Estellés mateix el podia haver rebutjat, considerant-lo com un llibre menor, però tenim algunes proves per demostrar, ben al contrari, que L’inventari clement de Gandia hauria pogut ser un digníssim precedent de Llibre de meravelles, si s’haguera donat a conèixer —en comptes del que el suplantà— l’any 1971.

Ara acabe de conèixer un document molt valuós en aquest sentit, que ha tingut la generositat de compartir amb mi l’amic i poeta de Sueca Salvador Ortells, que treballa en una tesi doctoral sobre la poesia de Joan Fuster. Voro m’havia parlat d’una carta, de l’any 1958, que es troba entre la correspondència inèdita entre Fuster i Estellés, i avui me l’ha feta arribar escanejada. Allà, el poeta de Burjassot parla al seu bon amic, confident i assessor poètic i lingüístic, d’un «llibre acabat i, és clar, totalment inèdit» (1) que es titulava Misser Mascó, 17. Si el poema homònim tenia tanta entitat com per a donar títol a tot un llibre, em costa imaginar que Estellés el rebutjara voluntàriament. És una hipòtesi, una pensada meua. Que en determinats moments se m’acumulen moltes coses al cap.

(1) Andrés Estellés, V.: Carta mecanoscrita inèdita de Vicent Andrés Estellés a Joan Fuster del 2 de setembre de 1958, Arxiu Casa Joan Fuster, AJFO.


Aquests són els treballs en què, d'una manera o d'una altra, hem invertit energies, estellesianes i satisfactòries, en els últims anys. Vistos així, juntets i tan distints un de l'altre, no em direu que no fan patxoca! En el disseny dels tres hi ha la mà i l'estil inconfusible del company Pau Àlvarez López.

Com pertoca dir en aquestes ocasions: salut, i per molts anys, senyor Estellés! 


Sobrecoberta de L'inventari clement de Gandia. Edicions 96, 2012.




Una selecció del rapsode Vicent Camps, pensada en l'aprofitament oral
dels poemes d'Estellés.
Amb propostes d'ús didàctic de Joana Navarro.
Edicions 96, 2013.




Llibre-disc produït per MFactory Music, amb recitació de Salvador Bolufer
i música original d'Enric Murillo. Des d'ací es pot escoltar i/o adquirir-lo.



diumenge, 1 de setembre de 2013

RECAPITULEM: L'ALCALDE TORRÓ I EL '25 D'ABRIL DE 1707'

Aquests dies passats hem publicat una entrada doble al bloc de Bucomsa (Burrera Comprimida SA), dedicada a recapitular i comentar la informació generada al voltant de l'escarot que, a Gandia, va armar el senyor alcalde Arturo Torró (PP) quan va donar a conèixer la seua intenció de desmuntar i canviar de lloc l'escultura de nom —poca broma, senyor alcalde!— 25 d'abril de 1707, emplaçada en un dels accessos més importants a la capital de la Safor. El senyor Torró ha pegat en pedra (valga el joc torroner de paraules) —o millor seria dir en ferro, en aquest cas—, i molta gent representant del món de la cultura d'arreu del país, una part de l'opinió pública, i, per descomptat, el mateix artista, Antoni Miró, s'hi han pronunciat en contra. Ja veurem, quines noves ens porta la tardor.




A pesar que l'entrada està allotjada al Burribloc (podeu llegir-la ací), i el complement, en forma d'article d'opinió de l'escriptor i fill predilecte de Gandia, en Josep Piera, es pot llegir al Rebost de Bucomsa (ací), no he pogut evitar la temptació de penjar en una estança destacada d'aquest PV (Passa la vida) la imatge que hi veieu. Ja sé que esmussa una miqueta, però conjuga simbologia, memòria col·lectiva, mala bava i sentit de l'humor, i tots aquests ingredients em semblen suficientment importants com per a redoblar la publicació del retrat. No trobeu?

Per si, de moment, no teniu ganes, i/o temps, d'entretenir-vos-hi molt més, copie a continuació els dos paràgrafs que l'acompanyen en origen: 

«L'oportú recurs fotogràfic a l'estil Felip V, en versió actual, és una pensada d'algun cervell entremaliat que el va deixar caure a Facebook. Prenguen-lo (si volen, clar) com una intervenció artística no exempta d'ideologia. Igual de marcada ideològicament com menystenir, obviar o frivolitzar les conseqüències de la batalla d'Almansa i tot el que significa per a la història del poble valencià, però... al revés!

»De part de l'equip de redacció de Burrera Comprimida SA: quan li entre un poquet d'estima per la terra que xafa, senyor Torró, per la llengua que parla (de vegades) i per tanta gent perseverant de la nostra comarca com ha hagut d'esforçar-se per construir la cultura de primera fila que ara vostè vol esborrar amb el més deplorable dels menyspreus... Quan passe tot això, prometem que tornarem a posar-lo cap per amunt. De moment, el mantindrem en aquesta postura a l'estil felipista, que diuen que beneficia el reg sanguini del cervell.» 

Rés més, de moment. A tota aquella gent que repreneu aquests dies la rutina diària, us desitge tota la força moral i física. Jo crec en allò de «setembre nou, vida nova», així és que tingueu, i tinguem, salut i tota la sort del món.


ADDENDA

Amb no massa bon cos vàrem iniciar el mes de setembre. Ara hem arribat a la meitat d'octubre, i, si no fóra que em negue a permetre que em guanye el pessimisme, diria que les coses s'hi han posat més lletges. L'alcalde, segurament agraviat per la reacció dels qui no li ballen l'aigua, parla de traslladar l'obra d'Antoni Miró al parc del País Valencià, i aprofitar l'avinentesa per a, en honor de l'escultura, canviar el nom «preestatutari» del parc pel de parc del 25 d'abril. Si no fóra que, als cínics, se'ls suposa raciocini intel·ligent, ara mateix pensaria que l'alcalde Torró s'ha convertit a la filosofia del cinisme. Em permetré tindre'n els meus dubtes. L'artista alcoià, per la part oposada, ha denunciat el senyor alcalde agraviat, i també el seu regidor de cultura, Vicent Gregori, al·legant-hi «destrucció d'un bé cultural i falsificació».

Una imatge del cèrcol humà que va envoltar l'escultura 25 d'abril de 1707,
el mateix dia de la gravació del vídeo Valencians, tot l'any.

Però, si d'una banda la troca va enredant-se —i emmerdant-se, dit siga sense perdó de la taula—, per una altra, els companys i les companyes de Compromís Gandia hi varen aportar un raig de llum, enmig de tanta tenebra, amb el llançament d'una campanya que es diu «Valencians, tot l'any», que es féu coincidir amb el dia 9 d'octubre, i que va partir de la proposta d'encerclar, uns dies abans, el monument vilipendiat per l'alcalde. M'encanta aquesta demostració de creativitat, i em pareix fonamental aquest intent d'il·lusionar, de generar autoestima i de motivar a exercir de «valencianistes» (cadascú que hi utilitze el sinònim que vulga) cada dia, i no només en les dates que els protocols polítics assenyalen. El vídeo dura 3 min i 13 seg energètics. El tema musical de fons és «Dies de festa» del disc Pam a pam, de Rafel Arnal. Personalment m'hi adherisc, a la digna voluntat d'aquesta campanya. Gràcies, companyes i companys, i endavant!





HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »