Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dissabte, 20 d’abril del 2013

TREMOLOSA COM EL PRIMER DIA


He fet comptes i, si no em fallen els dits, fa 21 anys que em vaig atrevir a donar la cara en matèria de literatures. La primera vegada fou a Manises, l’any 1992, quan unes persones molt generoses em van premiar un petit recull de contes que es deia El curt camí dels anys, i que es va publicar el 94, en un volumet col·lectiu titulat Solstici 6. Era l’entranyable premi Solstici de literatura jove, que convocava l’ajuntament d’aquella ciutat de l'Horta, a través de la Fundació Municipal de Cultura i Joventut, i on hi va haver associats, mentre estigué al capdavant Lluís Montesinos, noms tan importants com els dels germans Marc Granell (que aleshores encara era per a mi un poeta inabastable, marededéu del cel!) i Manel; Felip Baldó, Rosa Serrano, Fina Masgrau, Manolo Molins, Maria Conca, Toni Mollà, Empar de Lanuza... I fins i tot un Enric Valor elegantíssim que beneïa amb la seua proximitat aquells certàmens, modestos, inoblidables rituals iniciàtics des d’on algun(e)s començàrem a caminar amb una base alimentària tan ben nodrida. 


Motiu de portada dels primers volums que il·lustrà
les obres guanyadores, en els dos gèneres,
des de la primera convocatòria, l'any 1986,
i fins al 1992 (
després hi canvià l'estètica, i més coses).
Fou obra de l'Equip D. D. U. (Disseny Urbà)
Per cert: Xavier Luna, Jordi Sebastià
o Josep Manuel Esteve
també es llançaren des d'aquest mateix trampolí
al mar de la literatura.

D'alguna manera, aquests inicis m'han vingut a la memòria a partir d'una entrevista que Juli Cànoves ens ha fet recentment, a Maria Alcaraz Frasquet i a mi, amb motiu de la publicació d'Àngels de nata, i que, si us ve de gust, podeu llegir ací.

Doncs bé, després d’aquell compte enrere fins als orígens, he arribat a una conclusió diàfana, i és que, a pesar dels 21 anys de rodatge, continue tremolant com el primer dia, cada vegada que m’he vist presentant en societat una nova criatura literària. I sabeu què...?: no ho considere una mala cosa. Ho he pogut comprovar recentment, just quan hem fet les primeres presentacions en societat dels Àngels, a Gandia i a Rafelcofer. Veritat és que, tant a la il·lustradora Maria (comare meua) com a mi (comare de Maria), tot ens hi apuntava directament al cor.

Ambra Llibres Gandia, 12 d'abril de 2013.
Creieu-me si us dic que s'hi congregaren una bona colla
d'àngels humans, i fins i tot algun que ens observava
des d'altres dimensions sobrehumanes.
 

A banda de la proximitat incondicional de la nostra gent, que va per davant insuflant aire, hi ha una constant preciosa, inesperada, que s’ha repetit als dos llocs. El llibre s’obri amb una dedicatòria “A la memòria de Ramon Sanchis, mestre del col·legi Joan XXIII del Grau de Gandia: el primer amic que em va fer estimar els llibres”. Ramon va morir el gener de 2009. Molts dels qui n'havíem estat alumnes hem tingut el privilegi de conservar la seua amistat fins al final. Però mai havia pogut imaginar que companys seus, del col·lectiu de mestres de la Safor, o d’altres llocs on hi havien coincidit, vindrien a preguntar-me, en fullejar el llibre, si parlàvem del mateix Ramon, i a agrair-me que l’haguera recordat en aquestes pàgines. Una altra vegada: “Hi ha mestres que no ensenyen només lliçons.” Ramon en fou el primer, quan a les escoles de primària les lliçons encara es feien en castellà, i ell ens deia allò de “no es diu palillo; es diu furgadents” i nosaltres li rèiem la broma.

I ací l'auditori de Rafelcofer, el poble de Maria, ple a vessar també de bona gent.

Almudena Francés, la nostra contacontes, ens hi va acompanyar, a Gandia i a Rafelcofer, i ens hi va oferir la seua versió de la història, llanterna en mà, com la dels llanterners de la mateixa quinta de Faust, el personatge que, sense retirar la vista de la paella que arreglava, diu a Aldonça allò de “Un àngel és algú que t’apareix a la vida per mostrar-te el sentit de la felicitat.”
 
No recorde què provocava l'expressió d'Almu, en aquest moment,
ni
si era d'emoció, d'alegria o de sorpresa. El que sí que sé
és que, en Almudena Francés, l'emoció emociona,
l'alegria fa riure amb gana, i la sorpresa no es pot deixar de compartir.
Gràcies per fer-los viure, els àngels i els auditoris,
contacontes de primera!

Amb una besada semblant a la que dedica Aldonça al seu Bernat, i que Maria ha il·lustrat amb aquesta expansió d'estimes, voldria jo agrair les atencions i el suport perseverant de totes les persones que, d'una manera o d'una altra, m'han acompanyat i m'acompanyen en aquesta travessia apassionant que és la literatura.

"Això em va dir Aldonceta... —ai!...—, mentre em feia una besada
d'aquelles que beneeixen una amistat per sempre més."
Il·lustració de Maria Alcaraz Frasquet, comare meua.


Ah! i també done gràcies al poder d'atracció que van tenir aquests versos, d'on estirant estirant estirant... va començar a agafar forma Àngels de nata. O no eren de nata...? Tant fa, quan, com diem a la contraportada: "la màgia i el sentit positiu de la vida ho poden tot." I aprofite per felicitar l'autor dels versos, que just ahir va fer seixanta anys: amb tota la meua estima i més admiració encara.

Un nen travessa
el carrer i troba
l'esquelet fet nata
de l'últim àngel.

Marc Granell

Angelet elaborat amb pasta italiana,
ideat i executat per Maria Alcaraz Frasquet,
que ja és una experta a donar cos i forma
a éssers d'aquesta espècie.

La foto és gentilesa de Josep Basset,
artista i amic, i viceversa.

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".