Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 17 de març de 2017

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.


Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no ens podem traure de damunt les nostres sabates preferides. Una paraula que forma part de la nostra personalitat, com qui té una piga al costat del llavi, una veu aflautada o com qui mira una mica guerxo.



Edita: Associació Cultural Falla Barri Sant Francesc d'Oliva
Disseny gràfic, maquetació i arts finals: Helena Mañó
Impressió: Edicions 96



El llibret de la Falla Barri Sant Francesc d’Oliva 2017 ha triat com a títol la paraula divergents (Diver-gents, en realitat), amb tota la intencionalitat juganera que conté. Perquè, si ens limitem a atendre la definició estricta del diccionari, les possibilitats de joc se’ns acaben prompte: divergent procedeix d’una forma llatina, divergens, que significa «divergir», és a dir, «anar-se’n d’allò que és típic i tòpic. Però, si estirem una miqueta més del fil, i aportem un pèl d’imaginació a la cosa... La cosa pot ser una mica més diver-tida.

Anem a la paraula divertir. No sé si sabeu que, en el seu origen, també llatí, divertĕre volia dir «apartar». Més o menys com «desviar», «distraure» d’un comportament recte o rigorós. És a dir, que això de «passar-s’ho bé» devia associar-se amb el fet de ser una ovella esgarriada, un bala perduda. En l’actualitat i, en principi, no necessàriament.

Ara bé, si aquest «desviament» respecte d’allò que seria convencional o monòton, típic i tòpic, marca la distinció, ens fa ser diferents i diver-gents... Aleshores el tema es posa interessant. I més quan, investigant en la segona part de la nostra paraula protagonista, resulta que —gent(s), del llatí gens gentis comporta origen, naixement (penseu en «genètica», per exemple). I en «origen» hi ha el concepte de «família» i de grup d’«habitants d’un lloc». És a dir, parlant clar i valencià, gent és «colla», i colla és «comboi», que procedeix d’un con-viare, que seria una cosa així com «fer camí conjuntament». I de fer comboi plegats, no en sap ningú tant com la gent fallera. Homes i dones que, amb el seu caràcter festiu, «dinàmic i vital», com en diu el mestre Piera, se n’ix de la cistella —això ho dic jo—. Que amb el seu sentit de l’humor a prova de desfetes, amb la seua naturalesa creativa i, des dels orígens, crítica i combativa amb el poder establert, marquen un caràcter, amb aquella tendència a riure-se’n del mort i de qui el vetla.


Aquests combois han passat a la història, però són l'origen
dels que han vingut després.
Imatge extreta del llibre Diver-gents.


Se m’acut pensar que és aquesta actitud molt necessària en la nostra societat, per a potenciar la confiança en la força col·lectiva, en el gust i el goig d’avançar plegats, amb optimisme constructiu. Que cada falla trie la seua manera de ser distinta. La del Barri de Sant Francesc d’Oliva fa comboi al voltant d’una paraula màgica, com un amulet que allunyara els mals esperits o les desgràcies. O almenys el tedi, l’avorriment, el mal humor i les grisors que ens esclafen. És gent divertida. Són Diver-gents.




Si hi ha algú a la Safor que podria patentar la paraula comboi, aquest seria l'escriptor Josep Piera. Se li'n va demanar la seua particular interpretació semàntica, per afegir-la, com a complement literari, a aquest text dedicat a esbrinar, en clau fallera, la vida secreta de la paraula divergents. Aquesta és la seua aportació.



La paraula comboi té, en el nostre imaginari, un sentit alegre i actiu lligat a la festa. Lligat a una acció col·lectiva; un comboi és també l'organització d'un acte festiu.

El seu sentit dinàmic i vital prové dels tradicionals combois de Pasqua, feliçment memorables: «fer comboi», «anar de comboi», «muntar un comboi», «acomboiar la gent», «ser un acomboiant o acomboiador»... A tots els significats imaginables, n'afegesc un altre també altruista, i estimulant: «tindre un esperit de comboi col·lectiu»: cal fer comboi per a gaudir de la festa.

Josep Piera

Detall del monument faller de l'any 2017.
Fotografia: Miquel Sanchis Poquet.


El llibret Diver-gents de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva ha obtingut el 14é premi de la Generalitat Valenciana a la promoció de l'ús del valencià i menció d'honor per l'ús del llenguatge inclusiu en el llibret del 2017. S'han presentat a concurs al voltant d'un centenar de llibres.




dimecres, 8 de març de 2017

Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys sabuts: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cosa és el tractament especial que se'n puga fer des de l'art i, per descomptat, el resultat artístic. En aquests casos, l'experiència particular es devalua fins a l'anècdota i l'obra, la manifestació, la creació artística adquireix un caràcter exclusiu i autosuficient. En el cas de la poesia, que és el que ens ocupa ací, un poema ha de ser potent per ell mateix; el procés de creació l'ha acabat allunyant de l'incentiu extern, que ha esdevingut una banalitat al costat de la transcendència implícita de la bona poesia. I tanmateix... I tanmateix no hi hauria obra artística, si, segurament, l'autor o l'autora no hagués viscut la seua insignificant experiència humana com un esdeveniment d'excepcionalitat inqüestionable. Heus ací la contradicció que ens fascina.


Nou mesos. Fotografia: Ferran Jordan,
extreta del blog Present imperfecte.


La reflexió inicial, una mica llarga, em serveix per introduir aquest poema de Christelle Enguix, procedent del llibre Tot el blat, que, en paraules del periodista i escriptor Xavier Aliaga «poetitza sense caure en el candor l’experiència vital de la maternitat». Es titula «arribada» i, si us ve de gust, el podeu sentir recitat en aquesta nova entrega del programa La casa sota la lluna, que s'emet quinzenalment a Ràdio Gandia Ser, amb la inestimable i encoratjadora complicitat de la periodista Puri Naya.


arribada

I

es desperta la nit sobre les branques
frondoses de l'aire. una pluja fèrtil,
roent, em regalima cames avall.
s'acosta l'hora lluminosa i canten
les campanes com un riu que endevina
la mar. desancorem les mans i el verd
de les ones, l'espurna covada
i la set, la remor dels rellotges i l'arena.
s'unfla el goig com una vela
pels laberints insondables de la carn.
contracció i distensió.
s'eixamplen els camins per on discorre la sang
i la sal, les aigües subterrànies. el cos
inspira la llet atàvica dels estels. és a punt
d'esclatar l'escuma de l'alba, l'alè del plor
primer. la llum absoluta.


II

tot és a punt. les mans alades
i l'anhel, la veu rompuda
i l'aigua, la flama atordida
i el misteri, l'espenta titànica
i els pètals, el ventre il·luminat
i l'aire, l'arrel sagrada
i la llet. tot. tot és a punt.


III

i de sobte, la teua absència
dintre meu.
             com extirpar-li el temps
a la música.


IV

per sempre abandones
la intimitat abissal
on habitaves, la còncava plenitud
del turó volcànic. el gust
d'una aigua temperada pel mantell
maternal de la terra.
                          i per primera volta plores
l'acer esmolat de l'aire.


V

ja no ets branca.
ets arbre.
               però busques tota l'aigua
en les meues arrels.




Tot el blat, de Christelle Enguix, es va publicar a Godall Edicions, l'any 2016.




HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15/02/17

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »